Pregny-Chambésy, un petit municipi del cantó de Ginebra, a uns tres quilòmetres de la ciutat, situat sobre la riba dreta del llac Léman. La tarda d’un hivern anormalment benigne; avui, però, el cel cendrós, tapat per una grisor amb tonalitats perlades, anuncia pluja o potser neu, la primera de la temporada, perquè la temperatura s’acosta als zero graus.
Com d’habitud, surto a passejar i em deixo portar pel caprici del pas o la rutina. Tots els camins possibles estan flanquejats de cases de construcció rústica o moderna però en tot cas voltades de jardins amples, sempre verds, poblats d’arbres diversos, avets de cos robust, fortament arrelats; alguns arbres fruiters, alguns d’ornamentals i arbustos i bardisses a manera de tanques. Hi abunden els rosers i altres plantes que, en el temps de florida, omplen de color els espais privats i embelleixen l’entorn, especialment esponerosos en les zones d’accés als habitatges.
M’acompanya l’Snoop, el meu gos. D’ençà que el tinc, o que ens tenim l’un a l’altre, hem esdevingut companys inseparables. Anem plegats arreu, tot i que no sé del cert si al capdavall allò que compartim és la mútua companyia o les nostres respectives solituds. Amatent a la bellesa plàcida de l’entorn, m’aturo sovint a contemplar el paisatge i de tant en tant manipulo amb el mòbil per fer alguna foto: un racó pintoresc, una planta minúscula, un ocell extasiat, un rajolí d’aigua a la font que fou en altre temps abeurador, un pomell de flors encisador en la seva sofisticada naturalitat, la bellesa de la corol·la, el sorprenent dibuix en la disposició dels pístils i els estams, la lluïssor d’una gota d’aigua damunt la verdor intensa d’una fulla amb la pell tensionada per una potent nervadura… L’Snoop, ignorant dels meus interessos, també s’atura sovint, evidentment excitat per les sentors que va descobrint al llarg de la passejada, que imagino especialment estimulants per a un gos acostumat al ventall de sensacions, molt més limitat, dels espais enjardinats, urbans tanmateix, del parc per on solem passejar a Barcelona.
Penso que no en sé res de les sensacions reals de què ell gaudeix, i que possiblement no tenen res a veure amb la manera com jo les imagino. Com ell tampoc no pot imaginar o percebre d’alguna manera que puguem compartir les sensacions que em porten a aturar-me i m’extasien. I això no obstant, el món que percebem l’un i l’altre és el mateix malgrat que ens en fem, sens dubte, una imatge ben diferent. Si l’un i l’altre poguéssim, en un llenguatge comú, fer la descripció de l’entorn per on transiten els nostres passos, els resultats serien inevitablement complementaris, i entre tots dos tindríem una comprensió més completa del món, el temps i l’espai, que compartim, potser coherent, potser contradictòria. Tot i ignorar la naturalesa i l’abast de les seves percepcions, enyoro aquella part del món que ell pot copsar i que resta amagada als meus sentits. I el contemplo amb una especial tendresa, perquè m’adono que ell té accés privilegiat a una part del misteri que a mi m’és negat; ell és, d’alguna manera, posseïdor d’una part que a mi em manca del tresor que compartim. Compartim, ell i jo, un mateix espai i un mateix temps, però habitem probablement aquells universos paral·lels que la ficció literària i cinematogràfica ha desenvolupat a partir dels models conceptuals de la física quàntica.
Seguint la carretera de Pregny, a pocs metres del petitíssim centre urbà de Chambésy, se’ns obre a l’esquerra una ampla estesa de petits quadrats de cases i vinyes que descendeixen en un pendent suau fins a la riba del Léman, vorejat de zones residencials, zones portuàries de tipus recreatiu i, fàcilment identificables malgrat l’harmonia global del paisatge amb l’entorn, edificis rústics i granges més antics. L’horitzó, enllà de l’altra riba, mostra la forma imponent de la serralada dels Alps amb la mola magnífica del Mont Blanc. Recolzat a la barana del mirador, deixo passar l’estona. L’Snoop s’asseu vora els meus peus. Aspiro profundament la frescor que em porta una sobtada ràfega de vent, alhora que el meu company de caminada s’aixeca i, posant-se tan dret com pot, recolza les potes davanteres sobre la barana i allarga el coll, el musell aixecat i els narius ben oberts, estimulat també per l’aire fresc. Penso que és un instant privilegiat de convergència dels nostres universos separats i em pregunto, sense esperança de resposta, sobre el grau de coherència o de contradicció i fins de divergència entre les respectives representacions del món en aquest breu instant de resposta simultània a –així ho intueixo– un mateix estímul.
El llac ha estat, d’ençà dels orígens, el factor geogràfic constituent de les comunitats que han habitat l’indret. Probablement gran part de les restes arqueològiques neolítiques, si existeixen, deuen ser testimoni de formes de vida palustres i caldria cercar-les avui sota l’aigua resseguint les antigues vores del Léman. Les zones vitícoles, malgrat la regressió provocada per la diversificació de les formes de vida i de l’economia accelerada al llarg de la segona meitat del segle XX, testimonien la importància d’una dedicació agrícola que la crisi de la fil·loxera va portar a frec de l’extinció i que va haver de recuperar-se mitjançant la importació de ceps americans.
La bellesa paisatgística de l’entorn ha propiciat, des de temps antic, la construcció de residències sumptuàries, com el palau dels Rothschild, el castell de Pregny-La-Tour, una construcció que data del segle XV i que fou propietat, ja en època moderna, de l’emperadriu Josefina de Beauharnais, primera esposa de Napoleó, i, molt a prop, el palau de Penthes, envoltat d’una extensa zona bellament plantada, que integra harmoniosament espècies arbòries exòtiques com les colossals sequoies, una de les quals, de l’espècie wellingtonia, fou destruïda per un llamp fins a la soca, que, amb més de 8 metres de diàmetre, roman arrelada com a evidència alhora de la bellesa, la vitalitat i la força destructiva de la natura. El parc de Penthes, vorejat per l’anomenat Chemin de l’Impératrice, s’uneix al Jardi Botànic ginebrí, a tocar de la zona riberenca on hi ha les instal·lacions de l’ONU.
Avui, però, quan ja el dia declina i avança la foscor del vespre, els meus passos no em menen tan lluny i, a l’alçada de la casa comunal de la vila de Pregny-Chambésy giro a la dreta pel Sentier des Écrevisses, que, per un camí vorejat a esquerra i dreta per una zona rural d’activitat agrícola i un espai natural, on un seguit de perxes amb forma de “T” fetes amb troncs s’ofereixen com a lloc de descans al vol dels ocells rapinyaires, em mena fins al Chemin de Valérie, que travessa el quartier de Roilbot. Davant meu, a molt poca distància d’aquest espai agrícola i natural acuradament preservat, l’aeroport de Ginebra, on l’envol i l’aterratge dels avions es produeix de manera constant com a testimoni de la importància estratègica i de la intensa activitat diplomàtica i comercial de la ciutat.
Les antigues granges i els espais d’activitat agrària, que esquitxen encara el territori, han anat cedint a la demanda creixent de zones residencials per donar resposta a les necessitats creades per la proximitat de la seu de les Nacions Unides: habitatges, residències oficials d’institucions internacionals, seus diplomàtiques, ambaixades…
Ha començat a ploure quan, ja a la fi de la passejada, enfilo, pel camí de Valérie, la Rue de la Fontaine. L’aigua, molt prima, té la consistència de petits flocs de neu, quasi imperceptibles. Fa un fred quiet, respectuós, un xic solemne en aquest hivern d’una benignitat extemporània.
En la confluència dels dos carrers, s’aixeca rústica l’estructura, predominantment de fusta, amb teulat de doble vessant, del que sembla un antic graner, avui esdevingut magatzem d’un brocanter. M’hi aturo encuriosit davant els vidres que fan d’aparador i que permeten veure l’interior enfosquit on s’acumula una diversitat d’objectes heterogenis: quadres de valor escàs més enllà del que els ha aportat el pas del temps; màquines agrícoles en desús, potser incompletes; panys, claus, forellats; litografies i làmines diverses, mapes murals, postals, llibres vells, cartipassos i caixes de contingut imprevisible; robes, escultures i estatuetes de colors bigarrats; estris d’escriptura, instruments musicals, gerros, flors artificials, algun trespeus de ferro forjat o de fusta treballada; mobles i joguines; unes raquetes, un trineu, uns esquís que, desposseïts ja de l’antic vigor, enyoren el tacte de la neu… La foscor de l’interior i el reflex en els vidres de la claror grogosa dels fanals no em permet apreciar-ne gaires detalls…
L’Snoop, indiferent a la meva curiositat i condescent amb la meva aturada que el priva de seguir fent camí, s’entreté en els petits detalls que criden la seva atenció, arran de terra, en l’aire, a les vores del camí, entre les herbes que voregen el marge proper o que creixen arran de sòcol de les parets de fusta de l’edifici; o potser s’encurioseix amb sons per a mi imperceptibles, o amb les sentors de l’aire, o amb el rastre dels petits éssers vius que l’atreuen o l’intimiden i la presència dels quals queda fora del meu abast…
Jo repasso els petits objectes exposats arran de finestra tot al llarg de la paret rectangular de l’edifici. Canelobres de vidre, una campaneta de plata que algun dia potser va acompanyar el ritual de la missa o que va servir per cridar el servei en alguna casa benestant, un timbal, figuretes de vidre, de fusta i de porcellana -un cervatell; cavalls i elefants de mides diverses i en actituds diferents, amb el cap aixecat i la trompa enlaire o capcots i amb la trompa pengim-penjam; la figura poc reeixida d’un gat de ceràmica blanca que sembla borni; molts pares Noël, com s’escau al temps d’Advent; gots decorats, gerres de cervesa, gerros de cristall, petits gots i copes de licor, un tren de fusta, plats commemoratius, alguna safata, un bol amb pedres de colors i bales de vidre, cignes, ànecs, algun pollastre amb la cresta aixecada, la figura d’una bruixa que cavalca una escombra, gnoms i nans diversos, capses de colors, pintures, medalles i trofeus…
Em captiva el misteri que ha fet que objectes tan heterogenis, amb històries tan diverses, procedents d’espais i temps tan diferents es trobin aplegats finalment en aquest aiguabarreig capriciós, sense sentit, desproveïts d’aquell valor que van tenir, del contacte amb les mans que els van fabricar o elaborar, oblidats d’aquells qui els van acollir en un entorn domèstic més o menys privilegiat i en un espai i un temps determinats, perdut ja el valor que algú els va conferir –un obsequi, un record, una recompensa, el pagament d’un favor, la companyia d’un ancià, la il·lusió d’un infant…
En una lleixa a tocar de la finestra hi veig una màscara blanca d’escaiola, amb els trets d’un home, o potser una dona, d’uns cinquanta o seixanta anys. La rigidesa de les faccions, les parpelles closes, el rictus de la boca, la posició jacent…, és sense cap dubte una màscara mortuòria. Algú, qui sap qui ni qui sap quan, la va guardar amb afecte, o amb subordinació…, algú va recollir en un motlle, per rutina o amb una especial afecció, aquell últim gest, el rictus de la mort, amb l’afany de fer més durador el record… El temps, però, ha acabat esborrant-ne el nom, la història, els afectes, i ha reduït l’existència d’aquell ésser humà que havia de ser inesborrable, en la perennitat d’un objecte anodí, un xic macabre, sense temps, ni espai, ni història, ofert a la compra-venda.
Em torna al cap, davant aquest aiguabarreig d’objectes amb històries ignorades, sense punts en comú, la noció dels universos paral·lels. També la vida humana, també les societats, discorren distintament, amb percepcions diverses, malgrat compartir un espai i un temps. Només en alguns instants privilegiats de convergència és possible la comunicació o la transferència de sentit entre aquests universos paral·lels, i penso que potser és a partir d’aquests moments privilegiats que escrivim la part més significativa de la història comuna, amb l’exclusió gairebé absoluta de la resta. També de la història dels homes –vull dir dels homes i les dones en concret, potser també dels pobles– n’ignorem molt més del que en sabem.
Ha començat a nevar amb una certa intensitat. Reprenc la marxa i l’Snoop, que coneix el camí, pren la iniciativa del retorn a casa.
Penso que aquell rostre anodí d’escaiola, per una coincidència atzarosa que l’ha envoltat d’objectes heterogenis i incoherents, ha esdevingut, sense voler-ho ningú ni haver-ho imaginat mai, la clau de volta d’un d’aquells moments extraordinaris de convergència, en què es produeix la transferència de sentit. I tot l’aiguabarreig del magatzem del brocanter, per la presència d’aquell rostre mortuori, adquireix la coherència de l’aixovar funerari d’un ésser capriciós, i aquella acumulació caòtica m’apareix ara com un tot amb sentit, un cant perenne a la finitud del temps, a la finitud del record, a la finitud dels afectes… La sepultura de l’oblit.
Avanço sota la llum groguenca dels fanals. Damunt la neu tot just estrenada, hi queda la marca dels meus passos, dues petjades fosques en la blancor, i al seu costat, les quatre marques quasi arrodonides dels passos de l’Snoop. L’un i l’altre en un mateix camí.
Josep A. Vidal