La dreta ultramuntana espanyola, que s’ha autoerigit en pal de paller de la defensa de la constitució del 78, ha volgut fer una demostració de força convocant els “españoles bien nacidos” a una magna concentració contra l’indult als polítics catalans empresonats, i ho han fet allà on es fan aquesta mena de parafernàlies, a la madrilenya i grandiloqüent Plaza de Colón. Abans, en aquells temps que ells enyoren en què Espanya era “una y no cincuenta y una”, les explosions de fervor patriòtic es feien a la Plaza de Oriente, també madrilenya, és clar, i també pretensiosa, però menys grandiloqüent que l’actual emplaçament. Potser la grandiloqüència no calia; a la Plaza de Oriente hi havia sempre el “Caudillo de España por la gracia de Dios”, que s’ho mirava envanit des de la balconada de la seva excelsitud que el feia mereixedor indiscutible de tots els privilegis. Tan induscutible, que, si gosaves oposar-t’hi, t’hi anava la vida. A la Plaza de Colón no hi ha el Caudillo, és clar, i per això hi cal una bandera monumental. Segons l’ABC, aquesta ensenya nacional fa “294 metros cuadrados –21 m x 14 m– y 35 kilos de peso; está sostenida por un mástil de 50 metros de altura y unas 20 toneladas de peso; el mástil tiene un eje que gira en la dirección del viento y, gracias al cual, la bandera nunca se enrolla“. La broma va costar 380.000 euros de l’erari públic, i el manteniment suposa més de 30.000 euros l’any. Una despesa potser poc necessària, però molt útil a l’hora de demostrar al món qui la té més gran. Testosterona a gavadals, que d’això a Espanya no n’ha faltat mai.
La Plaza de Colón també té, evidentment, un monument a Cristòfor Colom, el descobridor que ningú sap i pot demostrar de manera fefaent d’on era, però que ha esdevingut símbol de l’acció civilitzadora de l’Espanya d’ànima castellana al món. L’empresa no va ser fàcil. Hi va caldre l’esforç i la vida d’uns quants homes del Rei, descobridors, colonitzadors, militars, frares i mercenaris, i la de la immensa majoria de les poblacions indígenes. Al genocidi americà s’hi van afegir ràpidament francesos, anglesos, portuguesos, holandesos… i el model va fer fortuna i es va estendre à d’altres oceans i d’altres continents, en els quals els qui havien fet tard per beneficiar-se dels primers envits, es van afanyar, ja als segles XIX i XX, a treure’n tot el profit possible i a acabar de consolidar el desastre de les desigualtats i les misèries creixents que fan inviable el món d’avui i insostenibles els valors fundacionals de les nostres civitzacions “avançades”.
Expoliar, sotmetre, exterminar són els sinònims de la tasca civilitzadora, evangelitzadora, culturalitzadora i assimiladora amb què la historiografia dels dominadors ha consagrat la destrucció, la usurpació i el genocidi que arrencà amb la gesta de Colom. És clar, però, que si el descobriment l’hagués fet algú altre les coses haurien anat, malgrat això, de manera molt semblant, perquè el mal ja estava plantat de feia temps en la nostra civilització. Quan algú es pensa que allò que vol per als altres és la salvació, la cultura, la civilització, la llengua, l’ordre sicial, la justícia, els drets, les llibertats i un munt de coses de tant valor i tan preades que només algú forassenyat podria rebutjar-les, el qui assumeix la funció de redemptor o benefactor s’exaspera amb el rebuig, la ingratitud i l’obstinació de l’altre en el mal. I no comprèn, perquè ni li passa pel cap, que l’altre pugui considerar que els bens que ell ofereix li són prescindibles, perquè ja n’està servit; és a dir, perquè ja té els seus déus, la seva cultura, la seva llengua i els seus valors. I perquè té també les pròpies riqueses i sap que en traurà més profit, per poc que sigui, administrant-se-les ell que deixant que se les quedi un altre.
Els qui, responent a la crida de l’ultramuntanisme espanyol, s’han concentrat a la madrilenya Plaza de Colón, constitueixen un mostrari força complet dels mals endèmics del país, són la representació completa dels “enemics” del que hauria de ser una Espanya democràtica, de progrés i, en coherència amb això, republicana. Atrinxerats darrere la Constitució, han dogmatitzat una certa manera de llegir-ne el text, i aquesta lectura dogmàtica, ves per on, sembla cada vegada més impregnada dels valors de l’Espanya caduca i rància que caldria haver enterrat ja per a sempre. En la seva ceguesa, defensen amb braó posicions i valors que la Constitució no avala tot i les limitacions democràtiques que arrossega. El seu patriotisme arnat –doblement arnat, si tenim en compte que el patriotisme ja és arnat arreu per naturalesa– els sembla un valor suprem, i aquest convenciment els empeny a imposar-lo, si cal per força, a tothom i a considerar que qui no comparteixi aquest sentiment és un enemic a vèncer.
L’endemà del darrer partit de futbol disputat entre les seleccions d’Espanya i Portugal, que acabà amb empat, el periodista d’Onda Cero Fernando Burgos preguntava al francès Aymeric Laporte, jugador de la selecció espanyola, nacionalitzat espanyol, si es sentia “plenamente español para defender un escudo, una nación, una bandera“. No sé si la pregunta estaria justificada en el cas que Laporte, en lloc de futbolista, fos militar, perquè, pel que sé i sense entrar a valorar-ho, en la retòrica militar sí que es defensen valors d’aquesta mena, però…, en un partit de futbol? Que no n’hi ha prou, que els futbolistes surtin a guanyar? Que s’invaliden els gols dels jugadors que no hagin fet prèviament professió de fe identitària nacionalista? És una qüestió de sentiments, i de sentiments equivocats, nocius, patològics. Les grans empreses espanyoles, com ho fan també les d’altres països, fitxen directius en el mercat internacional per dirigir àrees de negoci en l’àmbit farmacèutic, de l’automoció, de les finances, de l’enginyeria o de l’arquitectura, i se n’aplaudeixen els resultats quan són bons sense preguntar als qui els fan possibles si són capaços de defensar un escut, una nació o una bandera. Perquè la vida real, la de les coses tangibles, la de la ciència, la tecnologia i el progrés es mou en el terreny del pragmatisme, de la cooperació o de la rivalitat comercial o industrial, però en tot cas en el terreny de l’eficiència. També un equip de futbol espanyol pot ser propietat d’un magnat àrab o xinès, i la nacionalitat no és un requisit per jugar-hi, però quan es tracta de la selecció nacional és evident que el fanatisme nacionalista hi veu alguna cosa més que una competició esportiva, alguna cosa que fa que els valors nacionals, aquells associats a l’orgull patriòtic, hi estiguin compromesos.
L’orgull patriòtic convoca centenars o milers de persones a fer bandera de l’odi a l’altre, al qui pensa diferent i defensa valors diferents i opcions alternatives. Són, encara avui, els fruits de les arrels tan llargues del fanatisme i el supremacisme de qualsevol naturalesa.
Els fanàtics supremacistes espanyols concentrats a la Plaza de Colón están en contra de l’indult als presos catalans. Jo, força insensible a les emocions patriòtiques i insensible a les exaltacions provocades per escuts, himnes i banderes, també hi estic en contra, però per raons diferents, perquè l’indult és una acció de gràcia que el jutge o el poderós atorga al delinqüent, i els presos polítics són precisament això, presos polítics, però no delinqüents.
La bona notícia, però, és que a la Plaza de Colón s’hi han aplegat quatre gats, si tenim en compte l’ambició de la convocatòria. I encara ho han fet dividits i d’amagatotis, que no els veiessin els uns amb els altres. I han exhibit consignes absurdes i arguments de misèria moral i intellectual. I encara, és bona notícia que alguns que hi haurien volgut anar no ho han fet per “vergonya”, per la por de ser confosos amb els altres que hi acudien. El fracàs de la Plaza de Colón és un pas de la societat espanyola en la direcció d’una política més conciliadora, més democràtica, més dialogant, menys crispada. Però, el silenci que hi ha al darrere mostra encara una falta de resolució, la por d’enfrontar-se al tabú del patriotisme arnat que arrossega aquesta Espanya que no gosa desfer-se del llast d’una història grandiloqüent de desmesura en el relat de la pròpia grandesa en la qual els pobles d’Espanya, els pagesos i els pescadors, els obrers industrials, els comerciants, els ciutadans de tots els gèneres, edats i procedències han estat víctimes, i en el nom dels quals, i a desgrat d’ells, s’han consumat crims i malvestats en benefici d’uns quants, abans i ara.
Per això, calen més passos, calen més decisions de progrés, cal més fermesa republicana i més convicció democràtica per consolidar la voluntat d’aconseguir aquells valors de justícia, de llibertat, de solidaritat, de democràcia que la història els ha negat malgrat haver-ne hagut de pagar un preu tan alt.
I sí, és clar, a Catalunya, amnistia i, també, el dret de decidir amb el vot el que vol ser.
Josep A. Vidal