Felip VI…? No, gràcies

Catalunya, i de manera molt especial la ciutat de Barcelona, es prepara aquests dies per commemorar el primer aniversari del criminal atac terrorista de l’integrisme islàmic que va deixar una estesa de morts i ferits a les Rambles de Barcelona i va portar el terror a altres escenaris. Els fets encara no s’han aclarit i les novetats sobre el cas, ara que s’ha aixecat parcialment el secret del sumari, desborden el marc conceptual en el qual s’havia anat construint una certa explicació “raonable” de com i per què s’havia produït aquella bogeria criminal.

L’imam que va portar un grapat d’adolescents aparentment “integrats” en la convivència ciutadana –nois amb aspiracions laborals, amics, somnis i il·lusions de joventut– a radicalitzar-se en un temps molt breu i sense que la transformació fos percebuda pel seu entorn, era, diuen, un confident o informador de les forces de seguretat? Per què la policia catalana no n’estava al corrent? Per què, tot i que aquest suposat imam va estar a la presó per tràfic de drogues no apareix el seu expedient? Per què, mentre era a la presó, va ser visitat diverses vegades per membres de les forces de seguretat, amb els quals va mantenir entrevistes el contingut de les quals no ha transcendit? Per què, malgrat que la policia catalana va actuar amb celeritat i amb una eficàcia extraordinària, realment meritòria, es va desfermar immediatament una campanya de desprestigi contra els seus dirigents? Etcètera, etcètera. El nombre d’interrogants és enorme, i el lector pot trobar-ne fàcilment a la xarxa una relació exhaustiva i més documentada que la meva.

L’anunciada presència del monarca espanyol Felip VI als actes commemoratius ha aixecat polseguera política. “Catalunya ja no té rei”, ha dit no fa pas gaire el president de la Generalitat atès que el monarca no ha presentat cap disculpa pel contingut del seu discurs del 3 d’octubre passat, quan va donar suport a la repressió violenta ordenada pel govern i consumada per la policia i la Guàrdia civil contra els catalans que van decidir defensar les urnes i el dret democràtic a expressar la seva voluntat política mitjançant el vot en un referèndum.

Ciutadans i el PP, com han fet sempre, però ara amb més ganes, tiren benzina al foc per atiar les flames. I les institucions catalanes, Parlament, Govern i Organitzacions Civils, no volen cedir en la recusació del monarca. Alhora, Pedro Sánchez lloa la figura del rei, en un moment en què la reputació de la monarquia, que havia tocat fons amb tots els escàndols de corrupció i d’enriquiment per mitjans poc “explicats”, ha vist créixer el seu desprestigi recentment amb la difusió de les declaracions de la que fou amant del rei Joan Carles, que ha acusat l’avui rei emèrit d’haver-la utilitzat com a testaferro per blanquejar ingressos i evadir impostos.

El trencament de Catalunya amb la monarquia espanyola ve de lluny, del segle XVII si no d’abans, malgrat que al llarg dels segles s’hagi anat mantenint una actitud contemporitzadora. Catalunya no ha estat mai, pel que fa a les relacions amb la corona, un poble de vassalls. Es va dotar molt aviat d’un sistema “parlamentari” avant la lettre –poc importa si fou abans o després que Anglaterra– que limitava el poder reial. I el limitava de manera efectiva. A tall d’exemple, a Joan II, el pare de Ferran el Catòlic, se li va prohibir l’entrada a Catalunya sense autorització de les Corts, és a dir del Parlament català (capitulació de Vilafranca, 21 de juny de 1461).

La política dels Habsburg espanyols (“els Àustries”), clarament assimilacionista quant a Catalunya, va encetar els reiterats intents de Catalunya de constituir-se en república, un anhel que no ha deixat de reproduir-se d’aleshores ençà. Catalunya empenyé el primer intent republicà espanyol i fou definitiva en la constitució de la Segona República Espanyola. El cop d’Estat del 36, que va donar a Franco el comandament de tots els exèrcits i el va catapultar com a caudillo del feixisme espanyol i cap d’Estat d’una dictadura que va durar prop de quaranta anys i que va banyar de sang la geografia espanyola.

Amb el final del franquisme, la suposada transició democràtica hauria d’haver condemnat el cop d’Estat i hauria d’haver restablert la legalitat, que no era altra que la Republicana, malgrat que es dissolgués el govern republicà en l’exili –amb l’excepció del de Catalunya, que va mantenir-se per la tossudesa i l’irredemptisme dels catalans i del president Tarradellas. Però la transició, a la qual pertocava condemnar el franquisme i restablir la legalitat republicana, no ho va fer. No va gosar fer-ho. Ni les oligarquies, ni els buròcrates ben instal·lats, ni els cacics, ni l’Església, ni l’exèrcit, investit com a garant indiscutible de “l’ordre” en l’Espanya franquista, no ho van permetre, i als demòcrates els van tremolar les cames. L’Espanya feixista va sobreviure a la transició. I amb el temps, van descobrir que, en una estructura formalment homologable a l’habitual de les democràcies occidentals, podien continuar mantenint les seves prebendes i els seus tripijocs. Els demòcrates es van empassar el gripau de la monarquia, pensat que amb això no comprometien els objectius democràtics de canvi social, de canvi polític i de modernització. Es van equivocar dramàticament, perquè la “transició”, en lloc de condemnar el feixisme espanyol, el va salvar, li va donar cobertura, li va permetre instal·lar-se en la nova bastida institucional i va deixar intacta la maquinària de corrupció, d’amenaça i de tutela de la societat espanyola.

La transició espanyola no va condemnar el cop d’Estat, sinó que el va constitucionalitzar; és a dir, li va donar una constitució. La monarquia espanyola és l’emblema d’aquella frustració democràtica. I per això ha viscut instal·lada en la corrupció i altres mals que la restauració republicana hauria impedit. La concessió del títol de Duquessa de Franco en règim hereditari i amb exempció d’impostos a la neta del dictador, que s’ha consumat recentment (en el moment de la transició del govern Rajoy al govern Sánchez), n’és una mostra evident alhora que esperpèntica. Com ho és la pervivència del Valle de los Caídos, d’on Pedro Sánchez volia treure les restes del dictador abans de finals de juliol, però ha decidit deixar-ho per a més endavant amb l’argument que “si ha estat així tants anys, no cal fer-ho ara de pressa i malament”. Com ho és també el manifest signat per 181 militars reivindicant la figura de Francisco Franco… Com ho és que els atacs verbals i físics dels constitucionalistes contra l’independentisme català s’acompanyin amb crits de “viva Franco” i exhibició de torsos nus amb creus gammades tatuades.

Catalunya no té rei… El mal, però, és que no acaba de tenir república. Som, ara per ara, en terra de frontera. Tant de bo el seny dels demòcrates dels territoris diversos de l’Estat espanyol se sumi aviat a la reivindicació republicana! I ho faran, n’estic segur, i cada dia serà més ferma la seva veu… A Catalunya una part majoritària dels ciutadans té la voluntat i la consciència de ser República. Els vassalls a la corona hi estan en minoria.

No sé si el rei de les Espanyes vindrà a Barcelona per participar en la commemoració del 17 d’agost, però si hi assisteix no hauria de ser, si més no per als republicans catalans, objecte de cap atenció protocolària. I jo crec que tampoc no hauria de ser –si més no en aquest acte– objecte de cap “atenció”. La dignitat i l’atenció, i la solidaritat haurien de ser totes per a les víctimes. I si algú vol convertir, com pretenen PP i Ciutadans i altres grups d’extrema dreta, la presència del rei en un acte de desgreuge cap al monarca, el primer a rebutjar-ho i a condemnar-ho hauria de ser el mateix rei.

Josep A. Vidal

 

 

 

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão /  Alterar )

Google+ photo

Está a comentar usando a sua conta Google+ Terminar Sessão /  Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão /  Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão /  Alterar )

Connecting to %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

%d bloggers like this: