El 4 de setembre de 1997, poc abans de Yom Kippur, la vida de Rami Elhanan, “dissenyador gràfic, israelià, jueu, jerosolimità de setena generació”,2 “va explotar en un milió de bocins. Va ser el començament d’una nit fosca, llarga i freda, que encara és llarga i fosca i freda, i que sempre serà llarga, fosca i freda, fins al final, que encara serà fosca i freda”.3
“Aquell dia, el 1997, tres atacants suïcides van explotar al mig del carrer Ben Yehuda, al centre de Jerusalem, tres bombes, una després de l’altra. Van matar vuit persones –ells mateixos i cinc més, entre les quals hi havia tres nenes. Una d’aquestes nenes era la nostra Smadari. Va ser un dijous, a les tres de la tarda. Havia sortit a comprar llibres per a l’escola i després s’havia d’anar a apuntar a unes classes de dansa jazz. Un dia bonic i tranquil. Anava pel carrer amb les seves amigues, escoltant música”.4
El 16 de gener del 2007, dos anys després que Bassam Aramin –palestí, musulmà, expresoner, activista, nascut a la vora d’Hebron, marit de la Salwa, pare de l’Araab, l’Areen, en Muhàmmad, l’Ahmed i la Hiba, i de l’Abir– participés, juntament amb un reduït grup de palestins i d’antics soldats israelians, en la fundació de Combatents per la Pau, la seva vida va sofrir un daltabaix irreversible.
Aquell dia va ser el seu dimarts negre: la seva filla “de deu anys, l’Abir, va sortir de l’escola aviat del matí. Era un dia tranquil […], no passava res d’especial. Era a les portes de l’escola quan un membre de la policia fronterera israeliana li va disparar. Una bala de goma. Una bala de goma fabricada a Amèrica. Amb un M-16 fabricat a Amèrica. Des d’un jeep fabricat a Amèrica. En aquells moments no hi havia violència ni cap intifada. Li va disparar. A la nuca. Acabava de tornar de la botiga. S’havia comprat caramels”.5
L’Abir havia nascut el mateix any que va morir l’Smadar, al mateix hospital, a Hertz, on l’Smadar va agonitzar. La vida de l’Abir comença al temps i al lloc on acaba la de l’Smadar. Aquesta continuïtat ens apareix com una simetria, com la solució de l’existència de l’una en l’existència de l’altra i evoca la repetició infinita d’una imatge situada entre dos miralls enfrontats, alhora que acara el lector amb la metàfora del conflicte entre Israel i Palestina que es prolonga en el temps sense que se n’albiri la fi. “No s’acabarà fins que parlem”6 és el lema i la convicció dels integrants dels Combatents per la Pau, l’organització en què es troben Rami Elhanan i Bassam Aramin, entre els quals, malgrat la respectiva pertinença als bàndols oposats, es trava una relació de compromís amb la pau i d’amistat.
Rami i Bassam són personatges reals, i també la seva història, la tragèdia que els uneix i que uneix les famílies respectives, és real. El testimoni de tots dos ocupa la part central de la narració, en una posició simètrica que l’autor, seguint el joc de miralls a què m’he referit abans, identifica com a capítol 500. Tots dos testimonis, narrats en primera persona, segueixen de manera fidel el contingut de les conferències que, conjuntament i per separat, han donat l’un i l’altre arreu del món per denunciar l’absurditat d’un conflicte que dessagna i victimitza israelians i palestins tot instaurant el convenciment que la convivència és impossible. El testimoni de Rami Elhanan culmina, com a capítol 500, la primera part de la novel·la, mentre que el de Bassam Aramin, també numerat com a 500, encapçala la segona meitat, en la qual els capítols es numeren en ordre descendent, fins al capítol 1, que clou la narració. Són, per tant, mil els capítols o fragments en què s’estructura la narració. Entre les dues sèries, hi ha un capítol central, numerat com a 1001 i situat a manera de frontissa. Aquest joc de simetries i reflexos es reforça formalment en l’estructura formal del llibre, atès que els 500 capítols de la sèrie ascendent ocupen 266 pàgines (de la 9 a la 274) i els 500 de la sèrie descendent (de la 277 a la 542) n’ocupen el mateix nombre, 266 pàgines. Hi ha altres convencions formals i conceptuals que refermen l’estructura en mirall, com, per exemple, el capítol 284 de totes dues sèries, que consisteix en el dibuix d’un rectangle que emmarca un text buit, és a dir, el marc d’un text que, sense paraules, ens “parla” de la mort –l’instant precís de la mort, la transició precisa entre l’existir i el no existir– de l’Smadar, la filla de Rami Elhanan, i la de Dalia el-Fahum, la jove musicòloga que enregistrava el cant dels ocells de Cisjordània per dur a terme un projecte inspirat en l’obra musical d’Olivier Messiaen.
Allò que fins ara hem anomenat capítols són en realitat textos fragmentaris, clàusules d’informació o narratives, d’extensió variable, que poden anar des del silenci –com en els capítols 284– o una sola frase de dues o tres paraules fins a algunes pàgines. La peculiaritat d’aquests fragments o capítols és que no segueixen una narració lineal o homogènia, tot i que finalment, allò que en resulta sigui susceptible de ser reproduït en seqüència, com una història factual situada en un temps i un espai definits. El títol de la novel·la –perquè, malgrat que els personatges i els fets siguin reals, Colum McCann declara haver modelat i remodelat les paraules i l’entorn– fa referència a aquesta estructura poligonal que finalment es resol en la linealitat. Un apeirògon és, en la geometria euclidiana, un “polígon degenerat”, amb un nombre comptablement infinit de costats. La impossibilitat que els extrems, pel fet de ser infinit el nombre de costats, arribin a tocar-se, assimila l’apeirògon a la línia recta, especialment quan és regular i els angles són de 180º, però també admet, quan reuneix determinades característiques, l’assimilació a la forma circular o a la successió lineal de formes triangulars enllaçades que es prolonguen a la manera d’una molla sense determinació o límits. Aquesta tendència a la linealitat remet a la idea de frontera, que en el context de la narració pot fer referència a les dues comunitats enfrontades i alhora a la radicalitat dels antagonismes, és sobretot una metàfora de la complexitat i de la convergència d’allò complex en unes mateixes coordenades d’espai i temps, amb efecte sobre cada existència individual. Així, la peripècia o la història de cada personatge és paradigma de la de molts altres la història dels quals no ha estat narrada.7
El nombre de capítols remet a Les mil i una nits,8 un dels referents recurrent al llarg del llibre. A la nit, Rami solia llegir a l’Smadar alguna d’aquestes històries en versió infantil i en hebreu. La referència remet a les relacions entre vida i literatura, i entre aquests dos àmbits i el mite. McCann acut, en aquest punt, a Borges: “Una tarda, en un soc del carrer al-Sahra, Borges va dir als que l’escoltaven que Les mil i una nits es podia comparar a la creació d’una catedral o d’una mesquita, i potser fins i tot era una obra més esplèndida, ja que, a diferència de la catedral o la mesquita, cap dels seus autors o creadors –els autèntics constructors– eren conscients del fet que estaven constribuint a la construcció d’un llibre. […] Les històries existien individualment, al principi, va dir Borges, i després s’havien ajuntat, i s’havien reforçat les unes a les altres, una catedral interminable, una mesquita sempre en expansió, un tot arreu atzarós. Era el que Borges anomenava una infidelitat creativa. El temps apareixia dins del temps, que apareixia dins d’un altre temps. Deia que aquest llibre era tan extens i inexhaurible que ni tan sols era necessari haver-lo llegit, perquè ja formava part, intricadament, de la memòria inconscient de la humanitat.” 9
La construcció de la memòria és, en certa manera, la convergència puntual en temps i espai d’allò heterogeni, inconnex, divers. Com aquest apeirògon d’un nombre comptablement infinit de costats i angles, inimaginable i tanmateix existent com a noció geomètrica, que només es tanca quan hi ha un punt d’acumulació o de convergència.
Apeirògon és un exercici literari arriscat, si més no pel que fa a l’estructura narrativa, i és alhora un testimoni emotiu i colpidor, un document obert a la reflexió, que no evita la utilització de recursos no estrictament narratius, sobretot en la dimensió poètica, i, en definitiva, una novel·la captivadora i molt recomanable.
Josep A. Vidal
NOTES
1 “El que havíem de fer era coneixe’ns. Vet aquí el centre de gravetat; tot es redueix a això. Hi haurà seguretat per a tothom quan tinguem justícia per a tothom. Com sempre he dit, és un desastre descobrir la humanitat del teu enemic, la seva noblesa, perquè llavors ja no és el teu enemic; no ho pot ser.” (Colum McCann: Apeirògon. L’altra Editorial, Barcelona, 2021, pàg. 286. Traducció de Marta Pera Cucurell.
2 Op. ct. Capítol, 500, sèrie ascendent, pàg. 261.
3 Op. ct., pàg. 262
4 Op. ct., pàg. 263.
5 Op. ct. Capítol 500, sèrie descendent, pàg. 286.
6 Op. ct., Capítol, 332, sèrie ascendent, pàg. 180. Rami Elhanan porta a la seva moto un adhesiu amb aquesta consigna; es repeteix la frase en diferents moments, però en dono com a referència el capítol 332 per raons que, per al lector, resultaran òbvies.
7 “…un lloc enigmàtic per als oients reunits al monestir [de Cremisan, a Beit Jala, a la vora de Betlem] de maó vermell de dalt del turó, a les muntanyes de Judea […] per escoltar les hitòries d’en Bassam i en Rai, i per trobar en aquelles hstòries una altra història, un càntic dels càntics, i descobrir-se ells mateixos –tu i jo– a la capella enrajolada on seiem durant hores, ansiosos, desenganyats, animats, confosos, cínics, còmplices, silenciosos, amb una implosió de records i salts de sinapsis, en la foscor cada vegada més densa, recorant, mentre escoltem, totes aquelles històries que encara s’han d’explicar. (Op. ct., capítol 1001, pàg. 275).
“El 2006 l’Emily Jacir, una artista palestina, va anar a un camp de tir de Sydney, Austràlia, per aprendre a fer anar una pistola Mauser del calibre 22. Quan es va haver familiaritzat amb l’arma […], va reunir mil llibres blancs en blanc i els va arrenglerar, un després de l’altre, en una galeria de tir. Va disparar una bala a cada un dels llibres des d’una distància de quaranta-cinc metres. Els llibres en blanc representaven, va dir, les històries no explicades dels palestins per tot el món.” (Op. ct., capítol 27, descendent, pàg. 525-526.)
8 “Les mil i una nits: un ardit per conservar la vida davant de la mort.” (Op. ct., capítol 25, descendent, pàg. 526).
9 Op. ct., capítol 101 ascendent, pàg. 67-68.