CARTA DE BARCELONA – Volem lectors intelligents o ja ens va bé que no s’hi mirin gaire a l’hora d’opinar? – por JOSEP A. VIDAL

 

Enguany, malgrat que la pandèmia ha forçat per segona vegada un canvi d’emplaçament, no he deixat de fer una visita al recinte on s’ha celebrat la Setmana del Llibre en Català. El Moll de la Fusta, que eventualment substitueix la plaça de la Catedral de Barcelona, és un espai agradable, ampli i bo per fer-hi una passejada vora el mar. Hi han passat, segons el balanç dels organitzadors, unes cinquanta mil persones i s’hi han facturat uns cinc-cents mil euros, una quantitat similar a la de l’any passat. El recinte conté, a més dels punts de venda de les diferents editorials, uns espais preparats de manera adient per a les presentacions de novetats i altres esdeveniments programats. He de dir que he estat sempre un assidu de la Setmana, i que no m’he limitat a anar-hi un dia a fer-hi una visita, sinó que, en convocatòries anteriors, hi havia anat gairebé a diari, matí i tarda. M’agradava el caliu que de la concentració humana amb el llibre com a centre principal d’atenció i motiu de la convocatòria. Pel que fa a calidesa, l’espai de la Plaça Nova, davant la Catedral, és molt més adient que aquest espai portuari, que té l’inconvenient afegit que el sol de tarda, caient part darrere la serra de Collserola, parallela al mar, enlluerna els visitants i impedeix la visió de les parades situades al costat de muntanya des de la distància mitjana. Vaig recórrer tot el recinte, em vaig entretenir a les parades i vaig escoltar, sense aturar-m’hi gaire estona, algunes de les presentacions que es feien als diferents escenaris. En un d’aquests espais, un personatge famós, no per les seves dots literàries, sinó perquè sovinteja els mitjans com a humorista, participava en una taula de presentació de certa novetat editorial. Com que és persona de verb fàcil i de discurs incisiu, me’l vaig voler escoltar un moment. Només un moment, perquè la seva primera intervenció va ser: “He de dir que no m’he llegit el llibre, perquè no he tingut temps; però, ho faré, perquè m’han dit que és molt bo”. I el públic convocat ho va trobar simpàtic, o sincer o enginyós, i el va aplaudir,.

Naturalment, no m’hi quedar gaire més. Diria que em va sorprendre aquesta manca de contenció, aquesta mena de desvergonyiment i la condescendència amb què el públic accepta aquest maltracte o aquesta aixecada de camisa; però, no, no em va sorprendre gaire, perquè és una tendència que, tot i ser anòmala a parer meu, s’ha anat fent habitual els darrers anys. Ens hem installat en una mena de superficialitat que sembla que no fa nosa a ningú. El cas és riure. Però jo, ho confesso i potser és cosa de l’envelliment, n’estic cada vegada més fart i emprenyat. Crec que escriure i publicar ha de ser principalment un acte d’humilitat i de responsabilitat. Unes quantes desenes o centenars o, en alguns casos, milers de persones dedicaran un temps a llegir o a escoltar allò que has escrit; et regalaran el seu temps, acceptaran de dedicar un tros de la seva vida a llegir-te o escoltar-te, i se n’ha d’estar agraït. Si aquests valors, que ho són essencialment de consideració i respecte envers els altres, envers els lectors, es trivialitzen tot el sistema s’enfonsa. I em refereixo al sistema editorial. La literatura i el llibre en general, com l’art i totes les formes d’expressió i comunicació, s’aguanten sobre el reconeixement de la intelligència dels altres, dels espectadors. Potser ens hem cregut amb ben poca consciència de l’error, que l’art es fonamenta en la genialitat del creador; però aquest factor és no res sense la intelligència del públic. Per això m’emprenya la infantilització del públic, la manca de consideració i de responsabilitat en el creador o en el comunicador. El que pertoca, quan algú que participa en la presentació d’un llibre ens diu que no se l’ha llegit, no és pas aplaudir la facècia, sinó aixecar-se i anar-se’n.

Ja us he dit que probablement són coses de vell, però hi vaig donar importància més enllà de l’anècdota, i em van venir al cap altres fets que són símptomes, o m’ho semblen, d’aquest menysteniment de la intelligència. Per exemple, l’escriptor novell, famós en altres àmbits artístics d’aquells que mouen gernacions, que parlava per Nadal de la seva primera novella, que no sabia encara com l’acabaria, però que ja estava segur que es publicaria a l’abril, en coincidència amb la diada del llibre, com així va passar, efectivament, i va acabar sent un dels títols més venuts durant la diada. Hi vaig pensar també en la manca de rigor amb què s’escriu sobre literatura en els mitjans de comunicació, també en la premsa escrita. Allò que alguns anomenen crítica de llibres, però que no passa de ser periodisme literari o presentació de novetats, ens proveeix d’articles totalment prescindibles: quatre citacions agafades del pròleg, algunes referències de la Viquipèdia o d’alguna enciclopèdia o manual de literatura i tres o quatre apreciacions que repeteixen més o menys allò que algú altre ha dit, potser des de l’editorial o arran de la presentació del llibre.

Si el sistema editorial trivialitza el lector, ja ho he dit, el sistema s’esfondra, o s’empobreix, que a la llarga té conseqüències semblants. Un públic lector superficial o trivial, o infantilitazat no beneficiarà mai una literatura ni el sector editorial, ans al contrari. El menysteniment de la capacitat crítica del públic produeix autors envanits i buits, i fa de la literatura foc d’encenalls.

Permeteu-me illustrar-ho amb una anècdota personal. Durant una època, ja fa més d’una dècada, escoltava habitualment una tertúlia radiofònica en horari de nit. En certa ocasió, arran del tema que centrava els debats aquells dies, vaig enviar a la redacció un conte molt curt, una mena de paràbola que illustrava un cert pensament sobre el que s’hi deia. Vaig tenir l’agradable sorpresa, que vaig agrair sincerament, que en el programa següent l’equip de producció del programa va preparar una lectura dramatitzada del meu text, musicada i produïda amb els ets i uts bàsics de la radiofonia, i la va emetre al final del debat el següent dia de programa. Eren els últims minuts i no hi havia temps perquè ningú en fes cap comentari. Però, en els darrers segons, després de la lectura, el director del debat va preguntar als tertulians, gairebé sense esperar resposta: “Què us en sembla?”. I no hi va haver temps per gaire més, només perquè se sentís l’exclamació o pregunta d’un dels tertulians: “I això ho ha escrit un oient?”

L’exclamació, que personalment hauria d’agrair perquè té un rerefons elogiós, palesa un concepte jeràrquic en què qui parla des de la tribuna –el tertulià, l’escriptor, l’autor– ocupa el nivell superior mentre que l’oient –poseu-hi també els lectors o el públic en general– n’ocupa el nivell inferior.

Prepotència, superioritat o envaniment, que ens permet adreçar-nos a algú amb lleugeresa, sense haver preparat mínimament el que hem de dir. Tot el contrari del valor d’humilitat que, a parer meu, és requisit del qui publica, del qui s’adreça a un públic.

Josep A. Vidal

Leave a Reply