CARTA DE BARCELONA – Bon vent i barca nova! – por JOSEP A. VIDAL

 

En català, com probablement en tots els idiomes, tenim fórmules diferents per acomiadar algú que, per fi, se’n va. No parlo del comiat amical, sinó d’aquells comiats en què veiem la marxa de l’altre com un alleujament llargament esperat. Una d’aquestes fórmules és la que encapçala aquest article; m’ha semblat, de totes, la més “polida”, la més “educada” i l’he triada no pas per deferència als qui marxen, sinó per respecte a mi mateix, que no m’he permès mai l’hàbit del llenguatge groller.

Probablement el lector ja ha intuït que el comiat va adreçat al president espanyol M. Rajoy i al seu govern. Realment, la perspectiva de deixar de suportar la ignorància insolent i la prepotència -políticament i democràticament analfabeta- d’una colla tan selecta d’inútils presumptuosos és un alleujament, malgrat la possibilitat que el canvi de govern no ens porti cap canvi en profunditat, que són els que ens calen tant a Catalunya com a Espanya.

Qualsevol país pot tenir una llista molt llarga de canvis necessaris per al millorament del seu teixit social, econòmic i polític, si anem al detall. Però, si anem a allò essencial, la llista esdevé més curta com més essencial i, en el cas d’Espanya, podem enunciar-la en tres o quatre punts: ètica política, regeneració democràtica, polítiques socials, drets i llibertats, i una nova Constitució –republicana, és clar, homologable sense reserves amb el constitucionalisme de les democràcies europees més consolidades. Això comportaria, naturalment, deixar enrere per sempre el farcell putrefacte de l’obscurantisme, l’aristocraticisme, l’herència del franquisme –inclosa la monarquia– i la subordinació claudicant als interessos de  les empreses de l’Íbex 35. I també, no cal dir-ho, allò que metafòricament hem anomenat els “tripijocs de la llotja del Bernabeu”, i la nafra del nacionalisme supremacista del “yo soy ejPPPañol, ejPPPañol, ejPPPañol”, i tants d’altres mals que la ciutadania no es mereix. Això pel que fa a Espanya; pel que fa a Catalunya, el projecte republicà ja ha començat a perfilar-se amb nitidesa i claredat d’objectius, i compta amb un suport social molt ampli que cal continuar consolidant.

La moció de censura presentada pel PSOE, a instància – cal dir-ho – de la gent de Podem, que els va garantir el suport incondicional dels seus diputats, contra el govern del Partido Popular (PP) ha provocat un canvi d’escenari en la política espanyola i potser, per a alguns sectors, això comportarà també una renovació de les expectatives. No podem dir que “tot està obert” en la política espanyola, perquè ni les majories parlamentàries, ni el compromís continuista de Pedro Sánchez pel que fa als pressupostos de l’Estat, ni l’actitud cavernícola de Ciudadanos i del PP –en pugna fratricida els uns amb els altres (i dic “fratricida” perquè són fills dels mateixos pares)– ni el fet que els barons del vell, i arnat, socialisme espanyol (els gonzález, els guerra, els rodriguezibarra, els redondo, els bono, els chavezidíaz, els borrell…), tan còmodament instal•lats tots ells en la mateixa caverna nacionalista i identitària de Ciudadanos i del PP, mantinguin apuntats els seus trabucs contra la figura del seu company de partit, ara esdevingut, de manera atzarosa, president del govern. No, no hi ha res realment obert en la política espanyola; més aviat sembla que els camins continuen tancats. Caldrà veure quins són els primers moviments del nou govern i si tenen verament alguna transcendència, si assumeixen o no alguna vocació de canvi.

En el debat parlamentari de la moció de censura i en el debat social i mediàtic que acompanyà la investidura s’ha repetit el que es considera un dels reptes cabdals que haurà d’acarar el nou executiu: quin projecte té el nou president espanyol per a Catalunya? Què pensa fer per resoldre el “problema català”?

La pregunta és pura retòrica i, com a tal, està oberta a tota mena d’especulacions i s’hi poden gastar tantes paraules com es vulgui per a no respondre-la. Perquè Catalunya, a través d’un llarguíssim itinerari que admet diferents punts d’arrencada en el temps, des d’alguns anys fins a alguns segles, segons la perspectiva històrica i política que s’hi apliqui, ja té un projecte propi. L’anomenat “problema català” no rau en la manca d’un projecte per a Catalunya, sinó en la incompatibilitat d’aquest projecte català amb una concepció d’Espanya que es va configurar sobre bases autoritàries, anacròniques, periclitades i, com l’ample de les vies fèrries, en contra de la modernitat i del progrés social, econòmic i democràtic. Una concepció d’Espanya que un hipernacionalisme de formulació vuitcentista ha enquistat com a valor suprem i que es branda encara avui com a bandera amb un entusiasme indigne i en contra, si cal, dels valors democràtics, dels drets i de les llibertats.

El govern espanyol, l’actual govern socialista de Pedro Sánchez o qualsevol altre que pugui venir després, ha d’explicar “quin projecte té per a Espanya”, “què pensa fer per resoldre el problema espanyol”. Perquè el projecte per a Catalunya escau als catalans.

Catalunya ha expressat clarament la seva voluntat majoritària de decidir per si mateixa, ha manifestat amb majories prou clares la voluntat de constituir-se en República, i ha expressat amb una contundència que no pot passar-se per alt la voluntat de desfer-se del llast que li suposa una relació que l’Estat espanyol s’ha entestat una vegada i una altra a convertir en dependència de signe colonial i malaltissa. El nou govern espanyol no pot esperar de Catalunya la tornada a un punt zero, perquè Catalunya ja hi ha passat, pel punt zero, i, potser equivocadament, va encetar el camí amb la definició d’un nou Estatut, que l’Estat –aleshores amb majoria socialista per cert– va ribotejar, menystenir, mutilar. El punt zero de Catalunya va quedar definitivament enrera quan se li imposà un Estatut il·legal i en contra dels drets que la Constitució espanyola garanteix als catalans. Per tant, la qüestió ara és si Espanya pot trobar el seu punt zero, a partir del qual endegar el procés de debat necessari per saber i manifestar què vol per a si mateixa? És capaç realment de sotmetre’s a introspecció, al contrast amb les altres democràcies del seu entorn, d’assumir la pròpia realitat, la pròpia història, els propis errors…? És capaç de construir-se en el respecte a la pluralitat, a les llibertats, als drets? És capaç de jugar net amb ella mateixa, amb els seus ciutadans?

Si ho fa, i només en aquest cas, tindrà possibilitats d’arribar a espais de trobada i de reconeixement amb els iguals. Només si ho fa descobrirà els avantatges i les possibilitats de la col·laboració, l’ajuda, la solidaritat entre iguals. Només si ho fa descobrirà com és de ridículament hipertròfica l’obsessió de les fronteres, com és de castrador l’autoritarisme de tall colonial, tan anacrònic. Aleshores, i només aleshores, ja no li caldrà haver de “resoldre el problema català”, perquè no hi haurà cap problema. Catalunya i Espanya seran nacions amigues, fraternes, en col·laboració necessària, fructífera i respectuosa. I no caldrà ni construir ni refer ponts, pequè no hi haurà fronteres.

Josep A. Vidal

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão /  Alterar )

Google+ photo

Está a comentar usando a sua conta Google+ Terminar Sessão /  Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão /  Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão /  Alterar )

Connecting to %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

%d bloggers like this: