CARTA DE BARCELONA – De com es va salvar el franquisme i de com la història pot tornar a repetir-se – por JOSEP A. VIDAL

 

 

Desgovern i incapacitat, corrupció a tots els nivells, poders en l’ombra que suren en totes les mars a l’empara de totes les tempestes, estafes, prevaricació, falsedats i mentides flagrants, manipulacions del relat, falta de conviccions democràtiques, manca de valors, involució, endeutament vitalici que hipoteca greument les generacions futures… No s’esgota en això la llista de calamitats a les quals avui hauria de fer front tothom qui, des de la política, la cultura, la pràctica professional o el compromís ciutadà, volgués fer que aquest país –i que cadascú el defineixi com vulgui i faci passar les fronteres per on cregui que han de passar en aquesta “pell de brau”– assolís una qualitat democràtica homologable amb els estàndards més avançats que li permetés escapar per sempre de l’obscurantisme decimonònic i accedir a una modernitat des de la qual avançar fermament i dia a dia vers la consecució d’un futur diferent.

No sembla, però, que aquesta sigui la prioritat dels partits polítics que configuren avui l’arc parlamentari espanyol, incapaços de definir un projecte polític coherent amb la realitat i amb capacitat d’assumir els reptes que la societat espanyola –la dels pobles que integren aquest garbuix mai conjuntat que és l’Estat espanyol– té plantejats. Avui, alhora que es fa evident la inoperància i la manca d’idees i d’intel·ligència política del parlamentarisme espanyol, creix en capes cada vegada més extenses i de manera transversal la convicció que el “franquisme” no va morir amb el dictador, i que, a desgrat de molts dictàmens sobre la modèlica transició democràtica de l’Estat espanyol, aquella maltempsada no només continua viva sinó que ha gaudit fins avui d’una salut i d’una vigoria excel·lents. I és que allò que anomenem “franquisme” no és només el període tancat en els límits temporals de la dictadura. En el malson que fou aquell període hi van quallar els mals crònics que arrossegava la societat espanyola (l’aristocraticisme terratinent i cortesà; el capital no transaccional, per “dret de naixença”; el dogmatisme i l’obscurantisme del nacinalcatolicisme, i un classisme de naturalesa feudal) i que l’Espanya que havia estat capaç de fer néixer la Segona República va ser incapaç de vèncer. La dictadura franquista no en va resoldre cap, d’aquells mals; ans al contrari: els va incorporar amb “naturalitat” a la idiosincràsia social i en va fer una manera singular d’ésser. Ja en la dècada del seixanta, fins va envernissar aquells mals amb una capa de modernitat gràcies al desenvolupisme i a l’ajut de les potències internacionals en el marc de la guerra freda. Cal recordar aquí que aquesta perpetuació de malvestats fou possible també gràcies al fet que, amb la guerra i amb la repressió posterior, els sectors més bel·ligerants del reformisme, de l’activisme cultural, polític i obrer, van ser purgats durant la guerra i, si hi van sobreviure, van ser anorreats mitjançant judicis sumaríssims que els condemnaven a la pena capital o a la presó, o van haver de seguir el camí de l’exili. Les veus crítiques i el neguit de les idees i de la revolució van ser escapçats, aixafats, emmudits pel franquisme, i, quan, anys més tard, van ressorgir, en la clandestinitat, els objectius de la revolta, abans compromesa amb la transformació de realitats concretes, ja no són els mateixos. L’objectiu aleshores és el derrocament del dictador i de la seva obra, posar fi a la dictadura, i altres lluites concretes, com ara la reforma agrària i la distribució de les terres, la gestió cooperativa, la socialització, l’ensenyament  laic, la llibertat de premsa…, es fonen en un propòsit genèric que esdevé més i més absolut i abstracte a mesura que el règim, beneficiat per la conjuntura internacional, es perpetua. Quan es produeix la mort del dictador, l’any 1975, aquell únic objectiu es dissol com un terròs de sucre. Ressorgeix aleshores l’intent de rescatar o ressuscitar objectius singulars de la revolució pendent; i això es fa en els moments immediats a la mort de Franco, quan encara són vives i mantenen el control del poder els qui havien estat agents, garants i preservadors de la dictadura.

La UCD, el partit liderat per Suárez, intentà capitalitzar els beneficis i els mèrits de la transició en una operació d’integració de tots els sectors del règim, als quals ofereix la possibilitat de rentar-se la cara i de passar pàgina sense haver de retre comptes de res. Però aquests mateixos grups que, des de sectors diferents, s’acullen a la proposta són pressionats des de la dreta de l’extrema dreta, que els titlla de ser infidels a les essències del franquisme i traïdors a la pàtria, i la UCD esdevé una olla de grills que  acaba sent canibalitzada pels uns i altres. L’intent de Suárez de creació d’un partit que, amb una aparença democràtica mínimament creïble, pogués configurar un espai majoritari de fidelitat a la tradició i als valors, convenientment maquillats, que havia encarnat el Movimiento Nacional en la dictadura, no aconsegueix de reeixir. L’exministre de Franco Manuel Fraga i altres d’igual filiació política –una filiació que compartien amb el mateix Suárez– tornen a situar-se ràpidament en diferents plataformes de poder i, des de l’oposició a les tímides i condicionades reformes que auspicia la Constitució democràtica, articulen un moviment alternatiu, Alianza Popular (creació, 1976), que es va nodrint de tots aquells que abandonen les files de la UCD a mesura que se’n consuma l’esfondrament. Fins a set ministres de Franco formen part dels propulsors d’aquella iniciativa que volia frenar els migradíssims avenços democràtics constitucionalistes.

La Constitució, però, va ser aprovada el 1978. En aquells moments convulsos, mentre la UCD queia a trossos, AP no tenia encara força per liderar cap transició ni havia aconseguit la cohesió interna i el rentat de cara necessaris per a ocupar l’espai que deixaria vacant la UCD, que, malgrat el seu fracàs, havia sabut crear el miratge d’un canvi que servia com a protecció dels interessos oligàrquics. Aquest canvi, però, malgrat que fos més aparent que real, va semblar una amenaça més potent del que els poders a l’ombra podien suportar en una situació tan inestable com la d’aquell moment; i es va produir el cop d’Estat del 1981, quan feia a penes 2 anys que havia estat aprovat el text constitucional. El cop va ferir de mort la UCD, que ja no se’n va refer. Quan l’agonia ja era irreversible, es van moure els fils necessaris per construir una alternativa de govern capaç d’evitar el caos a què semblava que conduiria l’aplicació de la Constitució: els calia un partit amb vocació d’Estat, al marge de tota sospita de vinculació amb el franquisme, que tingués capacitat de lideratge i al qual no se li discutís a priori la voluntat de canvi. I el PSOE va acomplir aquesta funció, en un context postcolpista en el qual les forces “d’ordre”, UCD, PSOE i PSC, van aprovar la llei orgànica per a l’harmonització autonòmica, la LOHPA (1982), que retornava de facto a l’Estat la capacitat jurídica d’assumir, en última instància, totes les competències delegades als territoris pretesament autònoms, una llei, per tant, castradora, que desnaturalitzava la Constitució i corrompia la llavor del sistema autonòmic.

El govern del PSOE, que no va estar exempt de corrupcions, clavegueres, guerra bruta, estafes, amiguismes, prevaricacions, abús de poder, violència d’Estat i altres misèries que creixien a bastament en la terra erma heretada de la dictadura, va procurar a Alianza Popular el temps necessari per construir-se, cohesionar-se i capitalitzar el vot dels primers desenganyats de la transició i els rèdits electorals de les pors generades per la violència terrorista, del descontentament produït pels escàndols i la corrupció en les esferes del poder i del desprestigi d’alguns líders socialistes, i del desgast que havia produït la crisi d’alguns sectors econòmics per la reconversió industrial i agrícola subsegüent a l’entrada a la UE. Fins i tot havia tingut temps de reconvertir-se i aixoplugar-se sota unes noves sigles, les del Partido Popular (fundat el 1986), que va procurar tant com va poder marcar distàncies respecte d’aquella AP que havia nascut vinculada inequívocament al franquisme i a l’anticonstitucionalisme. El nou partit, el PP, es presentava davant la societat espanyola reconvertit al constitucionalisme i a l’europeisme, i amb capacitat per constituir una alternativa de govern davant la feblesa del socialisme. L’alternativa dels populars es va consumar per primer cop el 1996, amb la derrota de Felipe González i la victòria d’un poc conegut i sobreactuat José María Aznar que, amb una arrogància contundent, va etzibar al lider socialista allò de “Váyase a casa”, i ho va aconseguir.

Amb això, la Transició espanyola ens apareixia finalment com allò que era: un camí atzarós cap al punt de partida, un viatge enlloc al capdavall del qual hi havia la recuperació de les velles fidelitats, de les velles regles de joc, dels vells principis, dels vells valors…, i incapaç, per tant, per donar solució als vells problemes, encara vius, encara irresolts. Una Espanya que, en definitiva, culminava la paradoxa de no tenir cap més futur en perspectiva que la vellesa passada, sense cap altre valor que aquells que ja eren caducs feia quaranta anys.

Avui, després de dues legislatures d’Aznar (1996-2004) i de dues de Mariano Rajoy (2011-…), la descomposició política interna del PP ha arribat a unes fites que en fan perillar la sostenibilitat. El partit que ha gestionat l’herència del franquisme, el que n’ha procurat i garantit el continuisme enmig del silenci i el suport –incomprensibles– d’una part important de l’electorat espanyol, avui trontolla. L’esfondrament del Partido Popular, si es produís, ¿comportaria que per fi Espanya deixés enrere el llegat del franquisme?  Tant de bo, però probablement no serà així. En l’Espanya d’avui els poders fàctics són els que eren, a desgrat dels moviments d’acomodació i de les capes de maquillatge que exigeixen el temps i les circumstàncies en el context internacional i de desenvolupament tecnològic actuals. [Fins a l’extrem que el secretari general de Vox, un partit minoritari que, malgrat tot, és el que ha exercit l’acusació particular contra l’independentisme català s’ha permès dir recentment, amb ocasió de la retirada de la creu franquista de Callosa del Segura, que: “sí, hubo fusilamientos, pero sin odio, con amor“.]

Des dels mitjans i els centres d’opinió es dona per fet que, si el PP cau, Ciudadanos ocuparà el seu lloc. Al llarg de les dues darreres legislatures, el partit liderat per Albert Ribera i auspiciat pels mateixos poders que han alimentat i sostingut el PP i que van procurar hàbilment utilitzar també els governs socialistes al servei dels seus interessos, ha anat consolidant-se, conquerint espai, beneficiant-se oportunament de totes les podridures, per tal d’aparèixer en el moment oportú com el cigne blanc, incòlume, intacte, amb capacitat de regenerar la vida política espanyola i de liderar una nova transició… que serà indefectiblement (i ara el pronòstic és meu) una vegada més la tornada al punt de partida. El procés seguit per Ciudadanos –una plataforma sorgida a Catalunya (2005) amb la finalitat de dinamitar la cohesió social, especialment en els àmbits cultural, lingüístic, educatiu i dels mitjans, i reconvertida després en partit polític d’àmbit català i recentment en partit polític d’àmbit estatal– és molt semblant al d’aquella AP que es reconvertí oportunament en el PP per tal de liderar, sense que es notés gaire, la tornada a l’origen.

Vol dir això que Ciudadanos i el PP són la mateixa cosa? No. Hi ha un fet distintiu evident: que l’un és l’alternativa de l’altre, i són, per tant, dos ens polítics diferents. La diferència més significativa, però, és que, mentre que el Partido Popular va intentar emmascarar la involució democràtica, Ciudadanos ha convertit aquell propòsit ocult en objectiu polític declarat. Naturalment no en diuen “involució”, perquè seria absurd com a propòsit i perquè són mestres consumats en la perversió del llenguatge; però, ho diguin amb les paraules que ho diguin, és allà on van, cap a la regressió de drets, cap a la involució, cap a les essències “primoriveristes” i el neoliberalisme més descarnat. I aquest perfil fet de retalls o parracs i antigalles ideològiques, a mesura que es consideren més a prop d’aconseguir el poder, el manifesten de manera més desinhibida, més desacomplexada. Ells fan que els valors, els poders, la ideologia, el nacionalisme i la patrioteria que van afeixugar Espanya durant la dictadura –i que tenen arrels que van més enllà en el temps– deixin de ser un espai construït sobre la nostàlgia i esdevinguin, amb un llenguatge posat mínimament al dia, un projecte de futur.

El triomf de Ciudadanos és, si es produeix, la propera calamitat que hauran de suportar els pobles d’Espanya. Voldria ser profètic, però no puc. Dissortadament, les paraules només assoleixen el valor profètic després que s’ha consumat la calamitat que pronostiquen. Les paraules no poden impedir els fets; generalment cal que les coses passin per tal que finalment ens n’adonem. Tant de bo, si aquesta malura es consuma sense remei, duri ben poc. I sobretot tant de bo els ciutadans espanyols, tots els pobles d’Espanya, se la puguin estalviar. Però, dissortadament –i posant a part Catalunya– no sé veure en el panorama polític espanyol cap partit ni cap corrent fort de pensament, ni cap lideratge intel·lectual que estigui construint sòlidament no ja una alternativa, sinó ni tan sols una anàlisi, una reflexió, una idea amb capacitat d’esdevenir alternativa.

Josep A. Vidal

Deixar uma resposta

%d bloggers like this: