UN FET: Quatre presos polítics catalans recullen les actes de diputats al Congrés espanyol i un cinquè recull, al Senat, l’acte de senador.
Hi han arribat a primera hora, procedents de la presó de Soto del Real, on estan empresonats preventivament des de fa més d’un any i mig. Són líders polítics de la societat catalana, elegits amb una molt significativa majoria, en les darreres eleccions parlamentàries espanyoles, militants conspicus del pacifisme i de la resistència civil, demòcrates de pedra picada, respectuosos amb la llei i en igual mesura compromesos en la defensa dels drets i de les llibertats de les persones i dels pobles. Tanmateix, l’Estat espanyol, captiu de les seves negrors ultranacionalistes, d’esquena al món, al dret internacional, al progrés democràtic i a les llibertats, i fins i tot a la prudència política, els considera delinqüents perillosos i els tracta com a tals.
Han arribat al Senat i al Congrés en cotxes policials sense distintius identificatius i hi han entrat per portes secundàries i gairebé d’amagat. Anaven emmanillats i escortats per policies de paisà. Un cop arribats, els han tret les manilles i els han portat directament allà on havien d’acomplir el requisit de recollir les respectives actes de diputats, en el cas d’Oriol Junqueras, Jordi Sánchez, Josep Rull i Jordi Turull, i de senador, en el cas de Raül Romeva.
El jutge Marchena, que presideix el judici que s’està celebrant contra ells i contra els altres polítics i líders catalans, ha prohibit expressament, com a requisit per autoritzar-los a recollir l’acta, que hi acudissin vigilats, que no poguessin atendre mitjans de comunicació ni reunir-se amb altres representants polítics i càrrecs electes. I que l’acte es produís amb la major brevetat possible per tal de retornar-los immediatament a la presó. Malgrat aquestes mesures extremes i totalment arbitràries aplicades a persones que conserven la integritat dels seus drets i que no poden ser privades de la presumpció d’innocència, atès que la causa contra ells i el judici corresponent resten oberts, els líders dels partits polítics que s’han autoerigit en adalids de la democràcia espanyola, han posat el crit al cel. Les al·legacions i declaracions dels líders del Partido Popular, de Ciudadanos i de Vox són purulentes, vomitives. Repugnants per a qualsevol demòcrata que ho sigui realment i haurien de merèixer el repudi radical del parlamentarisme espanyol, amb els socialistes al capdavant.
Això, però, no passarà. Demà, 21 de maig, es constituirà el nou Parlament espanyol, tant el Congrés com el Senat. Davant la sol·licitud que els presos electes sigui suspesos després de rebre l’acta de diputat o senador, el Tribunal Suprem ha delegat la decisió en la Mesa del Congrés, que es constituirà sota la presidència, ja anunciada, de Meritxell Batet, que fou ministra de Política Territorial en l’anterior govern socialista. El Suprem, però, no s’ha estat de recomanar o d’expressar que allò procedent seria que fossin suspesos. Heus aquí, doncs, un més dels embolics de la democràcia espanyola, que deambula perduda en el laberint de les seves fantasmagories nacionalistes, tan profundament arrelades en el credo i l’ADN del Movimiento, aquella caricatura de parlamentarisme inqualificable que el franquisme va anomenar “democràcia orgànica”. Fixeu-vos-hi: el líder del partit que ha guanyat les eleccions però que encara no és president del govern (Poder Executiu), perquè li caldria la majoria parlamentària que no té i el vot favorable d’una cambra que encara no s’ha constituït, ja ha anunciat qui seran els presidents del Congrés i del Senat (Poder Legislatiu), i aquests ja han rebut del Tribunal Suprem l’anticipació del que el Poder Judicial considera que la Mesa del Parlament, encara no constituïda, hauria de decidir.
És clar que pot donar-se el cas que la decisió de la Mesa no respecti la recomanació del Suprem, però això no treu valor a l’evidència, una vegada més, de la confusió i l’aiguabarreig de poders en què està instal·lada la democràcia espanyola des de la seva fundació. Els juristes repeteixen constantment en aquest país que la justícia espanyola és una de les més garantistes del món, i els mitjans de comunicació ho repeteixen abastament, fins al punt que s’ha instal·lat aquest convenciment en l’imaginari públic com un dogma. Però ningú no explica les causes per les quals la justícia espanyola és tan sumament garantista. Com que no en soc expert, no intentaré d’aclarir-ho jo, però com a ciutadà mínimament informat i amb criteri propi puc expressar el meu convenciment que allò que ha generat el garantisme de la justícia espanyola és la desconfiança secular en la justícia; i no em refereixo a la desconfiança dels ciutadans, sinó a la de les institucions. La justícia espanyola s’ha anat desnaturalitzant i configurant (alhora) a l’empara dels poders fàctics, de les oligarquies i del poder polític, i s’ha omplert de vies i alternatives de reconsideració, de recursos i de contrarecursos per la malfiança dels uns i els altres entre els diferents poders, interessats a deixar sempre oberta una possibilitat de capgirar una sentència que no els fos favorable.
I doncs, sí: la Mesa del Congrés podria decidir en un sentit diferent a la recomanació del Suprem. Sigui com sigui, l’embolic polític està servit. Si falla en contra de la suspensió dels electres empresonats, i per tant els admet com a membres de la Cambra, elevarà a una màxima potència l’argumentari espanyolista dels partits ultranacionalistes de la dreta, que probablement presentaran recursos per totes les vies possibles, inclòs el Constitucional. A més, el socialisme espanyol, si ha d’aconseguir la investidura de Pedro Sánchez haurà de menester dels volts dels partits catalans republicans i independentistes. En canvi, si segueix el suggeriment del Suprem, evitarà transitòriament la demagògia hiperbòlica de l’oposició (PP, Cs i Vox, i els seus adlàters), però es situarà en una posició èticament poc sostenible, atès que la suspensió provocarà una disminució del nombre de vots necessaris per investir Pedro Sánchez com a president, i probablement no li caldrà cap vot del sobiranisme català. Però haurà de pagar el preu d’assumir un dubte sobre la manca d’ètica o l’excés d’oportunisme en la decisió de la Mesa difícil de suportar.
I mentre això està així, el judici contra el sobiranisme i el republicanisme catalans continua amb una evident parcialitat que de bon segur acabarà als tribunals internacionals. En una de les darreres sessions, en què l’advocat Benet Salelles, defensor de Jordi Cuixart, interrogava la filòsofa Marina Garcés, el jutge Marchena, president del Tribunal, va declarar improcedent una pregunta, malgrat haver permès preguntes de caire idèntic a la fiscalia en nombroses ocasions. Salelles va manifestar la seva proposta per “la indefensió, l’arbitrarietat, la manca de garanties de drets fonamentals…”, però Marchena li va dir que ja constava la seva protesta i que fes una altra pregunta. “Si no se’m permet la pregunta, no faré més preguntes”, va dir l’advocat de la defensa. I la resposta de Marchena va ser: “Así, mucho mejor“. Una resposta que indica una clara parcialitat, que, en algun moment, haurà de passar factura al President del Tribunal.
Vagi com vagi tot plegat, diumenge vinent s’augura que els resultats electorals a Catalunya permetran l’entrada al Parlament Europeu d’alguns dels líders indenpendentistes catalans empresonats o a l’exili. I també podria ser que els resultats de les eleccions municipals fessin evident una vegada més el vigor del republicanisme sobiranista català.
UNA CITA: Lluch, Ernest: D’un text manuscrit del 1999
El socialisme ha de portar la màxima llibertat, la màxima igualtat i la màxima fraternitat possibles
a les persones que viuen en societat.
UN POETA: Margarit, Joan. “La llibertat”, dins Aiguaforts, poemari de 1995. Inclòs en Tots els poemes (1975-2012). Col·lecció labutxaca [edició actualitzada], Edicions 62, 2014. Pàg. 220
La llibertat
La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.
Josep A. Vidal