M’he resistit durant molt temps a parlar de la situació política catalana i especialment pel que fa a l’estat d’allò que aquí s’ha convingut a anomenar “procés”, una paraula que, dissortadament, ha acumulat una càrrega convencional d’ironia i de desprestigi que molts, potser sense adonar-se’n, han contribuït a normalitzar com a eufemisme de les legítimes aspiracions de llibertat del poble català. Independentista convençut de fa molts anys –des de molt abans que s’intentés allò de la transició per sortir del franquisme sense prendre mal, cosa que no es va aconseguir pas si tenim en compte els centenars de morts que va costar el peatge d’aquella fugida endavant amb la legítima aspiració de reinstauració democràtica– he viscut de manera il·lusionada, però gens il·lusòria, la força i la cohesió de l’esclat independentista de la segona dècada del segle, i he viscut també amb neguit però no pas desencisat la desorientació del moviment en aquest laberint d’impotències que han contribuït a reviscolar o a palesar els mals que la transició va voler amagar per no haver de resoldre’ls. No es va gosar aleshores desfer-se de la hipoteca amb què el franquisme havia llastat, amb l’anticipació de la llei de successió, el retorn a la democràcia impedint que, quan es produís la mort del dictador, es reinstaurés la legalitat republicana contra la qual s’havien sollevat els autors del cop del 36.
El franquisme –i la por dels uns, la prudència dels altres, l’amenaça dels de sempre i els interessos dels connivents amb la dictadura i especialment dels qui l’havien aprofitada per fer fortuna o per incrementar-la–, tutelat per organismes internacionals diversos, des de l’OTAN fins a l’ONU, sense oblidar la CIA, va hipotecar les aspiracions democràtiques del postfranquisme amb la imposició d’una monarquia que, si bé en un primer moment va voler aparèixer com a pont i alhora com a garantia del canvi, no va trigar gaire a adherir-se als valors –contravalors, de fet—i als vicis, i a les arnades misèries de la tradició monàrquica espanyola, del tot incompatible amb els valors democràtics. El resultat més notable i alhora denostable de la transició espanyola va ser la constitucionalització dels objectius dels colpistes del 36: la derogació de la constitució republicana, la reinstauració de la monarquia, la preservació dels privilegis –aristocràtics, eclesiàstics, ideològics…—, la perpetuació del nepotisme en l’administració de l’Estat i en els centres de poder i d’influència del funcionariat de l’autonomisme; a més de l’amnistia i el “girar full” dels delictes i abusos comesos a l’empara de la dictadura. D’aquell moment històric va sorgir l’Espanya de les autonomies, un dissortat invent que pretenia desorientar les aspiracions de les nacions històriques integrades –a les bones o a les males– en l’Estat espanyol, amb l’objectiu de reduir les aspiracions nacionalistes –que aleshores no eren clarament independentistes– a singularitats territorials igualitàries, de manera que les autonomies no nacionalistes actuessin sempre, amb l’argument de la igualtat de drets, com a fre de les pretensions singulars i de les derives secessionistes. Així, amb aquest estratagema, el problema territorial es va deixar sense solució immediata i bloquejat constitucionalment. I d’aquells mals deriva en gran part el penós progrés i l’agònica vitalitat actual de la democràcia espanyola –i no dic que en deriva totalment perquè una part dels mals que la malmeten els trobem també en democràcies més consolidades i de més llarga història—, una democràcia que ha anat pervertint les virtuts que pogués tenir inicialment, fins al punt que els irredemptes del franquisme (Fuerza Nueva, Alianza Popular…, d’on ha sorgit l’actual Partido Popular –de les faccions més radicals del qual han sortit VOX i els seus votants–), que van votar contra la Constitució l’any 78, avui s’hi senten tan identificats que fins i tot la reclamen en propietat com a ideari exclusiu, i els que hi van votar a favor perquè la van considerar una victòria sobre el franquisme, han acabat de facto abdicant del republicanisme i s’han sotmès sense escarafalls a l’statu quo monàrquic. Els qui foren opositors al franquisme han canviat, si no de grat sí de fet, el federalisme per un autonomisme infradotat i sotmès als dictàmens del poder central, i la plurinacionalitat de l’Estat per un regionalisme despersonalitzador, folkloritzant i demagògic que és terreny adobat per al creixement d’un nou caciquisme de perfil colonial en una Espanya que es buida al servei d’una metròpoli cada vegada més autocomplaent i més megalòmana.
Avui, passat mig segle, en aquesta pell de brau delirant, que continua sent un escenari perfecte per als esperpents valleinclanescos perquè hi perviuen la major part dels problemes essencials que, heretats del XIX, van convulsionar l’Espanya del primer terç del XX, es poden consumar tots els disbarats i totes les incoherències, i no cal fer-ne la llista; n’hi ha prou amb l’exemple d’un Estat espanyol que reclama al Parlament Europeu l’oficialitat de les llengües cooficials del seu territori, mentre les persegueix, les menysté, les humilia, les folkloritza i trivialitza, n’exclou l’obligatorietat en l’administració, les desnaturalitza –o permet que algú altre utilitzi amb aquesta finalitat els ressorts del poder i els instruments de l’administració– i en procura, subtilment i descaradament, l’extinció.
No es tracta només del fet que partits ultranacionalistes d’espanyolisme arnat i supremacista, com VOX, com Ciudadanos i com el Partido Popular, aprofitin qualsevol moment per privilegiar l’espanyol sobre les altres llengües del territori estatal, que voldrien veure reduïdes a la inoperància absoluta i privades de tradició cultural, caràcter propi i cohesió identitària en els diferents territoris que les tenen com a pròpies. Que un determinat partit polític, o més d’un, faci o facin el ridícul amb alguna poca-soltada com les que intenten consumar els governs captius de l’extrema dreta entra dins d’allò previsible, però que des de la més alta magistratura de l’Estat, que –dissortadament per als qui professem l’ideari republicà– és la Corona, s’atiï el secessionisme lingüístic –l’ús de la llengua com a esca de divisió i enfrontament territorial en aquells àmbits en què la llengua és un element de cohesió nacional, com passa amb el català– és un despropòsit imperdonable, perquè és l’expressió descarada de la deslleialtat de la Corona envers els ciutadans de qui és servidora. La concessió de la condició de “Real” a una entitat estrafolària, esperpèntica, demencial com és l’autoanomenada “Academi de sa llengo baleà”, que escampa, en l’àmbit de les Illes balears i dels territoris de parla catalana, carallotades lingüístiques equiparables al “terraplanisme”, és una acció hostil exercida per la Jefatura de l’Estat contra els ciutadans, és catalanofòbia en estat pur (com ho són també les polítiques lingüístiques que, de la mà del PP i de la ultradreta, s’estan instal·lant al País Valencià i a l’Aragó). També podríem dir que tot plegat és analfabetisme, ignorància, estultícia i tot el reguitzell de substantius i adjectius que comparteixen aquest camp semàntic, si tenim en compte que la singular –i ara Real– acadèmia promou, de manera totalment acientífica, que “sa llengo baleà” (para la qual inventen una ortografia i una gramàtica esperpèntiques) és una llengua diferent del català heretada de l’antiga colonització fenícia. Els podríem titllar d’ignorants, però no, perquè aquí, en aquesta concessió de la Corona (com en les polítiques lingüístiques dels governs valencià i aragonès), el que preval és la mala bava, l’hostilitat, l’aversió secular dels Borbó, i no només dels Borbó, a la “singularitat” catalana. És la mateixa aversió, expressada de forma paternalista –però no per això menys repressiva– pel mateix fundador de la dinastia, aquell Felip V que mostrava als catalans la seva indulgència amb la promulgació dels decrets de Nova Planta –pels quals se suprimien les llibertats, les institucions, els furs, les lleis, les universitats i la llengua dels catalans– per tal que aquells súbdits insurrectes, que li havien presentat batalla i l’havien obligat a mantenir una llarga guerra de Successió, fossin tractats en tot de manera igual –amb la mateixa benvolença– a com serien tractats els seus fidelíssims i amantíssims fills castellans, que l’havien acollit i reconegut com a monarca legítim.
Ha passat gairebé mig segle de transició democràtica, d’institucions autonòmiques, d’escola catalana i d’oficialitat del català en els diferents territoris dels Països Catalans, i les dificultats anteriors persisteixen. La llengua continua sent una anomalia, de manera que els catalanoparlants, que ho són en el propi territori i en l’àmbit institucional propi, han de continuar obligats a l’anomalia de ser militants lingüístics. Per als nouvinguts, que sovint descobreixen amb sorpresa que el territori on han vingut a parar té una llengua pròpia, que no és el castellà, el repte d’aprendre el català porta incorporat un plus de militància, és a dir, la percepció que no sols se’ls demana que aprenguin una llengua sinó que es comprometin a “salvar-la”. Per a un parlant de qualsevol llengua, la condició de “militant lingüístic” comporta un esforç sobrevingut, una responsabilitat, un ús lingüístic socialment tensionat i, per tant, poc natural. I tot esforç cansa, sobretot si els resultats s’aconsegueixen lentament i a remolc de les forces polítiques que, així que tenen el poder de fer-ho, retornen el problema al punt d’origen. Si l’esforç cansa i el progrés esperona, la reculada al punt de partida o més enllà, desmoralitza i desmotiva. Per als nouvinguts aquesta desmoralització constitueix un fre, un obstacle a la integració en el país real: s’adonen que hi ha una realitat identitària –que s’expressa en català– sota la realitat convencional –que s’expressa en castellà–, i que no hi poden arribar, a aquest nivell profund de la realitat, de manera natural. El seu procés d’integració en la comunitat d’acollida es produeix a contracorrent, perquè són molts els catalanoparlants que han adquirit l’hàbit de canviar de llengua i passar-se al castellà innecessàriament i, gairebé sempre, quan intueixen –sovint perquè observen determinats trets fisiognomònics, i per tant sense cap certesa– que l’altre és un immigrant. En aquesta renúncia a la pròpia llengua, malgrat l’aparença de generositat i de deferència envers l’altre, no hi ha valors convivencials, sinó, ben al contrari, el prejudici racista i supremacista de l’alteritat, del diferent, i és, per tant, una conducta d’exclusió social i de mala salut democràtica, totalment inconvenient i reprobable.
Les patologies socials de la identitat lingüística dels catalans són aprofitades de manera perversa pels qui, instal·lats en un nacionalisme supremacista, volen una Catalunya, un País Valencià, unes Illes balears, una Catalunya Nord, una Franja de Ponent, és a dir, uns Països Catalans, dividits i enfrontats, mancats de cohesió, perquè això els fa, finalment, dòcils als interessos unitaristes –persistentment atiats per aquells èmuls dels defensors del terraplanisme i d’altres negadors d’evidències– i sotmesos sense resistència als qui imaginen i pretenen fer realitat la fantasia de l’Espanya “una”, que, configurada encara d’acord amb aquella Nova Planta del XVIII, considera que la llengua, la cultura, la jurisprudència, els lligams històrics i la identitat dels catalans –i valencians, i balears, i ponentins– són incompatibles amb l’Espanya “Una, Grande y Libre” del seu imaginari polític.
Josep A. Vidal