Manuel Valls, el català que va fer, a l’Estat francès, una aparentment brillant i singularment polèmica carrera política que el va dur des de la batllia d’Evry a ocupar el càrrec de primer ministre i d’aquí a fracassar rotundament en la seva ambició d’aconseguir la presidència, va decidir, després del seu frustrat assalt al Palais de l’Élysée, tornar a Catalunya i canviar d’escenari polític aspirant a l’alcaldia de Barcelona.
Els francesos van respirar alleujats. Per a molts que l’havien votat com a socialista “amb futur” el fet que abandonés la política francesa els rescabalava de la frustració; a d’altres els evitava el disgust de sentir, amplificat pel càrrec institucional com a diputat, el discurs de la incoherència, de la fatxenderia egòlatra i de l’ambició del polític mancat de grandesa moral que es considera digne hereu de la “grandeur” gestada llargament per la França imperialista i xovinista, bon tros jacobina, qualitats que no són les que ens atreuen als qui estem enamorats de la França amant dels drets, de la llibertat, de la fraternitat, de l’art i la cultura, ni tampoc –i així ho vull creure– les que van impulsar molts francesos a confiar-li el seu vot en la fase d’ascensió de la seva carrera; potser sí són, en canvi, les qualitats, o més ben dit defectes que el van acompanyar en el seu declivi.
A França, per a un volum molt majoritari de la ciutadania, Manuel Valls és un “cadàver polític”, algú que van veure marxar amb alleujament, no pas perquè els fes “nosa”, perquè ni això no feia, sinó perquè els feia vergonya la seva supèrbia, una rabiosa vergonya.
Aquesta condició de derelicte avarat al sorral de l’Assemblée Nationale Française, en confluència amb una circumstància personal –no sé si afectiva o d’interessos, o totes dues coses–, va crear el context favorable perquè l’ex-primer ministre cedís a l’oferta que li van fer arribar les elits de l’economia espanyola, aquells que mouen els fils de les grans operacions polítiques sense sortir de l’ombra, que és on més bé es protegeix l’opacitat dels seus negocis. És clar que amb la propensió o l’oportunitat del context no n’hi havia prou per satisfer el cachet d’il divo Manuel Valls, que, segons informacions de premsa que ni ell ni el seu gabinet no han desmentit, va reclamar de cobrar 20.000 € mensuals fins que acabés la campanya a les municipals barcelonines; un total, doncs, de 160.000 € d’ingressos per vuit mesos de feina. Ignoro sota quin concepte i per quins mitjans, transparents o opacs, es feia efectiu l’acord econòmic, ni si es declaraven els diners per part del receptor ni de quina manera es consignaven en les comptabilitats dels donants aquestes quantitats, com ho ignoro també dels diners que, segons la mateixa font periodística –el diari Ara–, Manuel Valls rebia personalment i en efectiu en les trobades que efectuava durant la campanya amb representants de la jet-set catalana i espanyola.
La plataforma Sociedad Civil Catalana, ariet del nacionalisme espanyol “ultra”, i el partit polític Ciudadanos, van ser la cara visible de l’operació Valls, que va irrompre en la política catalana amb el propòsit declarat de constituir una alternativa municipal al projecte republicà català, que reivindica un concepte de ciutat adient amb la capitalitat que correspondria a Barcelona en una Catalunya republicana independent.
Durant la campanya Valls ha repetit com a eixos de la seva alternativa política l’antiindependentisme, personalitzat en les candidatures d’Esquerra Republicana i de Junts per Catalunya, i en el Partit Socialista, al qual ha atribuït la condició de col·laborador necessari i opositor tebi en les aspiracions d’una Catalunya independent, i l’antipopulisme, erigint-se com a alternativa al populisme de qui era aleshores alcaldessa, Ada Colau, dels Comuns.
Els resultats electorals, però, van deixar Valls fora de tota possibilitat de fer-se amb l’alcaldia i fins i tot de tenir un paper rellevant en el consistori barceloní. Els votants van atorgar l’alcaldia al candidat d’ERC, Ernest Maragall, que va intentar d’aconseguir el suport dels vots dels Comuns i de JxCat per configurar una ajuntament compromès en la construcció de la República i amb un projecte de ciutat compartit. Colau es va negar a acceptar els regidors de JxCat, per incompatibilitat programàtica amb les línies de força de les polítiques socials a la ciutat i proposava l’aliança amb els socialistes, alhora que Esquerra Republicana i Partit Socialista de Catalunya manifestaven recíprocament incompatibles les posicions adoptades pels uns i els altres davant el conflicte sobiranista, l’aplicació del 155 i els represaliats, els exiliats i els presos polítics. En aquest context, en el qual Manuel Valls i els seus acòlits de Ciudadanos no hi tenien cap paper ni cap possibilitat de significar-se ni d’aconseguir res ni tan sols sumant els seus vots als del PP, es va treure un as de la màniga i executà un joc de mans que semblava improvisat, però que respon a estratègia que tenia decidida de molt abans, car no era aliè a la manca de suport que li auguraven les enquestes: va cedir “gratuïtament” els seus vots a la candidatura d’Ada Colau, amb la seguretat que els socialistes hi afegirien els seus per tal d’impedir que l’alcaldia anés a parar a les mans de la candidatura republicana i sobiranista.
I així ha estat. Ada Colau, que es va alçar amb la victòria en el seu primer govern municipal gràcies a les plataformes d’activisme popular contra les oligarquies financeres, ha aconseguit el seu segon mandat gràcies als vots d’aquell que aspiraven a desbancar-la, gràcies al candidat Valls, que ha fet la campanya auspiciat i subvencionat pels grans jerarques de l’economia espanyola, entre els quals hi ha, és clar, el gran empresariat català o si més no la part més rellevant. Però, si el candidat que havia de fer fora de l’ajuntament a la populista Ada Colau ha acabat fent-la alcaldessa per segona vegada, els qui li han pagat la campanya quin benefici en treuen?
Com que soc ben lliure d’especular, deixeu-me dir com ho veig. Manuel Valls ha utilitzat el resultat electoral per sortir de la zona de penombra i de la funció anodina que li atorgaven els vots en el consistori municipal, i per erigir-se en protagonista decisiu en la constitució de l’Ajuntament. Ha assumit “la grandeur” espanyola, a anys llum de la francesa, igualment vergonyant però més ultranacionalista que jacobina, més aristocràtica que republicana, més feixistitzant que democràtica, i ha llançat la seva arrogància a la cara del republicanisme català, contra els presos polítics, contra les aspiracions democràtiques legítimes de la majoria dels catalans, i s’ha permès la gesticulació petulant d’increpar al president de la Generalitat en la trobada de cortesia d’aquest amb el nou consistori: Valls ha increpat el president tot assenyalant-lo amenaçadorament amb el dit i li ha negat la salutació. Una fatxenderia, una exhibició de descortesia política, una manifestació de mala educació que cap polític amb l’experiència de Manuel Valls no cometria si no fos que ho feia de manera calculada i amb plena consciència dels rèdits polítics que n’havia d’obtenir.
I quins són els rèdits polítics del comportament de Valls? Tenir segrestada l’alcaldia de Barcelona? Escalar llocs en la política catalana? De cap manera, perquè aquest fi seria incompatible amb l’animadversió i l’antipatia que Valls s’ha esforçat a aconseguir en una proporció majoritària de la ciutadania catalana.
Reforçar l’unionisme en benefici de la plataforma –SCC– i el partit –C’s– que li han servit de trampolí? Tampoc, perquè és inimaginable que un polític amb el pedigree, merescut o no, de Manuel Valls posi els seus rèdits al servei de la promoció d’un personatge amb una carrera política tan summament mediocre com la del líder de Ciudadanos, Albert Rivera, i la insignificància de la capacitat política que han demostrat tots aquells d’aquesta formació que puguin tenir pretensions de lideratge.
Així, pretén potser contribuir a la defensa del constitucionalisme espanyol, en un moment en què el PSOE de Pedro Sánchez está capitalitzant aquesta capamnya en benefici propi? De cap manera.
I doncs, quins rèdits busca Manuel Valls?
Simplement, servir dos amos: primer, els qui el paguen; segon, la seva vanitosa ambició.
Quant als qui el paguen, Valls està obligat a esdevenir un líder capaç d’articular a Espanya –fixeu-vos-hi, dic “a Espanya”, no pas a Catalunya– una alternativa política homologable a les “democràcies conservadores i moderades” centreeuropees, capaces d’investir-se d’una sòlida aparença democràtica en les formes i dòcil en el fons als interessos de les grans potències econòmiques, i amb la capacitat de reduir a uns estadis tolerables la crispació o la contestació social mitjançant mesures d’evitació o de manipulació discreta.
Els qui paguen a Manuel Valls saben prou bé que el PP, que els ha servit fidelment fins ara, està políticament anorreat i moralment desacreditat, i l’han deixat de la mà perquè si ha de salvar-se ho faci tot sol o amb les pitjors de les seves companyies, les més a dreta de l’espectre polític. Els qui paguen a Manuel Valls saben també que l’alternativa que havien preparat per superar l’anacronisme ranci del PP, és a dir Ciudadanos, no ha aconseguit un lideratge escaient, i que els excessos ultranacionalistes d’Albert Rivera i les seves afinitats ideològiques i emocionals amb la dreta més rància els impedeix que els votants percebin la diferència respecte dels populars i els allunya d’aconseguir la necessària homologació democràtica a Europa, és a dir, d’aquell “model” de partit prefabricat que els tragués del damunt tota la pols que encara arrosseguen del règim anterior, i que ho fes de tal manera que no posés en perill els privilegis que van heretar de la dictadura. Perquè saben que, els darrers anys, el desvergonyiment amb què s’ha anat obrint espai, per poc que sigui, l’ultradreta i la indulgència amb què el poder de l’Estat n’ha tolerat l’eclosió, els ha deixat despullats davant les democràcies europees; i perquè saben també, d’altra banda, que el desprestigi de la monarquia ha fet que aquesta institució no els ofereixi la seguretat d’un escut que els protegia i amagava les seves connivències amb el sistema predemocràtic, perquè saben que la fragilitat de la institució monàrquica la fa massa transparent i ensenya massa a les clares el seu origen en la Llei de successió franquista i el seu compromís amb allò de “atado y bien atado”.
I aquest és, a parer meu, l’objectiu de l’operació Manuel Valls. En un primer moment, Manuel Valls –repeteixo que és la meva opinió personal, no en tinc cap prova i no vaig més enllà de les meves inferències a partir del que veig– hauria estat per a ells, in mente, l’alternativa per liderar Ciudadanos, és a dir, per desfer-se’n de l’Albert Rivera, cada vegada menys útil als seus interessos i insostenible amb criteris “europeistes” i “de progrés”, i de fer-ho aprofitant el sentit ascendent del partit per posar-lo a les mans d’algú amb autèntica capacitat d’impressionar a Espanya –gràcies al fet d’haver-se enfrontat a l’independentisme i al populisme, gràcies al seu “evident” i eficaç anticatalanisme– i amb capacitat de “representació” a Europa, especialment en el marc de la Unió Europea, on les posicions polítiques de Valls serien –dissortadament– molt ben digerides per les més altes institucions. Però, la decepció que ha començat a generar Ciudadanos, la tendència al descrèdit i els reiterats fracassos que els ha deixat sempre fora dels llocs de poder, les perilloses connivències amb l’ultradreta, els ha dut a esperar de Valls la conformació d’una força política singular que pogués equiparar-se més o menys a allò que avui dia en diuen “centre” –és a dir, incolora, inodora i insípida–, que absorbís els vots procedents de la desfeta del PP –ja evident– i –hipotèticament– del descrèdit de Ciudadanos, i permetés conjurar l’amenaça d’un socialisme hegemònic donant continuïtat del bipartidisme que tan beneficiós ha resultat per als interessos econòmics de les elits de sempre durant tants i tants anys de postfranquisme.
Perquè, els qui paguen a Manuel Valls saben, a més, que el republicanisme no està mort a l’Estat espanyol, i saben també que el moviment republicà català s’expandirà. Saben calcular més bé del que ens pensem l’abast potencial de la Revolució iniciada a Catalunya, i saben també que sense el bipartidisme i sense la fortalesa de la institució monàrquica, sense el control sobre els diferents poders de l’Estat, i en una Espanya cada cop més laica, la seguretat i la impunitat amb què han anat afermant la seva hegemonia seran cada cop més fràgil. Per això han d’ofegar el republicanisme espanyol, per això han d’ofegar la dissidència democràtica, per això han d’afermar el control del poder legislatiu, del poder judicial i del poder executiu, per això han de disfressar de fidelitat constitucional i de valor democràtic en la defensa del bé comú la instauració cada cop més d’una democràcia vigilada o d’un Estat policial.
Per això han fet creure que el problema no és espanyol, sinó només català, per estalviar als demòcrates espanyols de prendre’n partit. Per això han mirat de difondre que no és un problema polític, d’idees polítiques, de model d’Estat, de drets i llibertats, sinó un problema d’ordre públic, de revolta, de sedició, que cal resoldre i castigar amb el codi penal; perquè els demòcrates espanyols no hagin de posicionar-se davant un conflicte de drets i llibertats, sinó només davant d’un delicte comès per “una organització criminal” que, i són paraules de la fiscalia en el judici contra els els presos polítics, feia anar la Generalitat de Catalunya “como su cortijo particular”. I aquest ha estat el missatge que ha assumit com a propi Manuel Valls en la constitució de l’Ajuntament barceloní: a Espanya no hi ha presos polítics ni exiliats, només hi ha polítics delinqüents que han d’assumir la seva responsabilitat penal.
Distanciar-se de l’extremisme ultra de Vox i del PP, distanciar-se de la connivència de Ciutadans amb aquestes posicions ideològiques, i trencar la supeditació a aquesta força política, tot mantenint l’afinitat amb Sociedad Civil Catalana, seran els passos immediats.[Mentre reviso aquest article m’arriba la notícia que s’han trencat les relacions entre Ciudadanos i Manuel Valls.]
I en l’àmbit personal, per a Valls, la possibilitat, per molt remota que sembli, de colmar la seva ambició aconseguint la Presidència del govern espanyol, a través d’un itinerari més o menys fulgurant, l’enlluerna. Sobretot perquè el seu amor propi està ferit encara pel seu fracàs últim en la política francesa. I el seu ego li demana –jo així m’ho penso– incorporar al seu currículum el mèrit d’haver ostentat la presidència de dos estats europeus. Potser els qui el paguen no porten tan lluny les seves previsions, però ell, en el reducte de la seva vanitat, és amb això que somia. Dubto molt que ho aconsegueixi, perquè ha comès l’error de menystenir el republicanisme i la dissidència democràtica a Espanya, si més no en l’Espanya llastada per la història, victimitzada constantment per salvapàtries i conqueridors. Cal reconèixer, però, que si ho aconseguís seria doblement meritori, perquè hauria de convèncer l’altra Espanya, l’Espanya passional del nacionalisme hiperbòlic, davant la qual es presenta amb dues de les pitjors credencials que podria exhibir: ser català i ser francès.
Josep A. Vidal