CARTA DE BARCELONA – “Pasar página y reencuentro”, l’elixir miraculós del “salvador” Illa – por JOSEP A. VIDAL

Prodigiosa solució per als mals de Catalunya i medicina de tota malvestat proposada per l’exministre de sanitat del govern de Pedro Sánchez, Salvador Illa, esdevingut, de manera igualment prodigiosa, a més de providencial, candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya.

I que Déu ens agafi confessats!

“Este es el cuento
de María Sarmiento,
que fue a cagar
y se la llevó el viento.”

[Conte breu de la tradició popular espanyola]

“La imaginació al poder” és un eslogan que forma part del llegat que vam rebre dels joves revoltats del Maig del 68. Ha resistit al pas del temps i ha esdevingut un dels rèdits més perdurables d’aquella extraordinària convulsió idealista i utòpica que va sacsejar França i Europa quan, després del primer esforç de redreçament postbèl·lic i en el context de la Guerra Freda, els poders fàctics reconstruïen i consolidaven un statu quo a la mida dels seus interessos. La societat, que es deixondia del malson de la guerra, es mostrava prou disposada a cedir a la temptació del consumisme i a la desideologització mansa i obedient que augurava una existència plàcida en el món de la Bella durment.

En aquell moment, els avui líders “visibles” del socialisme espanyol (els “invisibles” són els de sempre, la “vella guàrdia” o els barons), eren encara a l’escola dels caganers. Pedro Sánchez, l’actual president del govern espanyol, no havia nascut, i Salvador Illa, el que ha estat fins ara l’improvisat ministre de Sanitat del seu govern, probablement caminava eixarrancat per la nosa dels bolquers. El qui ja havia tret el nas feia alguns anys i ja estava en edat de preguntar d’on vénen els nens i si els Reis d’Orient són els pares és Miquel Iceta, que havia nascut l’any 60. Tanmateix, aquest i els altres, massa tendres aleshores per copsar de què anava la convulsió que havia desencadenat la revolta parisina, potser estaven ja cridats a esdevenir, per viaranys diferents, professionals de la política de llarga trajectòria. Tots tres van entrar al món laboral en l’acte mateix d’afiliació al partit socialista, i allà s’hi van quedar per sempre, vivint dels càrrecs, cosa probablement meritòria, però que els va convertir en servidors de la meritocràcia del partit, cosa que els devia fer força impermeables a l’inconformisme revolucionari que, malgrat l’àurea idealista engrescadora o seductora per a molts, constitueix sempre una amenaça intolerable per als poderosos de l’stablishment. Així que, els simpàtics nadons, tan bufonets, que amb el temps haurien de ser cridats a la redempció del malmès socialisme espanyol, van començar a acomplir el seu destí tan prematurament com van poder. I s’hi van fer un lloc, al partit. Tanmateix hi van caldre molts anys de treball pacient, de gesticulació per fer-se notar i estimar, algun cop de colze, d’ambicions, d’oportunitats aprofitades o perdudes… En fi, què us he de dir!, ja sabeu com són les coses al si dels grans partits que volen monopolitzar la política i la governabilitat d’un Estat.

El resultat és que aquí els tenim tots tres; l’un, el Pedro, esdevingut flamant i pelliculero president del govern espanyol; l’altre, en Miquel, esdevingut Ministro de Administración Territorial en el govern que presideix l’anterior, tot ufanós d’haver aconseguit de fer, al cap dels anys, el gran pas cap a la notorietat en la política espanyola, la gran, la important, la que es fa a Madrid, aquella en què es va formar i des de la qual va aterrar a Catalunya per desnaturalitzar el partit socialista de Catalunya, el PSC, i, degudament purgat i domesticat, lliurar-lo dòcilment a l’obediència del socialisme espanyol i a la subsidiaritat; i el tercer, el Salvador, beneït pels astres amb un nom que cadascú pot llegir, segons preferències, en català o en castellà sense alterar-ne ni una lletra, i que a més té la dimensió metafòrica i prometeica que l’investeix com a figura salvífica –illa de salvació– per a aquesta Catalunya desencaminada, aquest nostre dissortat país –”aquesta meva pobra, trista, dissortada pàtria”, en paraules d’un altre Salvador, l’Espriu, el poeta que va viure “per salvar-nos els mots”.

Ja veieu, però, que, fins aquí, d’imaginació, en aquesta història, n’hi ha ben poca. Ni imaginació, ni èpica, ni gaire mèrit més enllà de la persistència en l’esforç que cal als grimpadors per aconseguir l’objectiu i pagar-ne el preu que calgui, sempre, però, que no es vulneri la llei actual, com els agrada de precisar a aquests màgics de la política espanyola, tan inflada i grandiloqüent en les declaracions i tan mesquina en els fets. D’aquesta desmesura en els enunciats i mesquinesa en els fets, en podem posar molts exemples, però vegem-ne ara un que fa al cas: la taula de diàleg amb Catalunya per resoldre el conflicte polític (ho subratllo per senyalar que s’ha de llegir amb els llavis premuts, com qui ho diu per força i a desgrat). El compromís de començar converses bilaterals entre l’Estat i la Generalitat de Catalunya va ser el preu que l’equip de Pedro Sánchez i els socialisme espanyol van acceptar de pagar pels vots catalans necessaris per a la investidura. L’independentisme i el republicanisme catalans havien aconseguit d’introduir tres conceptes bàsics: conflicte polític, diàleg, bilateralitat Estat/Generalitat, i ho van presentar com una petita victòria. En realitat, però, a l’Estat espanyol la iniciativa de la taula de diàleg li rentava la cara davant Europa en un moment en què havia de fer mans i mànigues per amagar al món la repressió, la guerra bruta i la violència d’Estat contra l’aspiració legítima de la població catalana a l’autodeterminació, la república i la independència, tres objectius que compten amb majories diferents però que, en tots tres casos i en l’ordre que els esmento, se situen entre més del 80 i una mica menys del 50 % de suport.

Així, es va celebrar una primera reunió bilateral en la qual el govern espanyol posava sobre la taula la llista de reivindicacions aquella que des de fa anys té desada al calaix dels mals endreços per treure-la a passejar sempre que calgui, i la Generalitat hi posava altres “minúcies” com ara l’amnistia i el dret d’autodeterminació. Gràcies a això l’Estat espanyol podia exhibir allà on calgués musculatura dialogant, bondat democràtica, respecte a la legalitat i, alhora, carregava a les files de l’independentisme la intolerància, l’obstinació en diàlegs impossibles, el soscavament dels principis democràtics, la vulneració de la llei i de la Constitució, a més d’altres mals subsidiaris d’aquests: totalitarisme, unilateralisme, hispanofòbia, etcètera (qui en vulgui el catàleg complet d’aquests despropòsits que escolti les declaracions de Ciudadanos, Partido Popular o Vox, i les del PSOE, tan extraoridinàriament coincidents totes elles quan es parla de Catalunya).

Fora d’aquella trobada preliminar, la segona convocatòria de la taula de diàleg no s’ha produït encara. Les circumstàncies, diuen, l’ha feta impossible: la pandèmia i el desconcert que ha generat arreu en la política, l’economia i la societat, amb el consegüent daltabaix de les prioritats, l’aconseguiment del mínim necessari de consolidació del govern de Sánchez i altres “minúcies”, com ara donar temps a l’acció judicial per jutjar, condemnar i inhabilitar el president de la Generalitat, Quim Torra, per haver tingut la gosadia de penjar una pancarta per la llibertat dels presos i per la llibertat d’expressió i que va trigar prop de 48 hores a retirar-la malgrat el requeriment de la Junta Electoral Central de fer-ho immediatament. Gran delicte, evidentment, si el comet una autoritat catalana, i gran pretext, oportunament favorable als interessos del govern espanyol, per forçar la convocatòria d’eleccions i la dissolució del Parlament i deixar Catalunya a la deriva en un context de summa necessitat per la pandèmia i la crisi social i econòmica. I què penseu que necessita un vaixell que va a la deriva sense capità ni timoner –metàfora de la Catalunya extraviada i sense nord, tan propícia a les tesis del constitucionalisme interessat que defensa el nacionalisme espanyol? La resposta és evident: un vaixell a la deriva necessita un “salvador”, una “illa salvadora”, o dit altrament: Salvador Illa. I aquí ve la gran pensada, allò de “per la imaginació, al poder”: aconseguir que quan es convoqui la taula de diàleg, el president de la Generalitat sigui un socialista, el ministre d’administracions territorials sigui un socialista i el govern espanyol sigui socialista. I au, a dialogar i visca el diàleg i el bilateralisme!

No sé de qui va ser la idea, sospito que d’Iceta, que és el més expert en conxorxes palatines i cortesanes, però tant se val de qui fos. El cas és que en un tres i no res, el qui era candidat electe a la presidència de la Generalitat en les properes eleccions, Miquel Iceta, va cedir el seu lloc a Salvador Illa, que era fins aleshores Ministro de Sanidad i que, gràcies a la pandèmia, havia adquirit notorietat com a garant en la lluita contra els virus –de fet havia estat fet ministre, abans d’això de la pandèmia, perquè lluités contra els virus metafòrics del separatisme i la pretesa hispanofòbia d’alguns catalans desorientats que havien estat apartats del camí recte per uns líders “irresponsables”.

“Operació Illa”, en diuen, d’allò. I ja tenim aquí, a Catalunya, l’exministre convertit en candidat i ja tenen allà, a Madrid, l’excandidat convertit en ministre. Allà, a Madrid, l’excandidat ara ministre diu que “vol una Espanya unida en la seva diversitat” i aquí, a Catalunya, l’exministre ara candidat diu que “hem de passar pàgina i retrobar-nos en el respecte a la Constitució i a la legalitat d’ara”.

Passar pàgina o girar full, com solíem dir abans que s’introduïssin patrons aliens en la nostra manera de fer, és un eslogan que sona bé i que pot seduir els votants decebuts del sectors més conservadors del catalanisme, i principalment els decebuts de forces constitucionalistes del nacionalisme espanyol, com Ciudadanos i el PP en cas que no decideixin donar el seu vot a Vox, el partit d’ultradreta que, amb el seu discurs populista, xenòfob i anticonstitucional, està en bones condicions per recollir els rèdits dels discursos que irresponsablement han anat fent durant anys les forces dites “constitucionalistes” avaladores de la repressió.

Naturalment, per a Salvador Illa girar full vol dir tornar a l’statu quo anterior a la reivindicació republicana i independentista i retrobar-nos allà mateix. És a dir, fer veure que no ha passat res, oblidar la voluntat d’independència i autodeterminació, oblidar-se de la reivindicació republicana, de les consultes populars i dels referèndums, de les urnes i de l’u d’octubre, de les batusses policials i de la repressió, i retre’s als peus de la Constitució, de la monarquia, de l’Estat espanyol i de la legalitat d’ara. I acceptar, és clar, la repressió, que continua obrint processos contra l’independentisme, empresonant manifestants, cantants, alcaldes; actuant amb màniga ampla davant la corrupció escandalosa de les altes esferes, davant l’actuació criminal del filofeixisme i dels que actuen en connivència amb les clavegueres de l’Estat; manipulant l’alta judicatura, l’Audiencia Nacional, el Tribunal Constitucional; passant per alt la prevaricació que s’exhibeix sense vergonya als tribunals; oblidant i premiant amb condecoracions i distincions dignes de millor causa els promotors del colpisme, de l’abús de poder, la servitud de les forces armades i d’ordre públic a opcions ideològiques impròpies d’una democràcia…

L’exministre i ara candidat n’ha fet eslogan: passar pàgina i retrobar-se. La solució és tan màgica, tan miraculosa, que val per a tot: que el teu amic no et parla perquè no li has tornat els diners que et va deixar? Demana-li que passi pàgina, que és hora de retrobar-vos. Que la teva parella t’ha amargat durant anys la vida amb retrets, amenaces i violències? Doncs que passi pàgina, que no s’entesti en la rancúnia, que ja és hora de retrobar-vos. Que t’han tancat a la presó per manifestar-te, t’han inhabilitat per penjar una pancarta, t’han perseguit arreu per delictes inventats amb proves falses, t’han atonyinat per anar a manifestar la teva opinió mitjançant un vot, t’han imposat multes milionàries, t’han expulsat del teu lloc de treball, t’han confiscat els teus béns, t’han apartat dels teus fills i la teva família, han imposat penes de distanciament als teus per fets que eren només atribuïbles a tu…? Doncs, mira, no hi pensis més, deixa-ho córrer, no siguis rancuniós, gira full, passa pàgina, i retrobem-nos; accepta que el teu camí no porta enlloc, accepta la benvolença i la misericòrdia dels qui et regalen la seva indulgència…

L’exministre i ara candicat diu, en els seus espots de campanya: “i no et demanaré què has fet els darrers deu anys”. Quina barra! És clarament un espot per a penedits! El candidat Salvador Illa té la impertinència i el desvergonyiment de dir que no demanarà comptes. Quins comptes ha de demanar? I qui són ell i els seus per demanar comptes? Un exministre esdevingut candidat oportunista diu que no demanarà comptes? I si sortís elegit president de la Generalitat, quins comptes es creu que podria demanar? Aquesta és la idea del poder que té i exhbeix aquest “salvador” que ens envia Pedro Sánchez. De debò es pensen que en un sistema democràtic el President d’una autonomia o el d’un Estat té la potestat de demanar comptes als ciutadans sobre les seves opcions polítiques, sobre les seves manifestacions i fins i tot sobre la seva lluita pacífica i democràtica contra l’Estat?

És clar que aquí neguen la major: no tenen res, diuen, contra la lluita pacífica i democràtica contra l’Estat, sempre que es faci en el marc de la llei d’ara, de la legalitat actual. Ho torno a dir: quina barra! Que no saben que els ciutadans de Catalunya hem vist reiteradament com la llei s’adapta a les conveniències polítiques, als interessos particulars o de classe, a la ideologia i al tacticisme? Que no saben que la llei té marges de flexibilitat o inflexibilitat, que se’n fan lectures restrictives o generoses, més o menys objectives, més o menys interessades, literals, arbitràries, distorsionades, abusives, magnànimes i inclements…? Què vol dir l’exministre i ara candidat quan diu diàleg dins “la llei d’ara”?

Que no sap, ell que concorre a unes eleccions democràtiques amb la pretensió d’esdevenir President del Govern de Catalunya, que el candidat, precisament per ser-ho democràticament, és qui ha de donar explicacions? Ell, i no cap ciutadà, ell i el seu partit, és qui ha de retre comptes del que ha fet els darrers anys. I en tenen moltes, de coses a explicar, ells que van trobar arguments ètics suficients per manifestar-se al costat del nacionalisme espanyol excloent, al costat fins i tot dels filofeixistes de Vox, de Ciutadans, del PP; ells que van aplaudir l’aplicació del 155 contra Catalunya; ells que van veure amb indulgència a penes dissimulada la repressió policial contra els catalans; ells que han sancionat l’empresonament i la violació de drets fonamentals… Són moltes les explicacions que ha de donar el salvador socialista abans de predicar-nos als catalans que hem de girar full. I són moltes les reparacions que cal fer des de l’Estat abans de poder penjar-se el mèrit del diàleg amb Catalunya. I és molta la depuració que cal fer en les estructures de la judicatura i en la lectura de les lleis abans de poder utilitzar la “legislació d’ara” com a marc per a la resolució del conflicte polític entre Catalunya i Espanya.

La proposta salvadora del govern socialista per a la seva Catalunya desencaminada pot ser imaginativa, però està més a prop del maquiavelisme polític que de l’idealisme revolucionari del Maig del 68, no perquè se li pugui atribuir la intelligència i la saviesa de l’humanista florentí, sinó perquè neix i pren sentit només en el si de la vida cortesana, una suprarealitat autàrtica que, installada a la villa y corte, s’articula al voltant del poder i els interessos del príncep, que és, en la seva versió contemporània, l’Estat. Un Estat que, en el cas d’Espanya, arrossega una llarga herència d’autoritarisme, centralisme, nacionalisme excloent i prepotència, a la qual no vol o no sap renunciar.

Josep A. Vidal

Leave a Reply