Exegi monumentum aere perennius
regalique situ pyramidum altius,
quod non imber edax, no Aquilo impotens
possit dirvere aut innumerabilis
annorum series et fuga temporum.
Non omnis moriar multaque pars mei
uitabit Libitinam; […]
Horaci: Odes, III 30.1
Qui, que no tingués la saviesa poètica d’Horaci, gosaria dir de si mateix paraules com les de la citació precedent! He culminat un monument més durador que el bronze, de més alçada que les piràmides; cap maltempsada no el destruirà, ni el pas del temps… Per això una gran part de mi triomfarà damunt la mort… I encara hi afegeix, en aquesta conclusió del Tercer llibre de les Odes: creixeré sense parar, gràcies a la glòria que em donaran les generacions venidores. Jo, poderós poeta d’origen humil…
És sabut que la vanitat no és un pecat aliè als poetes, o que és especialment molest, per no dir imperdonable, quan s’acompanya d’una actitud petulant. I aquest vici és encara doblement molest i doblement imperdonable en els mals poetes. Però, de la mateixa manera que la virtut de la humilitat –suposat que en puguem dir virtut— no és factor de qualitat en l’obra del poeta tampoc la vanitat la perjudica necessàriament. Així, els versos laudatoris d’Horaci, que molt bé podrien servir d’esquer a la vanitat, són premonitoris d’un èxit que el temps els ha atorgat probablement amb molt més abast del que el poeta llatí podia arribar a imaginar. Horaci coneixia prou bé el valor dels seus versos i l’abast i la repercussió que havien de tenir en la seva època, i no era ignorant de la importància que ell els havia d’atribuir. Era la seva veu i eren els seus versos, però era plenament conscient del valor representatiu que els atorgava el context en què es produïen i es feien públics. Preludiaven, ni més ni menys, la pau augusta, i havien de manifestar clarament la confiança sense fissures en la grandesa de Roma un cop superada la crisi persistent, la inestabilitat política i els conflictes interns. Sabia que la grandesa i la perennitat que atribuïa als seus versos eren la premonició i l’anunci de la grandesa i la perdurabilitat del govern autocràtic d’Octavi August (63 aC -14 dC) i de l’Imperi.
El valor que Horaci atribueix als seus versos no recau en la seva persona, i ell ho sap prou bé, sinó en els seus benefactors, Mecenàs, és clar, però finalment August. Horaci, però, és un poeta de debò i, deixant de banda la minúcia de la presumpta vanitat, coneix el seu mèrit –malgrat que, d’acord amb les convencions de l’època, l’atribueix a Melpòmene, musa de la Tragèdia i, en aquest cas, segons l’atribució del poeta, de la Poesia—. Per això, en aquests versos, com en la globalitat de la seva obra, cal veure-hi un vessant irònic, que ens proposa una doble lectura: Horaci sap prou bé el mèrit personal dels seus versos, perquè hi ha abocat aquella part d’ell mateix que triomfarà damunt la mort, la seva manera personal de situar-se en el món, la seva visió personal de les dimensions de l’existència humana, la seva grandesa i la seva petitesa, la seva fortalesa i la seva flaquesa, allò que la fa transcendent i forta i allò que la fa efímera i vulnerable. I la seva poesia, malgrat estar pagada amb els favors de Mecenàs i amb la protecció d’August, que la fan possible i li atorguen dimensió pública i grandesa, té la sinceritat i la veritat humana que li atorguen l’experiència vital del poeta, les seves conviccions i els seus dubtes, les seves flaqueses i les seves seguretats.
D’altra banda, la poesia d’Horaci descansa sobre la base ferma de la llengua i de la tradició literària, a més de la robustesa d’una tradició filosòfica que ha integrat culturalment la diversitat de pensament i, particularment, la capacitat de dubtar, de negar si cal, per damunt de l’obligació de l’acceptació incondicional o de la rendició o la subordinació a l’auctoritas.
Així, els versos d’Horaci, com els de molts dels grans poetes clàssics, s’edifiquen damunt una estructura de seguretats que aferma la veu del poeta i li confereix valor i coherència en el context social en què es produeix.
Permeteu-me acabar preguntant-me si, en el nostre context sociocultural existeix una estructura de seguretats sobre la qual es pugui construir una obra comparable –que no vol dir igual—a la dels poetes clàssics. Si descabdellàvem aquest fil, probablement arribaríem a la conclusió que la poesia d’avui –si més no aquella més preuada— es produeix des de la fragilitat de l’individu, des de la precarietat de la seva condició d’autor, des d’un cert aïllament social i mancada dels ressorts necessaris per a la publicació, la difusió i l’accés a una perennitat que vagi una mica més enllà de la generació coetània. Potser això explicaria el caràcter efímer de tanta producció poètica, que s’exhaureix en ella mateixa, i l’oblit de tants –i molt bons— poetes. Davant la indestructibilitat que Horaci atribueix a la seva obra, avui hauríem de parlar –dissortadament— de la volatilitat de la nostra poesia i la inevitable condemna a l’oblit dels nostres poetes i de la seva obra, que sovint, i només en el millor dels casos, queda reduïda a un parell de poemes que, sense ser els millors, per raons singulars, han aconseguit una certa notorietat pública.
Josep A. Vidal
-
Horaci: Odes i epodes Volum II, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1981. La traducció, de Josep Vergés, diu així: “He donat fi a un monument més durador que el bronze i més alt que la règia mola de les piràmides, un monument que ni la pluja rosegadora ni la desfermada tramuntana no podran destruir, ni tampoc no ho podrà fer la incomptable successió dels anys ni el pas del temps fugisser. No moriré pas tot jo; una gran part de mi se sostraurà a Libitina.”