CARTA DE BARCELONA – Auschwitz. L’abdicació de la raó. Encara – por JOSEP A. VIDAL

 

…es veia la flama al capdamunt de la xemeneia. Ella havia
preguntat a les velles: “Què és aquell foc?”,
i li havien contestat: “Som nosaltres que cremem”.

Primo Levi, Apèndix a “Si això és un home”.1

 

Avui 27 de gener, quan es publica aquest article, es compleix el 75è aniversari de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau per les forces aliades de l’Exèrcit Roig.

No puc parlar-ne. Malgrat haver-m’ho proposat, no puc. Auschwitz és el nom de l’horror. I l’horror, en el seu nivell més alt, paralitza. Auschwitz, Treblinka, Belzec, Sobibor, Chelmno, Mauthausen, Dachau, Buchenwald, Bergen-Belsen… són les cares de l’horror, i no pas totes. Els ulls desorbitats del monstre que ens fulmina amb la mirada i ens paralitza… El rostre de Medusa que ens converteix en pedra.

Que soient les humains faits statues,
Les cœurs figés, les âmes tues,
Et par les glaces de mon œil,
Puisse un peuple de leurs paroles
Durcir en un peuple d’idoles
Muet de sottise et d’orgueil !2

Em recordo, encara infant, paralitzat davant les imatges de l’horror, els munts de cadàvers, la bocana negra dels forns crematoris, els homes i dones esquelètics, despullats, els rostres cadavèrics… El testimoni gràfic, colpidor, inversemblant, d’una realitat que l’Espanya franquista amagava i que se’m revelava en les pàgines d’una revista estrangera, de la qual no recordo ni tan sols el país de procedència i que havia deixat a casa algun dels molts navegants, amics o compatriotes del meu pare, que ens visitaven quan feien escala a Barcelona. La recordo amagada en una capsa, al recambró del safareig que teníem al terrat de l’edifici i que féiem servir també de traster.

Quan als anys vuitanta vaig travessar l’Europa Central, fins a Viena, no vaig ser capaç d’agafar cap dels trencants que m’haurien dut a Dachau o a Mauthausen. La curiositat que em demanava d’anar-hi em resultava incòmoda, fins i tot abjecta. No era pas que volgués tancar els ulls, ignorar el que en aquells inferns s’havia produït. No volia entrar-hi “a veure-ho”, m’incomodava la idea de ser un “visitant encuriosit”, no podia permetre’m de “passejar-hi”, ni tan sols podia acceptar-me com a pelegrí commogut, ni com a historiador, no volia “imaginar” l’horror que homes, dones, infants hi “havien viscut”, em repugnava, per massa fàcil, massa còmoda, massa “tranquillitzadora”, la meva imminent “compassió”. En aquell moment no vaig trobar dins meu cap capteniment ni cap capacitat emotiva ni reflexiva a l’alçada de l’horror que s’hi havia produït. Tota la meva capacitat d’empatia, de compassió, de dolor, d’indignació, d’estupor… ja havia fet arrels en el meu ànim de feia anys i, malgrat el pas del temps, no ha parat de créixer; i sent així, prenia massa preponderància la “curiositat” com a força motivadora.

Vaig tornar a sentir la mateixa impotència quan, a primeries dels anys noranta, durant una estada a Jerusalem, on durant un mes vaig assistir a un curs (ara en diuen màsters) de capacitació psicopedagògica, vaig acompanyar un grup de companys a visitar el Yad va-Xem, el Museu de la Història de l’Holocaust. Vaig arribar fins a l’entrada, i no vaig poder passar d’allà. Vaig restar paralitzat davant la porta, on vaig esperar llargament, i profundament compungit, que els meus companys completessin la visita. Sentia que aquell horror encara era viu, que no podia “visitar-lo”, que qualsevol sentiment meu com a “espectador”, per molt noble i digne i honest i sincer que fos, trivialitzava la dimensió de l’horror que havien patit tants milions de persones, tantes vides trencades per una violència gratuïta, per una crueltat innecessària, per una maldat incomprensible.

No he entès, no entenc i crec que no entendré mai aquesta dimensió inabastable de la crueltat humana, de l’estupidesa de la crueltat humana. En Els enfonsats i els salvats, el tercer títol de la Trilogia d’Auschwitz, Primo Levi reflexiona sobre aquella violència inútil, i ho fa utilitzant com a referència l’entrevista de Gitta Sereny a Franz Stangl, excomandant de Treblinka:

«Sens dubte la violència inútil va ser un dels trets fonamentals del hitlerisme, no només a l’interior dels Lager; i em sembla que el seu millor comentari es troba compendiat en aquestes dues frases extretes de la llarga entrevista de Gitta Sereny al citat Franz Stangl, excomandant de Treblinka (In quelle tenebre, Milà: Adelphi, 1975, pàg. 135):

»”Ja que els havíeu de matar tots… ¿quin sentit tenien les humiliacions, les crueltats?”, demana l’escriptora a Stangl, tancat a perpetuïtat a la presó de Düsseldorf, i Stangl respon: “Per condicionar els que havien d’efectuar materialment les operacions. Perquè poguessin fer allò que feien”. En altres paraules: abans de morir la víctima ha de ser degradada, per tal que l’homicida senti menys el pes de la culpa. És una explicació no mancada de lògica, però que clama al cel: és l’única utilitat de la violència inútil.»3

Esgarrifa la contundència d’aquesta afirmació. Cal degradar la víctima per tal que el botxí pugui fer el seu treball eficaçment, per tal que pugui fer el mal que ha de fer. El filòsof Hans Jonas (Mönchengladbach, Alemanya, 1903-Nova York, 1993), la mare del qual va morir a les cambres de gas d’Auschwitz, va descriure aquest anorreament de la persona vers la insignificança, vers la deshumanització que la converteix en simplement “víctima”, en la Conferència El concepte de Déu després d’Auschwitz, que va pronunciar a la Universitat de Tübingen, l’any 1984, en la recepció del premi Leopold Lucas:

«No hi ha res d’això en l’esdeveniment que apleguem sota el nom d’”Auschwitz”. Aquí no hi van trobar lloc ni la fidelitat ni la infidelitat, ni la fe ni la incredulitat, ni el pecat ni el càstig, ni la prova, ni el testimoni, ni l’esperança de la redempció, i ni tan sols la força o la feblesa, l’heroisme o la covardia, el desafiament o la submissió. No, de tot això, Auschwitz, que va devorar fins i tot els infants, no en va saber res; ni tan sols no va oferir la mínima possibilitat que això s’hi esdevingués. Tota aquella gent no van morir per amor a la seva fe […]; ni fou tampoc a causa d’ella o d’alguna orientació voluntària de la seva naturalesa personal que van ser assassinats. La deshumanització per l’última humiliació o misèria va precedir la seva agonia; a les víctimes destinades a la solució final no se’ls va deixar cap espurna de noblesa humana, de tot això se’n veia cap tret reconeixible en els supervivents, en els fantasmes esquelètics dels camps alliberats.»4

El procés de deshumanització és inseparable de tots els totalitarismes sense excepció, tant dels sistemes polítics totalitaris com dels sistemes de producció, d’explotació del treball, de distribució de la riquesa, des de l’esclavisme tot al llarg de la història fins al consumisme i el neocapitalisme de les societats avançades actuals, incloses aquelles que es parapeten rere una aparença democràtica de més o menys gruix. El feixisme és el paradigma dels totalitarismes del segle XX, malgrat que no en sigui l’única expressió i que no sigui obviable la magnitud de l’horror en altres sistemes totalitaris del segle XX, com l’estalinisme, el maoisme o el polpotisme, a més d’altres genocidis consumats o persistents (com l’armeni, el kurd, el ruandès, la matança de Srebrenica consumada pels serbis contra la població bosniana musulmana, el dels rohingya a Myanmar…) i malvestats contemporànies que il·lustren abastament l’obstinació humana a prodigar l’horror arreu i de les quals no serien un exemple menor els nombrosos èxodes migratoris que es desplacen de la misèria a la misèria o de la misèria a la mort (mireu, si us plau, cap a la Mediterrània) davant la indiferència de les societats benestants.

«Els Lager nazis van ser el cim, el coronament del feixisme a Europa, la seva manifestació més monstruosa; però el feixisme existia abans de Hitler i Mussolini, i ha sobreviscut, en formes evidents o disfressades,  a la derrota de la Segona Guerra Mundial. Arreu del món, allí on es comença negant les llibertats fonamentals de l’Home i la igualtat entre els homes, es va cap al sistema concentracionari, i és aquest un camí en què és difícil aturar-se.»5

La privació de les llibertats, la negació dels drets, o, en llenguatge més alambinat i emmascarador, l’homologació amb els estàndards i l’igualitarisme homogeneïtzador, l’ordre i la legalitat, que tant convenen als interessos del poder, són línies de força en el procés de despersonalització i, finalment, de deshumanització. L’única defensa que ens resta davant l’horror totalitari és la dimensió crítica, la prevalença de la raó. Ho deia Hanna Arendt, de manera clarivident, ja el 1946:

«La història, dissortadament, no coneix la List der Vernunft (Astúcia de la raó) de Hegel; el que passa és més bé que la desraó comença a funcionar automàticament així que la raó abdica en favor seu. L’automatisme dels esdeveniments, imperant des de l’inici del segle XIX en lloc de la raó humana, va preparar amb una incomparable precisió l’esfondrament espiritual d’Europa davant el sanguinari ídol de la raça. […] La història general d’Europa, des de la Revolució francesa fins al començament de la Primera Guerra Mundial, es pot descriure en el seu vessant més tràgic com la lenta però contínua transformació del citoyen de la Revolució francesa en el bourgeois del període prebèl·lic. Les etapes de la història d’aquest període de prop de cent cinquanta anys són múltiples i sovint ofereixen aspectes magnífics i altament humans. […] Però, al final d’aquesta època ens trobem davant d’un estrany tipus d’humanitat deshumanitzada. Els ensenyaments de la història del segle XIX es resumeixen en el fet que homes que no estaven disposats a assumir una responsabilitat en els afers públics es van convertir finalment en simples bèsties susceptibles de ser utilitzades per a qualsevol ús abans d’enviar-les a l’escorxador. Més encara, les institucions abandonades a si mateixes, sense el control i la guia de la gent, es van convertir en monstres capaços de devorar nacions i països sencers6

En l’actual context europeu i internacional, en què la propensió a l’adopció de formes totalitàries, alhora desvergonyides i subliminals, fa evident l’amenaça, encara viva, del feixisme, en qualsevol de les seves formes totalitàries i coarta arreu els migrats esforços de la humanitat vers la universalització d’un sistema de drets i llibertats consolidat i per a tothom, les cròniques sobre el 75è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz han anat acompanyades, indefectiblement, d’advertiments i premonicions. No podem oblidar la lliçó de la història. Primo Levi, que considerava agosarat fer un pronòstic sobre el que podria passar més enllà de 10 a 15 anys vista, no veia el perill d’un nou episodi semblant a l’holocaust, si més no a Europa. Considerava que la lliçó de la història era massa recent. Tanmateix, no sé si avui, quan Europa ha perdut significació en un context molt més globalitzat, diria el mateix. Les seves paraules, però, no han perdut valor com a advertiment, ans al contrari, en aquesta citació que insisteix en la línia de força d’Arendt:

«Cal desconfiar, doncs, de qui ens vol convèncer amb mitjans diferents de la raó, és a dir, dels líders carismàtics: hem de ser cauts a delegar en altres el nostre judici i la nostra voluntat. Com que és difícil distingir els profetes autèntics dels falsos, és millor sospitar de tots els profetes; és millor renunciar a les veritats revelades, encara que ens exaltin per la seva simplicitat i la seva esplendor, encara que les trobem còmodes perquè s’adquireixen gratis. És millor acontentar-se amb altres veritats més modestes i menys entusiasmadores, les que es conquereixen amb esforç, a poc a poc i sense dreceres, amb l’estudi, la discussió i el raonament, i que es poden comprovar i demostrar.»7

I el testimoni, una missió que ens ha estat confiada a les generacions del segle XXI de la qual no podem abdicar. Va costar la vida a molts milions de dones i homes de totes les edats, a milers de milers d’infants de totes les edats.

«Penseu que això ha passat:
Us confio aquestes paraules.
Graveu-les al vostre cor
Quan sigueu a casa o aneu pel carrer,
Quan us fiqueu al llit o us lleveu;
Repetiu-les als vostres infants.
O que se us ensorri la casa,
La malaltia us impossibiliti,
Els vostres fills us girin la cara.»8

Hi estem obligats. Els ho devem, a ells i als nostres fills. I als fills dels nostres fills, pels segles.

Josep A. Vidal

Referències

1 Primo Levi: Trilogia d’Auschwitz, Edicions 62, Col. El Balancí, 526. Barcelona, 2005. (Traducció: Francesc Miravitlles)

2 Paul Valéry: “La Pythie”, dins Charmes, 1921

Que els humans siguin fets estàtues,
els cors glaçats, silents les ànimes,
i per les gelors del meu ull,
pugui l’aplec de llurs paraules
en aplec d’ídols congelar-se
mut de niciesa i d’orgull!
            (Trad.: Josep A. Vidal)

3. Primo Levi. cit., pàg. 482. (El destacat en la citació és meu.)

4 Hans Jonas: Le concept de Dieu après Auschwitz. Ed. Payot, Rivages Poche, Petite bibliothèque, París, 1994, pàg. 11-12

5. Primo Levi. cit., pàg. 192.

6. Hanna Arendt: Las enseñanzas de la historia (gener 1946). Dins Una revisión de la historia judía y otros ensayos, Ed. Paidós, col. Paidós Básica, 122. Barcelona, 2005. (Els destacats en la citació són meus.)

7. Primo Levi. cit., pàg. 204.

8. Primo Levi, en l’avant-Prefaci de Si això és un home. cit., pàg. 23.

Leave a Reply