“Per tenir casa has de guanyar la guerra.”
Margarit, Joan: del poema “Primera
nit a Forès” (Es perd el senyal,
Ed. Proa. 2012)
Deixant de banda previsibles gesticulacions grandiloqüents, allò que el socialisme i, en sentit més ampli, el constitucionalisme espanyol han anomenat l’efecte Illa s’ha dissolt com un terròs de sucre al cap de poques hores de tancar el recompte en les eleccions parlamentàries catalanes celebrades el passat 14 de febrer. No s’ha de menystenir el resultat del candidat socialista, que ha aconseguit remuntar la migrada representació del PSC al Parlament català fins als 33 escons, els mateixos que Esquerra Republicana de Catalunya i un més dels obtinguts per Junts per Catalunya, el partit liderat per Carles Puigdemont. L’avantatge en nombre de vots desfà l’empat amb ERC a favor del PSC i, consegüentment, el fa guanyador. Els resultats, però, atorguen al PSC una victòria pírrica, com l’aconseguida en les eleccions anteriors per Ciudadanos (C’s), que, malgrat haver estat el partit guanyador en nombre d’escons, no va poder construir la majoria aritmètica necessària per governar.
Aquella majoria de C’s només va servir per empantanar la vida parlamentària, enverinar el clima de la cambra, posar pals a les rodes a l’acció legislativa, obstaculitzar el govern i intentar, val a dir que sense gaire èxit, fragmentar la societat catalana. Aquella victòria de C’s va decebre els seus votants, que han castigat el partit d’Inés Arrimadas amb una derrota històrica, amb la pèrdua de 30 dels 36 escons que havien aconseguit en la convocatòria electoral del 2017.
També el Partido Popular, que ja va rebre una clatellada impressionant en aquelles eleccions, en què va obtenir tan sols 4 escons, ha estat castigat pel seu electorat i s’ha quedat en 3. Hi ha contribuït, tot i que els fets no són cap novetat, l’evidència cada vegada més contundent de pràctiques corruptes de llarguíssima evolució en la història del partit i les revelacions del qui gestionà la caixa B del Partit, Luis Bárcenas, actualment en presó.
Els desertors d’aquestes dues formacions nacionalistes del constitucionalisme espanyol han passat a fer confiança al partit socialista, del qual, probablement, havien estat votants abans de deixar-se seduir pel missatge nacionalista de C’s. D’altres han optat per avalar el discurs populista i neofalangista de radicalitat nacionalista de la extrema dreta i han votat VOX, que ha irromput amb una força desmesurada en el Parlament català. El bloc constitucionalista (PP, C’s i PSC/PSOE), que van adherir-se a la manipulació del text constitucional fins a pervertir-lo i fer-lo dipositari del llegat i les essències del franquisme, han aplanat irresponsablement durant aquests darrers anys el camí dels qui avui lideren l’aventura nostàlgica i criminal de reprendre, al cap de gairebé un segle i malgrat tantes catàstrofes, els deliris feixistes. Els 11 escons de VOX seran soroll al Parlament, i faran poca cosa més que omplir la cambra de retòrica vomitiva.
Situats en terra de ningú, no tant pels resultats com per la seva habitual ambigüitat, els grup dels Comuns s’ha mantingut sense canvis significatius. Els 8 escons que han aconseguit reclamen per a la formació apadrinada per Pablo Iglesias erigir-se en factor de cohesió o d’aglutinant entre un hipotètic bloc d’esquerres integrat per ERC, PSC, CUP i En Comú Podem. És una opció poc probable, perquè ni ERC ni la CUP poden permetre’s una aliança amb el PSC, que ha avalat sense reserves l’acció repressiva contra l’independentisme català i l’aplicació del 155 contra el Parlament i la Generalitat de Catalunya, i que no s’ha estat de donar suport a la institució monárquica i cobertura als negocis corruptes dels Borbó. I tampoc el PSC pot avenir-se amb un grup de majoria independentista que no vol deixar de banda la seva reivindicació. Així que els Comuns, que podrien integrar-se en el bloc independentista només en allò que hi tenen en comú, és a dir, republicanisme, amnistia i referèndum, es troben lligats de peus i mans, si més no de moment, pel pacte amb el PSOE i la seva participació en el Gobierno d’Espanya, d’una banda, i, d’una altra, pel vet que han posat al partit del president Puigdemont, JxCat. Això fa preveure que es quedaran en l’espai que ocupen, tot mirant ara cap a un costat ara cap a un altre, amb la pretensió d’exercir una funció d’arbitratge que potser ningú no els ha demanat de fer.
En l’àmbit independentista, la CUP ocupa també un terreny d’una certa ambigüitat entre fer i vigilar el que es fa. D’acord amb la seva línia característica, és de preveure que continuï mostrant l’habitual rotunditat en el discurs social, independentista i republicà alhora que, en el terreny de l’acció política, continuï abstenint-se basant-se en l’heterodòxia, la inconsistència o la manca de radicalitat de les tesis i les accions dels altres. Tanmateix, tant la CUP com ECp hauran d’assumir una responsabilitat molt rellevant en la viabilitat del govern que sorgeixi d’aquestes eleccions.
Segons els indicadors a hores d’ara, el nou govern serà el que era, un govern de coalició entre les forces independentistes, que tenen la majoria de la cambra en escons i en vots i han superat per primera vegada el 50% del suport de l’electorat. L’electorat català ha estat contundent a l’hora de respondre a la proposta de girar full proposada pel candidat del PSC/PSOE, i ha dit no a la política de fer veure que aquí no ha passat res. La voluntat de canvi de règim, el republicanisme, la celebració d’un referèndum d’autodeterminació (que es pot guanyar o perdre), l’amnistia i la fi dels entrebancs constants a l’acció de govern de la Generalitat i a l’acció lrgislativa del Parlament català són principis als quals la majoria dels catalans no volen renunciar. I ho han dit cada vegada que han estat convocats a les urnes. I això no s’arregla girant full, ni s’arregla amb una taula de diàleg vigilada, condicionada o restringida. Això requereix valor polític, diàleg honest i sense límits, i convicció democràtica ferma, valors que el govern de Pedro Sánchez i el parlamentarisme espanyol no han defensat amb la convicció necessària fins al moment actual. I els problemes s’acumulen i reclamen una intel·ligència i una audàcia polítiques que, de moment, no es veuen per enlloc. Tampoc en les files independentistes, a les quals la ciutadania ha reclamat una generositat, un compromís, una capacitat d’entesa i col·laboració i una fermesa que no han sabut exhibir en la legislatura precedent.
Mentre es cuinen els pactes i les línies d’acció per a la constitució del Parlament i del futur govern de la Generalitat, la ira ha esclatat als carrers de les principals capitals catalanes i fins de poblacions de menor relleu arran de l’empresonament de Pablo Hasél, un cantant de rap condemnat per ofenses a la corona, incitació a l’odi, apologia del terrorisme, un grapat de malvestats que la acusació primer i els jutges després han vist en les lletres de les seves cançons. Manifestacions, corredisses, trets, ferits, trencadissa de mobiliari urbà, assalt d’institucions bancàries i comerços, crema de contenidors, llançament d’objectes contra la policia… Els carrers cremen cada vespre en una explosió de ràbia principalment juvenil les arrels de la qual arriben molt més enllà de l’atac contra la llibertat d’expressió. L’empresonament del raper ha obert un forat en el magma del malestar social i ha propiciat una revolta que s’alimenta de la manca d’oportunitats i de perspectives de futur de les noves generacions, que han nascut i viscut en situació de crisi permanent, que es veuen abocades a la precarietat laboral i a la manca de recursos per emancipar-se, obligats a la dependència i al subsidi, sense possibilitat d’accedir a un habitatge, de fer un projecte de vida autònoma, desillusionats o mai illusionats per un proje de participació, compromís, servei i ciutadania, i constantment decebuts per les institucions i per una política en la que prevalen els interessos d’uns –pocs– sobre els interessos d’altres –molts.
El poeta Joan Margarit, que se’ns ha mort enmig d’aquests dies agitats, deia (com ho recull en les pàgines d’homenatge ElPunt Avui del 17 de febrer) que “fer-se vell és tenir molt més passat que futur”. En la revolta que agita aquests dies els carrers de les nostres ciutats, i de moltes ciutats espanyoles, hi ha el desconcert i el desengany de les generacions nascudes a les envistes del segle XXI i que hores d’ara, tot i la seva joventut, tenen poc passat i no veuen cap futur.
Joan Margarit és un poeta de la veritat, poeta de l’experiència, poeta de la vida, de la sensibilitat, de la proximitat. Fer poesia és una forma de viure… No concebeixo la literatura al marge de la vida. Deixeu-me acabar amb un dels seus poemes, ple de memòria personal i collectiva:
La llibertat
La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants,
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.
Joan Margarit
Joan Margarit ha assolit el silenci, la darrera conquesta dels poetes, la més sublim potser, la més difícil. La poesia és desfer-se dels mots, treure’ls de dins i deixar-los volar. Tot ha estat dit.
Josep A. Vidal