L’agonia de l’estiu sempre em commou, malgrat que és una percepció falsa, perquè per aquests verals darrerament tendeix a prolongar-se, i patim una calor estiuenca gairebé fins a entrada d’hivern.
A Alcanar, on tinc casa i hi faig estada molt sovint i, indefectiblement, a l’estiu, el mes d’agost es va acomiadar amb un aiguat extraordinari. En poc menys de tres hores hi van caure 257 litres per metre quadrat, un diluvi. Les terres en davallada de la serra del Montsant, que segueix en parallel la línia litoral i empara l’estreta faixa de terra entre la muntanya i la costa, on hi ha la població d’Alcanar, va precipitar una immensa torrentada sobre la plana. Torrents, barrancs i rieres anaven plens a vessar i aviat l’aigua va anar prenent volum i arrossegà tot el que trobava al seu pas i s’ho va emportar cap a mar, reivindicant els seus camins, els senders de la seva transhumància, i rebentant, allà on calia, les febles construccions i els obstacles amb què la mà humana els havia anat tallant, obstruint i malmetent amb aquella ignorància presumptuosa que és inseparable de tants dels projectes concebuts per la intelligència humana. Desolació, impotència i el desesper dels qui hi han perdut cases, bens i projectes.
De tornada a Barcelona em van acompanyar un sentiment de petitesa davant la força de la natura i la reflexió sobre les accions inconscients, irresponsables i summament arriscades a què ens empeny la prepotència de la nostra espècie. En arribar a casa, amarat d’una ambigua sensació de derrota, hi vaig trobar el paquet de l’editorial amb els exemplars del poemari “Mapa de Grècia”, d’Enrique Badosa, poeta exquisit i amic entranyable, que he tingut el privilegi i el goig personal de traduir al català (https://www.pageseditors.cat/ca/mapa-de-grecia.html). Quan Badosa, que és un poeta català que ha produït en castellà tota la seva obra poètica, assagística i de traducció, va llegir els seus versos en la meva traducció catalana, em va dir: “M’hi reconec plenament. Els signaria sense recança”. No cal que us digui com vaig agrair l’elogi, sobretot perquè, per agrair el meu treball, no calia arribar a aquest extrem. No era un elogi hiperbòlic, sinó sincer, perquè Enrique Badosa mai no va practicar l’elogi ditiràmbic, i va ser un crític impecable, i també implacable fins allà on li ho permetien la seva bonhomia i el seu respecte, extremament civilitzat, envers els altres.
Abans fins i tot que el meu apropament a la seva obra esdevingués un projecte editorial, quan era tan sols una aventura personal, una meva indagació en una poesia que em descobria, com un diamant, reflexos nous amb cada nova lectura, Enrique Badosa –l’amic poeta que signava la seva obra amb el nom en castellà, però que mai no va deixar de ser l’Enric en el seu cercle personal– es va implicar en el meu projecte amb un entusiasme que no em mereixo, i m’hi va fer observacions, propostes, preguntes, comentaris…, tot i sempre amb un respecte absolut per la meva llibertat. La lectura i l’apropament intellectual a l’obra del poeta em van dur al descobriment i l’estimació de la grandesa humana de l’amic. Ja compromesos amb l’editorial, i havent lliurant l’original de la traducció, vam continuar parlant sovint, amb llargues converses de les quals servo un record inesborrable i en les quals, fins i tot amb els temes més greus, hi planava sempre l’humor intel·ligent, la ironia subtil, el refinament exquisit de la civilitat i de la immensa cultura de l’Enric Badosa.
El llibre, que havia de publicar-se el mes de març del 2020, va ensopegar amb el confinament a causa de la pandèmia, i el tancament de l’activitat comercial i social. La publicació va quedar ajornada per després de l’estiu. Després, es va ajornar novament fins al febrer del 2021. Tot el programa editorial havia quedat aturat i el reordenament del calendari va anar retardant novament aquesta data gairebé sine die. Enrique Badosa va morir, a l’edat de 94 anys, el 31 de maig. El dia abans li havia enviat per correu el meu poemari Por de la terra, que havia llegit parcialment en proves, però que ja no va ser a temps de veure’l imprès. Tampoc no veurà imprès aquest seu i meu Mapa de Grècia. Per això, en aquest final d’estiu, en tornar a casa carregat d’emocions contradictòries en què preval la percepció de l’imponderable i la sensació de derrota davant la natura i l’existència, el llibre que finalment puc tenir a les mans em fa present el buit, l’absència de l’amic amb qui no puc compartir l’alegria del projecte culminat. El temps i ves a saber quines lleis imponderables no ens ho han permès.
Guardo en mi l’empremta del mestre i del poeta i la conversa i l’estimació compartida de l’amic. No puc gravar-ho en marbre, com ha quedat gravada la bellesa i la cultura d’aquell poble antic que va expandir la civilitat i la democràcia per la Mediterrània i pel món. Ho guardo en el racó més íntim dels meus afectes.
A Salamina, on es va lliurar la batalla cabdal contra els perses i es va garantir la supervivència del llegat de l’antiga Grècia, un monòlit amb una placa de marbre commemora aquell fet i aquella herència, i ho fa amb el poema Salamina d’Enrique Badosa, gravat en espanyol i en grec, en la traducció de Silva Pandu.
POR esto ha sido escrito el Partenón
con la más bella tinta de la tierra.
Por esto se ha labrado el pensamiento
en la piedra más sabia y perdurable.
Por esto estás hablando en lengua libre.
Els versos en el castellà original basten, però permeteu-me l’homenatge afectuós d’afegir-hi la versió catalana que els acompanya en aquesta edició de Mapa de Grècia que ell va encoratjar i que no ha pogut veure impresa.
PER això ha estat escrit el Partenó
amb la més bella tinta de la terra.
Per això s’ha llaurat el pensament
en la pedra més sàvia i perdurable.
Per això estàs parlant en llengua lliure.
Josep A. Vidal