"La démocratie, c'est la prise en compte du multiple, de la pluralité d'une société dans sa diversité. C'est pourquoi les démocraties qui prétendent se fonder sur une société homogène ne peuvent pas être des démocraties. C'est incompatible." Chemillier-Gendreau, Monique: Régression de la démocratie et déchaînement de la violence, Textuel, 2019.
Una ullada a les institucions polítiques del nostre entorn i a les persones que n’ocupen els càrrecs de direcció i responsabilitat probablement ens oferirà un paisatge dessolador, que no convida a l’optimisme.
En podria fer la llista, però, per a aquesta exploració, al lector no li calen guies. La realitat sociopolítica i econòmica ens ofereix referents de tot tipus per situar en un sistema de coordenades molt precís el deteriorament progressiu i cada cop més irreparable de les democràcies liberals i representatives; no tant de les democràcies directes, que a la pràctica són, quant als estats, inexistents o anodines. Aquests exemples cobreixen un ampli catàleg de realitats condemnables, les unes per ridícules, d’altres per irresponsables, per immorals, per criminals o, fins i tot, per sanguinàries. Si ens circumscrivim a la política, tot allò que hi pugui haver d’encoratjador resta sepultat per una allau de polítiques ineficaces, conductes irresponsables o clarament delictives, incompetències, conxorxes, falsedats i manipulacions.
Sense negar honorables excepcions, els països del món, àdhuc les democràcies més consolidades, no poden acreditar que la seva governança és a les mans “dels millors”. Els qui ocupen les càtedres des de les quals es regeix la vida pública de qualsevol país o de les institucions internacionals no són ni els més capacitats, ni els més savis, ni els més intel·ligents, ni els més honestos, ni els més compassius, ni els més hàbils…: no són els millors. Són, potser això sí, els més “convenients”. Tal vegada podríem pensar que, per gestionar la vida pública, és a dir, per a la política, aquest nivell d’adequació és suficient, és a dir, que la governació estigui a les mans que més covenen; però, si fos així, caldria aclarir a qui convenen i, en definitiva, quins interessos serveixen. Si intentem d’escatir aquesta qüestió fonamental, em temo que el resultat no contribuirà a augmentar la confiança en la gestió política ni en les institucions de qualsevol model; tampoc les democràtiques.
Creix i s’enfondeix entre els ciutadans el desencís sorgit en aquests temps d’ensulsiada del que consideràvem fonaments estables de la nostra seguretat, de la nostra economia i fins i tot de la nostra convivència. Es fa evident arreu la vacuïtat, el fracàs de les democràcies actuals. Un fracàs molt més flagrant com més present tenim el sentit de la democràcia, l’essència, aquella fidelitat inquebrantable a uns trets i unes conviccions fonamentals i fundacionals, i per tant irrenunciables, del sistema democràtic.
Alhora ens adonem, uns més que d’altres, que aquesta pèrdua de confiança deixa la ciutadania exposada a manipulacions salvífiques, redemptoristes, emocionals, radicals, fetes d’esperit autocràtic de defensa, d’exaltació nacionalista i d’exclusions xenòfobes i supremacistes. Una barreja d’ingredients nefastos que, emparats en la parafernàlia del populisme, adoben i alimenten els feixismes, els radicalismes, la intolerància i el supremacisme, i destrueixen tot allò que ens fa millors, més bons, més savis, més cultes, més subjectes de drets, més fraterns i més lliures, i tots iguals, sense excepció, en dignitat, en oportunitats, en drets i en llibertats.
No soc capaç de descriure amb precisió l’itinerari per on han transitat les nostres democràcies des d’aquella primera configuració esperançada en la lluita contra els absolutismes i el compromís ideal amb les classes populars emergents d’ençà de la Revolució Industrial, principalment urbanes. El resultat, però, ha estat la construcció acurada d’un edifici sòlidament construït, concebut inicialment al servei del desenvolupament democràtic de les societats, que ha acabat emparant les prebendes i els privilegis de les classes que detenen el poder mitjançant societats fortament jerarquitzades. I el poder de què parlo no és el poder de la ciutadania ni el poder dels pobles, sinó el de les classes dominants. Els poders de sempre, al capdavall, reinventats o ressuscitats, més elitistes encara que en èpoques anteriors, i molt menys visibles, menys evidents. El poder ha cedit la facultat de l’ostentació a les estructures de l’Estat i les ha fetes servidores i garants dels seus privilegis i dels seus interessos, alhora que l’aparell democràtic els permet viure amagats en una aparença democràtica que, en darrer terme, els legitima, els encobreix i els fa invulnerables.
No em sembla pas que s’hagin apoderat de les institucions; simplement les han buidat de poder efectiu. Tampoc no em sembla que s’hi hagin infiltrat per maniobrar i manipular des de dins; senzillament, les han “comprades”, se n’han fet amos i no els ha calgut ni els cal moure’s del seu lloc i poden, per tant, veure i actuar des de fora, com qui no hi és. Comprar-les vol dir abocar-hi diners, molts diners, no només a les institucions de qualsevol dimensió, grans o petites, sinó també a les associacions ciutadanes, als sindicats, a les empreses, a les iniciatives personals… I així és com hem vingut a raure on som: democràcies buides, governs i governants i institucions de govern hipotecats, subordinats als creditors, i ciutadans igualment hipotecats i amb els comptes en xifres vermelles permanentment.
En català tenim una dita que em sembla adient per descriure les calamitoses conseqüències d’aquesta hipoteca generalitzada en la qual uns poders més o menys invisibles són creditors i tota la resta els som, d’una manera o altra, deutors. “Qui té el cul llogat –diem– no seu quan vol”. En la “normalitat”, la tramoia democràtica funciona i tot sembla que rutlli. Però, en una situació d’estrès social, en moments de crisi intensa, generalitzada, prolongada, quan tot trontolla, quan arriba el naufragi, en una societat hipotecada, subordinada, acaba prevalent el “campi qui pugui”, és a dir, que cadascú se salvi ell mateix.
L’angúnia per la manca de seguretats individuals preval sobre l’interès col·lectiu. En les nostres democràcies afeblides han estat destruïts els lligams de solidaritat i hi prevalen l’individualisme i els interessos particulars sobre el bé social. I sense solidaritat no hi ha autenticitat ni radicalitat democràtiques.
Sense autenticitat i radicalitat es perd el sentit. I en una democràcia buidada de sentit, tot hi té cabuda, fins allò incompatible amb els valors democràtics, amb els drets, amb les llibertats. El respecte de la legalitat usurpa el lloc de la justícia, la versió oficial –pagada per qui pot i difosa per uns mitjans que en són deutors– ocupa el lloc de la veritat, la trivialitat ocupa el lloc del rigor, l’autocomplaença destrueix el sentit crític, l’individualisme destrueix la solidaritat i inhibeix la responsabilitat ètica sobre el be comú. I l’element regulador d’aquesta societat no són ja els valors democràtics, sinó la legalitat i la violència o la força dels poders públics per interpretar-la i fer-la complir. Sense respecte a la llei i a les institucions no hi ha democràcia, ens diuen, i així ens fan callar i oblidar la premissa essencial: que quan actua contra la democràcia, la legalitat es desautoritza, que la llei, sense el respecte a la democràcia, és un mecanisme repressor i opressor. La vida social es judicialitza i tot esdevé susceptible de ser dirimit davant un tribunal. La participació ciutadana en surt perjudicada i disminuïda, i el compromís democràtic cedeix espais a la indiferència. La indiferència és el càncer letal que acaba destruint la vitalitat democràtica i que obre la porta als populismes, el feixisme i els totalitarismes.
No em sembla que hi hàgim arribat, encara, en aquest punt, perquè cap d’aquestes fantasmes luctuosos que veiem créixer, amb natural alarma, al nostre voltant no és convenient per als qui treuen profit de la feblesa democràtica. Per a ells, és molt millor i, per tant, preferible, l’empara que els proporcionen les “democràcies formals”, que els confereixen una aparença amable, que els harmonitza amb el medi i els fa necessaris, i que els permet augmentar els seus beneficis i incrementar els seus privilegis sense fer-se veure, sense posar-se al punt de mira de cap hostilitat.
Els ciutadans, però, no podem contemplar amb indiferència la regressió de les nostres democràcies, perquè, a desgrat de la disfressa de protagonistes amb què ens vesteix la formalitat democràtica, en aquesta història ens toca el paper de perjudicats. Preguntem-nos, per tant, si no ens calen més autenticitat i més radicalitat democràtiques. La democràcia no ha de ser mai un regal, sinó una conquesta, i aquesta conquesta és alhora la garantia dels drets i de les llibertats i la preservació de la pau en una societat justa, respectuosa amb la diversitat i equitable.
Josep A. Vidal