Cauen instants en els rellotges
mentre l’arena ens va colgant.
Rosa Fabregat
Vagarejo pels carrers empedrats del vell París damunt la superfície arrodonida i desigual de les llambordes, que dibuixen al terra una superposició de conquilles amb forma de ventall, i els solcs que les separen i que, quan plou, ofereixen a l’aigua mil camins sinuosos fins a les clavegueres. En pensar-hi, és inevitable la imatge, literària o cinematogràfica, del Jean Valjean victorhuguià fugint pel laberint nauseabund des égouts de París, amb el cos malferit de Marius carregat a l’espatlla. Enmig de la immundícia, dels detritus pestilents de la ciutat convulsa, Valjean, antic forçat, lluita fins a l’extenuació per redimir-se alhora que per l’amor de Cossette. Gairebé ofegant-se en el corrent fangós dels excrements i les deixalles, s’obstina a salvar, a preservar la vida del moribund. L’estiu de 1832 Victor Hugo va contemplar en aquests mateixos carrers parisencs la victòria peremptòria del poble de París en aquella revolta dels miserables. Revolta contra la fam, contra la injustícia, contra els poderosos, contra els opressors. Les llambordes dels carrers, si ja existien, van servir aleshores, i més tard, durant l’esclat de la commune, per aixecar barricades de protecció contra la milícia. I van presenciar també, un segle més tard, la revolta del maig de 1968. És impossible passejar pels carrerons i els boulevards de la rive gauche sense que t’acompanyi una iconografia revolucionària construïda al llarg dels últims 250 anys.
Fa calor a París, aquests primers dies de novembre, una calor inusual que fa sobrera la roba d’abric i em manté permanentment entresuat. Arrossego els peus atormentats per les irregularitats del paviment, sotmesos a girs inesperats i freqüents, torçades lleus i petites ensopegades que posen en risc l’equilibri precari del meu cos. Tanmateix, gaudeixo de la passejada. Una desgraciada circumstància imprevista ha frustrat l’objectiu del meu viatge, que, ja sense cap propòsit concret, em concedeix l’oportunitat de vagarejar sense rumb, només pel gust de fer-ho, en aquest paisatge urbà que és alhora referent de la història col•lectiva de l’Europa dels últims segles i referent personal d’un munt de coses. És la primera vegada que puc gaudir de la ciutat, o del rovell de l’ou de la ciutat, sense presses, sense el neguit de veure res, de visitar res, de descobrir res. Amb la calma mental i d’esperit del qui se sap deslliurat de tota obligació.
Alliberat del neguit de descobrir, de veure per primera vegada, París m’ofereix la placidesa dels paisatges coneguts. Les aigües del Sena davallen tranquil·les, netes, amb el dibuix del cel ennuvolat pintat a la superfície amb colors plumbis. Malgrat el dia, en general assolellat, hi ha una boirina persistent que desdibuixa els perfils més rellevants de l’skyline parisenc. La torre Eiffel, Sena enllà, és gairebé una ombra. Nôtre Dame, en canvi, vista de prop, llueix les tonalitats daurades de la pedra en la façana. Una tanca impedeix d’apropar-s’hi a causa de les obres de restauració després del tràgic incendi que va destruir bona part del seu tresor artístic, el sostre i el pinacle que culminava l’edifici. Ara, tot i la bellesa de la façana, el temple, desproveït de l’agulla que significava la seva silueta en la distància, sembla escapçada, disminuïda.
“Sous le ciel de París coule la Seine…”
Tot passant per la rue Apollinaire, vaig recordant els versos de Le pont Mirabeau d’aquest poeta: Ni temps passé ni les amours reviennent. També ell, poeta surrealista, va ser ferit per la metralla en aquell negre episodi de la Gran Guerra, tot i que allò que li llevà la vida fou la grip espanyola, la gran pandémia ja oblidada del segle passat.
Per la rue Roquette arribo a l’entrada principal del cementiri Père Lachasse i recorro, en el doble sentit d’anada i tornada, la façana que guarda la memòria dels parisencs morts en la Primera Guerra Mundial, la Gran Guerra: La ville de Paris à ses enfants. Una llista interminable de noms, i cada nom una biografia desconeguda, totes diferents i amb un mateix final, classificats cronològicament i alfabètica. Després, els morts sense data coneguda. La base de dades del portal Mémoire des Hommes del ministeri dels exèrcits francès conté 1,3 milions de registres. És una dada aclaparadora, que només pot ser assimilada des de la fredor de l’estadística i de la burocràcia; però que és impossible d’assimilar des de la sensibilitat, des de l’empatia, des de qualsevol jerarquia de valors que doni preeminència a la vida. Tot repassant els noms anònims penso si algun d’ells hauria pogut encertar en l’anàlisi de les raons, els jocs d’interessos, les passions i els despropòsits que els van empènyer a la mort, i si, un cop coneguts, acceptarien sense protestar el panegíric amb què la Història mira de reparar, en benefici dels mateixos interessos, encara avui, aquell despropòsit.
A l’interior del recinte, la ciutat s’esborra respectuosament. L’agitació dels vianants, del transport, del comerç, de la vida cultural i social…, tot cedeix prioritat a la ciutat de marbre, als monuments de pedra que la intempèrie rosega inclement, als panteons i les sepultures que algú visita encara i a les flors marcides que testimonien el record i l’homenatge, i als panteons antics, ja oblidats, amb les portes esbotzades i la llosa de l’ossari malmesa que deixa a la vista del visitant la interioritat polsosa, abandonada, que ens retorna, amb una imatge d’oblit, la dimensió definitiva de la mort.
Enmig de tanta arquitectura mortuòria, en alguns casos grandiloqüent, sovint excessiva, gairebé sempre amb pretensions de perdurabilitat, em ve al cap una citació del llibre de Camus que porto a la motxilla i que després, acabada la passejada, he consultat: Tout ce qui est périssable désire durer. Disons donc que tout veut durer. Les œvres humaines ne signifient rien d’autre.1
Camino lentament cap a l’indret on reposen les restes d’alguns d’aquells de qui jo, un entre tots, soc deutor: Balzac, Degas, Proust, Wilde… I en queden molts: Molière, La Fontaine, Musset, Apollinaire, Chopin, Lesseps, Modigliani… I Isadora Duncan, Édith Piaf, Simone Signoret… La llista de notables que s’ofereix al visitant a l’entrada juntament amb les indicacions per localitzar-ne la sepultura és gairebé tota masculina. La història és tossuda fins i tot en els errors.
Ja de retorn a casa, a Barcelona, arrossego amb mi un llast de melangia. Deixo passar les hores vagament. Després, obligat per la necessitat, m’ocupo de les plantes que, assedegades, reclamen la meva atenció. La Polyscias, un arbret delicat, d’una bellesa singular en la seva simplicitat, que s’ha mantingut ferm durant tres anys, ha decandit. Les seves branques pengen sense tremp, irremissiblement condemnades. L’orquídea, en canvi, que va florir fa dos anys després d’un període de quinze anys sense flor, anuncia ja la seva tercera florida després d’aquella rersurrecció. La Poinsettia, vital els dos darrers anys, també ha decandit. L’esporgo de les fulles malmeses i n’escapço algunes tiges malaltes; en deixo només les parts amb més vitalitat. L’Hibiscus, la camèlia, els rosers, els geranis…, els netejo i n’elimino els paràsits que, en l’interval de la meva absència, s’han apoderat de les fulles verdes dels rosers, de les fulles tendres del ficus benjamina. A l’anvers d’algunes fulles dels rosers s’hi han obert petits camins en els quals la verdor ha estat substituïda per una mena de trama de petits fils transparents, una gasa com un vitrall minúscul d’un gris monocolor; al revers, unes petites larves d’un color verd que les fa gairebé imperceptibles, fagociten incansablement les cèl·lules verdes de què es nodreixen. Caldrà sacrificar les petites vides d’aquests cucs per salvar la vida del roser. Penso amb estranyesa en l’arbitrarietat de les raons que em porten a preservar la vida de la planta i sacrificar la dels petits insectes que la devoren. La idea remet, en definitiva, a l’atribució del valor de la bellesa i a les devastadores conseqüències de la consolidació cultural de models.
Al ficus benjamina hi veig algunes fulles tendres que s’han encapsulat, plegades les dues parts simètriques sobre l’eix de la fulla. Tenen l’aparença de les beines on s’engrosseixen les llavors de la pesolera o de la mongetera; aquí, però, s’hi tanquen uns petits paràsits, com un polsim metzinós, que xuclen el vigor de la fulla i amenacen la supervivència de la planta.
Mentre manipulo pacientment les plantes i faig atenció al reg, a l’adob, a l’aspecte i als senyals que em permeten constatar-ne l’estat de salut, em torna al cap la imatge de Jean Valjean, i penso que hi ha un lligam entre l’esforç titànic de l’heroi de Victor Hugo en el seu combat contra la mort, enmig dels detritus, de les matèries fecals i la descomposició orgànica, i aquest meu petit esforç, pacient, anodí, de cada dia per protegir la vida de les meves plantes; i crec que, salvant la diferència de magnitud, el que uneix el moment de Jean Valjean i aquest meu moment insignificant d’ara mateix és un lligam d’amor, un amor que s’alça, moment a moment, contra la mort i l’oblit. Un amor que és, en definitiva, una forma de vida, una forma extrema de resistència. I potser allò únic que pot redimir-nos, individualment i socialment, i fins com a espècie, de totes les accions miserables que hem consumat al llarg del temps.
Josep A. Vidal
1 Camus, Albert: “Les monuments”, 1939; dins L’été.