CARTA DE BARCELONA – Escriure per no oblidar… Un apropament a la poesia de José Fernando Magalhães – por JOSEP A. VIDAL

Chove, é doce o som da chuva,
E triste! ¹

Quina imatge plaent, l’arribada del caminant assedegat a la font que, ran de camí, raja abundosa d’aigua fresca! La trobada de la set amb l’aigua és una bella metàfora de plenitud: la culminació del desig, la consecució del somni, l’arribada a aquell indret o a aquell estadi que és l’objectiu de la caminada. És una potent imatge de la coherència, tan gratificant, entre el sentit i l’experiència… Però, mentre no es produeix, mentre la font és incerta, mentre l’aigua és només una promesa, una esperança o un somni, quan és només desig, necessitat, urgència de la boca assedegada…, aleshores la imatge de la font és un neguit, un desfici constant, un desencís persistent. Sense la font, només queda el camí inacabable sense certeses, el cansament acumulat (É longo e penoso, o caminho…²), la set que, com més creix, més ens adelera i més s’enfondeix en nosaltres. La set d’una aigua fresca, sadollant, que ens descobreixi el sentit i l’objectiu del camí, i la set d’una existència plena, que ens descobreixi el sentit del nostre itinerari vital i la coherència de la finitud:

Olho o destino que persigo
E preparo a alegria da chegada,
De uma viagem de que ninguém sabe
Das lutas para vencer a sorte
E dos sonhos, olhando as estrelas
Para enganar a morte.³

En els poemes de José Fernando Magalhães la set és neguit, el neguit és paraula, la paraula és música, la música és sentit, el sentit és plenitud ([…] E continuo no caminho / À procura de mim, / de quem é a minha pessoa.⁴). O, dit altrament, hi ha en aquest recull, els afanys, els desigs, els somnis (i alhora, el cansament, la impotència, el desencís…); les veus (amigues, conegudes, familiars, i també hostils, incomprensibles, inhòspites), la trobada amb els altres, la descoberta d’un mateix, i el contrapunt imprescindible del silenci (É no silêncio que toda a música me surge, / […]. / …com a lenguagem do silêncio, surge o sorriso / E a harmonia espiritual acontece / Compreender o silêncio da música, é acolhedor / Compreender o silêncio das palavras, é um paraíso.⁵), i la dimensió del buit (Desenho um mapa / de lugares vazios / na incessante procura / da minha verdade […]⁶) i dels ecos incoherents, incomprensibles, indestriables que ressonen en el pou d’un mateix:

Ja não sou eu,
Repetidor de realidades,
Repetidor de experiências,
Esse mundo morreu!
Nada faz sentido algum.⁷

I, quant a la plenitud buscada, a part d’aquella procura de mim, que ja he esmentat i que remet a la noble aspiració de la realització personal, de la coherència existencial, trobem en aquests versos una igual aspiració solidària, de civilitat: la vigorosa esperança que:

Fecunda como uma ilusão
A Verdade e a Justiça
O Bem e a Harmonia maciça
No seio da Humanidade, vencerão!⁸

Sense una noble aspiració de coherència última el camí no tindria sentit ni objectiu. Tanmateix, en temps de desconcert, de fred, de solitud; en temps de displicència i cansament (Tem dias em que me sinto assim / Cansado e farto / E preso / Fechado numa mala / Embrumado entre as paredes…⁹), en temps de desconcert i melangia, quan s’agiten en l’ànima idees que punyen per sorgir i no troben cap porta oberta a la paraula, quan les paraules es perden en no res i és el no-res qui parla per nosaltres…, en dies com aquests, la consciència que el camí, que l’existència ha de tenir un sentit ens fa més dur el neguit del fracàs i més dolorosa la impotència del viure en la vacuïtat de tants esforços:

Ja me falta o tempo
Escasseia,
Escorre por entre os dedos,
Como se fosse areia.
[…]
Maldito tempo,
Transformado em nada.¹⁰

Els poemes que José Fernando Magalhães aplega en A secreta vida das palavras à chuva ens parlen del camí més que de l’objectiu, que tanmateix ens apareix no com a certesa sinó com a aspiració, com a motor, com a possibilitat o desig. Camí i caminant són sempre una mateixa existència, una mateixa trajectòria, un mateix paisatge, una mateixa indagació i una mateixa descoberta. Així, en aquests versos en què el paisatge natural (Nascí na Foz / Na rua do Monte da Luz…¹¹) s’integra com a component vital en l’itinerari del caminant, hi trobem allò que és propi de l’un (el mar brogent, el vent de sal, els boscos, les fonts i els rierols, les roques i els sembrats) i de l’altre (l’amor i la paraula, la solitud i la companyia, la tendresa i la saudade) tot fos en un mateix bategar. Aquesta fusió de trajectòria vital i paisatge, d’home i natura, comporta una manera de mirar, de contemplar l’espai, el temps, la vida, que és essencialment ètica. Una contemplació “absorta” en l’espera de la paraula com a revelació o manifestació d’allò més profund que habita en el silenci del viure.

Josep A. Vidal

1. Magalhães, José Fernando: A secreta vida das palavras à chuva. Poesia 2023; “Morro com frequência”; pàg. 119. Seda Publicações / Gugol Livreiros, 2023.
2. op. ct., “O caminho”, pàg. 27
3. op. ct., “Som um barco com velas”, pàg. 37
4. op. ct., “Nunca pertenço”, pàg. 28
5. op. ct., “É no silêncio”, pàg. 96
6. op. ct., “Desenho um mapa”, pàg. 54
7. op. ct., “Um qualquer apreço”, pàg. 30
8. op. ct., “Vigorosa esperança”, pàg. 32
9. op. ct., “Tem dias”, pàg. 34
10. op. ct., “Tempo”, pàg. 102
11. op. ct., “Nascí na Foz”, pàg. 17