Sinite parvulos venire ad me…
La denúncia recent d’un jove contra un professor de l’escola on havia estudiat i les declaracions del seu pare a diferents mitjans de comunicació han destapat la caixa de Pandora de l’abús sexual contra infants i adolescents. L’abús és en si mateix un crim repugnant; però, quan l’abusador és l’educador –professor, familiar, monitor, religiós…– el grau de perversió que comporta està per damunt dels qualificatius. En la vida de l’infant o de l’adolescent, la violència exercida per l’abusador esdevé doblement incomprensible i desconcertant pel fet de ser exercida per qui té amb ell un deure afectiu i un compromís educatiu. És a dir, la violència procedeix d’aquells amb qui l’infant hauria de iniciar-se en l’amor i en el coneixement, aquells sota la tutela dels quals ha de posar els fonaments de la seva personalitat, ha de construir la seva visió del món, la seva autoimatge, el seu edifici de valors i aixecar una gran part fonamental de l’arquitectura estructural del seu ésser.
La perversió d’aquesta traïció té efectes demolidors. Els infants o adolescents víctimes d’abusos, i especialment els que ho han estat en l’entorn familiar, escolar, religiós, arrosseguen un llarg historial d’angoixa, frustració, inseguretat…, que persisteix al llarg de la vida, fins i tot en aquells que s’han sobreposat al trauma i l’han “superat”. Superar, en aquests casos, no és oblidar. El record persisteix, i és dolorós.
La proliferació de testimonis que s’han anat destapant –de vegades al cap de molts anys– arran de la divulgació informativa de la notícia són la punta d’un iceberg les dimensions reals del qual s’intueixen enormes. La gravetat del fet, però, no està en l’estadística, en el nombre de casos, sinó en el fet mateix. Un sol cas ja és prou greu, perquè l’abús no és un delicte d’apropiació o de simple violència –delictes que podrien anar seguits de restitució o de compensació d’algun tipus–; l’abús infantil és un delicte de destrucció, una carga de profunditat en els fonaments de la persona, i no hi ha restitució, ni compensació, ni reparació. Els efectes de l’abús són equiparables a la mutilació; l’infant, l’adolescent, el jove víctimes d’abusos són arrencats de sobte del seu món, de la seva trajectòria vital, del seu creixement i la seva maduració natural, i empesos a un camí abrupte, fosc, sense horitzó. Se’ls amputa, incomprensiblement, la infantesa, l’adolescència… I són amputacions permanents. És cert que, sobretot si troben les ajudes i la comprensió necessàries, tiraran endavant, se’n sortiran, generaran recursos i supliran les mancances, però el fet traumàtic i els seus efectes persisteixen, son part d’ells mateixos, els han marcat la vida.
En la meva primera incursió en l’ensenyament, encara estudiant però exercint ja com a docent, en l’escola on, carregat amb tota l’energia de la primera il·lusió, anava a fer algunes classes, vaig viure molt de prop un cas d’abusos múltiples, en què l’abusador fou el director del centre, home aparentment afable, pare de família, d’intensa vida religiosa, permanentment interessat pels alumnes, que hi mantenia llargues converses en què –pretesament– els feia d’orientador… Home també del “règim” en aquells primers anys seixanta, acudia sovint a l’escola amb la camisa blava i les insígnies habituals… Imbuït de la seva “vocació” d’orientador, cridava els alumnes al seu despatx –presidit per una làmina emmarcada que reproduïa la seqüència evangèlica de Jesús amb els infants: Sinite parvulos venire ad me…– i, a porta tancada, hi mantenia converses llargues i freqüents, el contingut de les quals quedava en un misteri molt semblant al secret d’un confessionari. Hi vaig treballar molts mesos, i hi vaig treballar molt… I sense cobrar. Fins que un dia tot va esclatar… Un cop descobert, tots els signes que jo no havia sabut interpretar, se’m van fer transparents: seria simplista de dir que l’encegament de la il·lusió inicial, la inexperiència i una ingenuïtat adolescent m’havien impedit d’adonar-me’n… En veritat, però, hauria de dir també que en els tres anys que duraven aleshores els estudis de magisteri, que jo estava a punt de completar, no havíem rebut cap formació ni informació específica que ens capacités per prevenir i detectar l’abús, i molt menys encara per intervenir-hi.
Els mestres d’aleshores arribàvem a l’escola professionalment indefensos i a la intempèrie. No teníem més recursos que aquells que fóssim capaços de generar per nosaltres mateixos. Una formació insuficient per inútil, desfasada i desenfocada; una càrrega ideològica i moral apta per frustrar, reprimir, coartar, prohibir… Si alguna cosa ens salvava com a educadors era la frescor de la il·lusió, l’entusiasme, la proximitat amb els alumnes, i, naturalment, l’encert personal, sempre que el nou mestre estigués dotat d’alguna d’aquestes misèrrimes virtuts, focs d’encenalls, que duraven més o menys fins que l’acumulació de rutines i frustracions en una escola farcida de tòpics i mala praxi, engegava a rodar la il·lusió, els bons propòsits, la creativitat… Jo, que crec haver conservat durant els més de trenta anys de professió, i encara ara, la il·lusió i l’interès per l’educació, he estat testimoni de molts i molts fracassos personals en l’exercici de la docència, i no n’he sortit indemne.
Aquella entrada tràgica en la professió docent, que havia elegit vocacionalment, em va tenir paralitzat durant mesos. Amb la carrera acabada, estava totalment desorientat. Allò em va marcar profundament en l’àmbit personal i en el professional. Fins al punt que, fora del cercle reduïdíssim dels íntims o dels professionals més afins, no n’he parlat mai. Sobretot, allò em va fer veure com n’estava de desproveït, d’indefens professionalment davant la responsabilitat que m’esperava.
Quan ens preguntem com pot ser que en un centre escolar, esportiu o de lleure puguin produir-se com a fet habitual i prolongat en el temps conductes personals criminals sense ser percebudes per ningú, sense que es dispari cap alarma, ens quedem sense resposta. Sembla incomprensible, increïble; i fàcilment es cau en la sospita de connivències o pactes tàcits de silenci o inhibicions i covardies que serveixen de coartada o cobertura a l’abusador. Perquè, com és possible que en un context “teòricament controlat”, com el d’una escola o d’un esplai, o fins i tot el familiar, pugui passar desapercebut el daltabaix que està vivint un infant o un adolescent? Com és possible que en el seu entorn, l’infant o l’adolescent víctimes d’abusos no hi trobi ningú que se n’adoni a temps per intervenir-hi, per protegir-lo? Estem parlant d’infants, és a dir, de persones que viuen en entorns que estan focalitzats en l’atenció a les seves necessitats físiques, afectives, intel·lectuals, personals… No, no és pas per manca d’indicis; cap infant no pot dissimular fins al punt de fer invisible a tothom el seu patiment…
No hi ha una resposta única, i probablement les múltiples respostes tindran concrecions específiques en cada cas concret, però en definitiva –deixant de banda alguna possible connivència culpable–, ens trobem molt sovint amb una molt general incapacitat dels educadors per llegir i interpretar els senyals. I amb uns entorns –el familiar i l’escolar– que han invertit les prioritats, que haurien d’estar centrades en l’infant com a persona real i concreta, i les han supeditat a un esquematisme educatiu al servei de l’infant com a projecte –dels pares, dels professors, de l’escola, del sistema educatiu, de la societat… En aquest esquema l’infant es valora en funció de paràmetres extrínsecs, i el seu progrés personal, la seva evolució, la seva maduració com a persona se supediten al compliment de normes en la família, al rendiment acadèmic a l’escola, als èxits i el rendiment en la pràctica esportiva, al coeficient intel·lectual, al triomf social… i a un seguit inacabable de termes de caire competitiu.
A les mancances en la formació dels mestres i del professorat en general i al desenfocament curricular i de praxi de la carrera, s’hi afegeixen els desenfocaments educatius i la perversió d’un sistema habituat a substituir la persona per prototips de referència que converteixen els anys insubstituïbles de la infantesa i l’adolescència en una cursa d’obstacles en què allò que importa és qui arriba primer, i que indefectiblement es mesura només en termes d’èxit i fracàs. I és en això, que s’hi entretenen els educadors, pares i mestres.
En el marc d’un sistema educatiu escolar –i familiar– que es construeix sobre la perversió dels objectius es passen per alt tantes coses essencials que també poden passar per alt o ser llegides incorrectament les raons de l’angoixa, el malestar i el desequilibri emocional de l’infant maltractat o abusat. És molt gran la ignorància o el desconeixement que els educadors tenen dels infants i adolescents en un sistema escolar malgirbat, construït amb les prioritats canviades i infradotat tècnicament, professionalment i econòmicament.
Qui vulgui fer la prova, que demani a qualsevol escola regular l’historial d’un alumne i vegi si el que hi troba és significatiu per descriure els fets rellevants en la trajectòria d’aquell infant que ha passat en la institució escolar deu, dotze, catorze anys…; que hi ha crescut, que ha madurat, que s’hi ha format intel·lectualment, que hi ha viscut els anys més definitoris de la seva existència. Qui faci la prova, hi trobarà, perfectament registrats i classificats, els documents de qualificació, els resultats dels exàmens psicotècnics, algunes dades mèdiques en casos rellevants, expressions més o menys estereotipades de resums tutorials i algun registre asistemàtic o algunes notes escadusseres i discontínues d’entrevistes amb els pares o amb l’alumne en les quals consta allò més passatger i més superflu, i entre això les notes de disciplina. Les dades més rellevants quant a la persona de l’alumne queden guardades efímerament en l’ànim i el coneixement del professor o la professora de cada curs i de cada matèria, sense arribar mai a aplegar les diferents perspectives en una descripció única, personal, singular de l’alumne.
Sota la pressió de la denúncia dels abusos i de l’escàndol i l’alarma social que comporta, les solucions que es demanen són principalment coercitives i punitives, de vigilància, de control, de càstig. Informar els alumnes sobre el modus operandi de l’abusador, facilitar la denúncia dels fets, alertar alumnes, pares, educadors sobre conductes sospitoses d’uns i altres, hipersensibilitzar o afinar els sistemes de vigilància, els protocols d’actuació… Tot un seguit de coses necessàries o convenients…; però, ens equivocaríem si penséssim que el mal es produeix per manca de vigilància: de vigilància, a les escoles, n’hi ha molta, si més no sobre els alumnes; el mal, però, és que l’atenció de la vigilància no està centrada en allò que és important, essencial a la persona de l’infant, sinó en un munt d’objectius –també importants, però jeràrquicament mal ordenats– que acaparen i desborden l’atenció i l’acció educativa…
S’hi ha d’afegir, a més, un altre inconvenient que no es pot passar per alt: si hi ha alguna empresa en la qual l’acció col·legiada, col·laborativa, d’equip sigui important és, per damunt de totes, l’educació globalment i l’educació escolar en particular. L’activitat del mestre no pot quedar tancada a l’aula, sotmesa a l’arbitri personal de cada mestre en particular, emparada per una llibertat d’acció que no seria tolerada en cap empresa, ni tan sols en els creatius… És un misteri saber per què tants professors consideren que poden guiar la seva actuació per pautes i línies d’acció personals, que són reticents a donar explicacions completes del que fan, que no comuniquen bé allò que fan, que no donen continuïtat a l’acció educativa sobre cada alumne –la dels altres educadors i la d’ells mateixos–, que no deixen cap registre del que fan llevat d’aquells que són obligatoris i que es redueixen al compliment burocràtic…
No és culpa dels mestres o dels educadors, o no ho és en exclusiva. Els preparen malament, els introdueixen en un sistema malaltís, afectat per malalties cròniques, els pressionen per assolir uns objectius educatius desenfocats o mal dissenyats, els deixen sols, els paguen malament, els valoren poc i els obliguen molt, i a sobre els fan principals en el repartiment de culpes dels mals socials que afecten els infants…
L’abusador és un criminal; potser també un malalt, però la seva acció és punible. Davant l’infant, però, sol aparèixer com un seductor, conscient del poder que algú en particular i el sistema en general li ha donat sobre l’infant, i administra la seva seducció i el seu poder al servei dels seus fins i dels seus instints. I administra també les possibilitats de maniobra que li atorga el sistema, les estratègies d’encobriment, de coacció, d’ocultació; i el mal és que aquestes possibilitats existeixen, i no són poques.
L’abusador, el pederasta, sol administrar també un discurs que encasta hàbilment en la ideologia de l’entorn, de manera que hi tingui un cert grau de coherència: la religió, la salut, la pràctica esportiva, l’afecte… I és sorprenent que en el context educatiu aquest discurs perniciós pugui passar desapercebut, que ningú s’assabenti a temps de les trampes que amaga. El cas, però, és que hi ha una connivència tàcita de l’entorn amb el discurs que es construeix el pederasta…
El tema és complex i no s’esgota amb quatre reflexions conjunturals o d’urgència; és profund i ha de ser analitzat de manera plural i des de perspectives molt diverses. Però estic segur que no es resol només amb plantejaments judicials, penals, de vigilància o de prevenció –tot i que són importants i imprescindibles. La reflexió ha d’abastar totes les concrecions essencials del sistema escolar en particular i de l’educació en general. En tots els àmbits.
Josep A. Vidal