Per raons diverses que no fan al cas m’estalvio tant com puc l’ús del WhatsApp i d’altres aplicacions similars. No me n’estic quan cal, trobo que és una forma força eficaç de transmetre missatges i, per tant, en faig un ús pragmàtic. No participo en grups ni acostumo a enviar historietes, comicitats o qualsevol altre producte de la munió d’imatges, vídeos i consignes o informacions que circulen per la Xarxa i que ens conviden a actuar com a intemediaris necessaris per a la difusió. No és fàcil viure al marge d’aquest costum social que tan ràpidament s’ha generalitzat, però me’n surto més o menys tan bé com puc.
El que no tinc manera d’evitar és la recepció d’aquesta mena de càpsules de naturalesa diversa amb què familiars, amics i coneguts m’obsequien reiteradament gairebé a diari. Hi dono un cop d’ull en algun cas, perquè m’hi sento obligat per cortesia o perquè se’m desperta la curiositat, i he de reconèixer que en alguns casos agraeixo l’enviament pel valor i l’interès del material.
Recentment, amb motiu del canvi d’horari, algú m’ha enviat un text breu encapçalat amb la bandera de la Unió Europea que simula un comunicat d’aquesta institució a la ciutadania dels països que la integren: “La Unió Europea comunica a tots els seus ciutadans que la matinada del dissabte al diumenge hauran d’endarrerir els seus rellotges una hora, amb l’excepció d’Espanya, que haurà d’avançar els rellotges un segle per tal de posar-se al dia amb la resta del continent.”
Es tracta d’una simplificació caricaturesca de traç gruixut, que pot tenir més o menys gràcia, però que, a parer meu, obre alguna via de reflexió i d’apropament a problemes reals. No em sembla un objectiu desitjable aquesta posada al dia amb la resta del continent, entre altres coses perquè els diferents estats que integren la UE no tenen pas un nivell homogeni de desenvolupament social, econòmic ni democràtic. Tampoc cultural. Ni disposen dels mateixos mitjans ni tampoc ocupen el mateix espai d’influència ni tenen la mateixa capacitat de decisió en la UE o en d’altres institucions supranacionals. Pel que vaig veient, la UE en conjunt, així com també les altres nacions, tenen, si ho volen, molt camí a fer per “posar-se al dia”. La ràpida evolució de les necessitats humanes i el desbordament de les nocions i els marcs conceptuals als quals s’ajusten les nostres societats han generat un desfasament extraordinàriament abrupte, gairebé infranquejable, entre les demandes socials i les possibilitats estructurals per atendre-les. La majoria dels països del món, per no dir tots, amb diferències més o menys notables entre uns i altres, estan aplicant a les necessitats del segle XXI i a les ja anticipades dels segles posteriors, els recursos, les estratègies i les eines de què s’han proveït, tard i malament, al llarg dels segles XIX i XX, un capital polític avui dia pràcticament obsolet i inútil.
Les polítiques erràtiques de la UE i dels estats en general no abasten a resoldre ni a conduir amb una mínima correcció ni amb alguna eficàcia els grans problemes que ens afecten i que prou coneixem, no només en l’àmbit reduït dels estats sinó en l’àmbit global: clima, recursos, migracions, supervivència, esclavisme, salut, habitatge, drets humans… Repassant tota la nòmina de països i d’institucions internacionals, no en sabria trobar cap que ens servís de model en aquest necessari, imprescindible ajornament. I és que no hi ha model, perquè les polítiques que hagin de donar resposta als reptes del futur, i fins i tot a les necessitats d’avui, són inèdites i demanen una creativitat inabastable per als polítics dels actuals estats protodemocràtics que arrosseguen una feixuga càrrega de condicionaments que no els permeten imaginar res que surti del marc de les democràcies nacionals, tancades o amb una lleugera permeabilitat transfronterera en un entorn pròxim, amb tot el que això comporta pel que fa a l’economia, a la cultura, a la legalitat, a les llibertats, a l’exercici dels drets, a la imprescindible perspectiva global i a les consegüents constriccions mentals identitàries.
L’acudit que ha motivat aquesta reflexió en veu alta no assenyala la manca d’ajornament d’un país concret, en aquest cas Espanya, sinó les dificultats específiques o els mals endèmics que van en el sentit contrari de la necessària posada al dia. M’anticipo als lectors que, pel fet d’haver declarat jo reiteradament la meva adhesió a una Catalunya republicana independent de l’Estat espanyol, atribueixin les meves paraules a una pretesa animadversió envers Espanya: s’equivoquen; el conflicte polític català s’ha estavellat, s’estavella i s’estavellarà sempre contra una Espanya que no sigui capaç d’examinar-se i redefinir-se ella mateixa sense els lligams que la tenen ancorada en uns valors i una autoimatge ja periclitats i que li impedeixen participar plenament en la construcció d’un marc en què siguin possibles el desenvolupament democràtic, la resposta a les necessitats d’avui i l’acarament dels reptes del futur en la seva definició global i en l’aplicació sectorial.
La subordinació a valors de tan poca entitat democràtica com la unitat territorial, la grandesa de la pàtria, l’orgull nacional, la supremacia històrica, el supremacisme són els dogalls que empenyen Espanya a ensopegar una vegada i una altra amb les mateixes pedres i a persistir en els errors històrics que llasten el seu desenvolupament. El poder polític a Espanya, confegit a partir de patrons de domini i conquesta, de superioritat supremacista, no ha aconseguit mai de trencar el llast de l’estructura aristocràtica -les noves aristocràcies-, de la subordinació institucional al nepotisme i als interessos particulars, del sotmetiment a la prepotència de les idees auspiciades i vigilades per l’espasa, la toga i l’altar. Ni tampoc ha superat mai el vell costum d’estigmatitzar la diferència, la diversitat, la pluralitat, l’alteritat… Ni tampoc s’ha desfet d’aquell arrelat costum de violar la llei sistemàticament en tot allò que no vagi d’acord amb els interessos del poder i del poderós, mentre es guardin rigorosament les aparences. “Bajo mi manto, al rey mato” escriu Cervantes en el pròleg a la seva obra magna. Amb aquesta mentalitat d’encobriment i disimulació, totes les coses essencials esdevenen buides i inconsistents: la democràcia esdevé formal en l’aparença i inconsistent en allò essencial; els programes polítics no passen del paper; les polítiques socials es perden en un laberint burocràtic; la separació de poders es declara alhora que es consumen repartiments ad hoc per la porta del darrere per tal de mantenir segrestat l’Estat… Àdhuc la fe és una simple carcassa, com ho és la monarquia.
Estic parlant exclusivament del poder, dels poders fàctics, dels qui tallen el bacallà en benefici propi, fins i tot en contra de tot allò de benintencionat que hi pugui haver en tants polítics -vull creure que són molts- que es proposen treballar honestament pels seus conciutadans. Són aquests poders els grans corruptors de la vida política espanyola, els que persisteixen en la falsa imatge d’una Espanya primordial i eterna, els qui monopolitzen la definició conceptual d’Espanya, els valors d’una suposada nació única que no ha existit mai, els qui s’apropien de la bandera, de l’himne nacional, de la raó d’Estat… Ells són els guardians del Sant Grial dels privilegis, els defensors del dogma constitucional, els salvadors perpetus d’una Espanya sempre amenaçada, els protectors vigilants de les essències. Ells, amb l’aquiescència o la inoperància dels partits polítics i fins i tot dels sindicats i de moltes institucions civils i eclesiàstiques, fins amb l’aplaudiment dels cenacles intel·lectuals, són els segrestadors del desenvolupament democràtic d’Espanya, els corruptors de la seva capacitat de futur.
Però, ningú no els desemmascararà. Ningú s’hi enfronta. A l’Estat espanyol, els republicans són monàrquics, els ateus són confessionals, els sindicalistes fan el joc al capital, els pagesos avalen als terratinents, les forces de l’ordre reprimeixen la democràcia, els tribunals constrenyen llibertats i drets, els polítics fan la gara-gara als explotadors que els garanteixen una jubilació profitosa en els consells d’administració d’empreses i altres càrrecs honorífics ben retribuïts, els monarques evadeixen impostos i esquiven la justícia… I els simples ciutadans, particularment els joves i els que han passat de la cinquantena, pidolen un lloc de treball a canvi de gairebé res o directament de res, o subsidis, o ajuts per sobreviure, alhora que renuncien a drets laborals i retributius que han costat anys i sang d’aconseguir, i, hipotecats i insolvents, accepten d’esdevenir, cada vegada més, ciutadans subsidiats, més i més depenents d’un Estat provisor, incapaços d’iniciativa, acrítics, resignats…
I no sabeu com m’agradaria d’estar equivocat.
Josep A. Vidal