Vaig néixer i créixer en un entorn masclista, vaig ser educat en un entorn masclista, vaig rebre pautes de comportament ajustades a models masclistes. No estinc fent cap confidència personal, sinó constatant una realitat en la qual no hi ha cap tret que afecti de manera particular la meva biografia. El que constato no és tampoc un tret particular de la meva generació: és un atavisme de la nostra societat i de la nostra cultura, una de les diverses arrels que han aviciat la nostra civilització –probablement totes les civilitzacions– i, aviciats com estem, no hem sabut desfer-nos-en.
En allò personal, he de dir –i agrair– que he viscut i conviscut sempre en entorns en què predominava la presència femenina i que, per aquesta raó, hauríem de considerar feminitzats, i potser ho eren, però no eren pas entorns feministes. La feminitat, per tant, era una cara, no pas diferent, del masclisme dominant i fins i tot actuava com un reforç molt poderós dels models de supremacia masculina. Així que estic segur que he tingut comportaments, pensaments, maneres de veure el món, de jutjar els fets, d’especular sobre la societat en general i sobre els valors, condicionats per estereotips i clixés masclistes, i això ha estat així malgrat que he repudiat sempre, en allò que ha estat conscient, el menysteniment de la dona. Sempre, per conviccions personals, per experiència vital, per un munt de raons, he trobat deplorables les conductes masculines de menysteniment de la dona; què diré, doncs, de tot allò vexatori, humiliant, cruel que he vist perpetrar-se contra les dones. He evitat sempre la grolleria dels acudits, dels tòpics, de les floretes a les dones. No m’he permès mai –no pas per ascetisme ni per cap qualitat lloable del meu caràcter– sinó per pura timidesa o covardia a frec de la pusillanimitat, prendre cap iniciativa d’insinuació, ni tan sols amb pretensions de festeig. En tot el que dona de si la meva memòria, no crec haver estat protagonista de cap mena d’assetjament, llevat d’aquells, tan escadussers que es compten amb escreix amb els dits d’una mà, en què m’ha correspost el paper d’assetjat. Soc conscient, però, que això no m’eximeix de la responsabilitat en la conformació i la conformitat, la transmissió d’uns valors i d’uns models de comportament que, a desgrat de la seva aparença d’equanimitat i de justícia, han servit tradicionalment per consolidar i perpetuar l’opressió, el sotmetiment, la discriminació i el menysteniment de les dones i el supremacisme masculí. Tant se val si ho he fet de manera conscient o inconscient, perquè de la mateixa manera que allò que és causa conscient d’un mal és rebutjable i punible, allò inconscient que contribueix a crear un entorn social, laboral, cultural basat en la condescendència ha de ser igualment rebutjable i punible.
No hi ha cap comportament inconscient rebutjable que, des de la convicció ferma que cal erradicar-lo, no pugui ser descobert. La persistència del masclisme i d’uns models socials, laborals i culturals basats en el feminicidi –és a dir, en l’anullació de la dona, en el sotmetiment, en la discriminació, que són accions criminals sense pal·liatiu– és possible precisament per la inconsciència. Cap home ni cap dona –perquè també les dones són corretja de transmissió d’aquest mal– no pot quedar al marge del compromís en l’erradicació del feminicidi, d’aquest desordre criminal damunt el qual s’ha instal·lat un model social que, aviciats per ell i còmodament instal·lats en ell, no acabem de refusar. El compromís amb la igualtat com a dret universal inqüestionable ens ha de dur a l’anàlisi de la nostra quotidianitat i, consegüentment, a la consciència, al desemmascarament i a la renúncia de tot aquell benestar basat en l’acomodament –l’aviciament– a una situació injusta, discriminatòria, supremacista i, al capdavall, d’explotació.
La lluita feminista contra la discriminació, l’agressió i el supremacisme masculí ha de combatre fets concrets –que hem d’acostumar-nos a anomenar clarament delictes–, però no podem perdre de vista el combat igualment important, si no més, contra la inconsciència, tan còmoda, tan condescendent, tan convenient a l’autojustificació. No hi ha palliatius: tota discriminació de la dona, a més d’estúpida, és reprobable i injustificable, i ha de ser perseguida penalment –i malauradament no ho és– i condemnada.
Josep A. Vidal