De primer, els fets: Arran dels despropòsits, l’abús i el menysteniment de Catalunya —en general però, particularment, en l’afirmació de la seva identitat nacional, inseparable de la seva vocació d’esdevenir un Estat—, pels volts del 2010, després que l’Estat espanyol fes anar en orris aquell cataplasma del nou Estatut català, l’independentisme va guanyar espai d’una manera sorprenent per l’abast i per la rapidesa amb què es propagà. Van seguir manifestacions i una pugnacitat política que tensà fins a l’extrem les relacions amb l’Estat espanyol. Consultes populars sobre la independència, intents de diàleg amb l’Estat, estudis jurídics, moviments populars… fins a l’anunci de celebració d’un referèndum d’autodeterminació. L’Estat espanyol, conscient que aquest era un objectiu al qual s’hi arribaria tard o d’hora, feia temps que treballava per evitar-lo mitjançant modificacions legislatives i operacions de descrèdit de les aspiracions dels catalans, però sobretot mitjançant la guerra bruta i les mil i una operacions de les clavegueres de l’Estat, emparades pel ministeri de l’Interior i la policia, pagades amb fons reservats amb càrrec als pressupostos de l’Estat, auspiciades i acompanyades pels mitjans de comunicació, no només del capital que els paga, sinó també de periodistes i comentaristes polítics o mediàtics que de grat contribuïen amb el vessament de la seva bilis i les seves fòbies personals a fer bullir arreu de l’Estat l’olla de l’anticatalanisme. La concentració popular davant la Conselleria d’Economia de la Generalitat durant un escorcoll de la policia va fer vessar de “l’olla” en ebullició tota la brutícia repressiva que s’hi coïa de feia temps. El govern, aleshores a mans del PP, va ser el primer a parlar de “sedició” per qualificar aquella concentració popular, que era en realitat una protesta irada però que es produí en tot moment de manera pacífica. Com que en vaig ser testimoni presencial des de primera hora del matí, estic vacunat contra els virus de la desinformació i les mentides amb què es va anar construint “la veritat oficial”, en la qual es va passar per alt el component de provocació de l’operació policial i els esquers amb què s’hauria aconseguit fer esclatar una revolta violenta si els ciutadans concentrats no haguessin estat imbuïts de la responsabilitat que tot es produís de manera pacífica, cívica, no-violenta. Els cotxes policials, estacionats al mig del carrer de baixada de la Rambla de Catalunya, en el tram entre Diputació i Gran Via, hi van romandre sense vigilància, “deixats” per la policia a l’abast de la ciutadania, tan “abandonats” que ni tan sols van tancar amb clau el maleter on es guardaven armes i munició, a l’abast dels “sediciosos”; quina mena de sediciosos que ni van obrir els cotxes i molt menys van tocar ni exhibir cap arma, i que, i en soc testimoni, fins van col·laborar a establir cordons de seguretat quan va caldre! Els primers a enfilar-se al sostre dels vehicles policials van ser els fotògrafs de premsa i ho van fer amb la cautela necessària per no causar-hi desperfectes. Ningú els en va fer baixar, cosa que no hauria provocat cap incident perquè a aquella hora el volum de persones que ens hi havíem concentrat estava molt i molt lluny de ser la gernació que al llarg del dia hi va anar acudint. Després s’hi van enfilar altres persones que hi cercaven una posició privilegiada per veure el que que passava a l’interior del vestíbul o davant la porta de l’edifici. Que en aquell moviment hi va haver algun agent provocador em va semblar evident, però he d’advertir el lector que aquesta és una impressió personal arran del que vaig veure i que, per tant, és versemblant, però no puc assegurar que sigui veritable. Un individu jove va ser el primer a començar a picar de peus sobre el sostre d’un dels vehicles, anava sol i vestit d’aquella manera casual, com molts dels assistents, pròpia dels concentrats, gent que anava a la feina, estudiants, jubilats…, tot i que en el cas del personatge en qüestió era difícil atribuir a la seva indumentària cap “finalitat” concreta. Fos com fos, el cas és que aviat els petits salts amb què el personatge en qüestió acompanyava els crits i els eslògans rítmics dels concentrats es van anar convertint, quan ja altres joves s’havien afegit a la dansa amb total indiferència quant als possibles desperfectes causats als vehicles, en una acció conscient i a propòsit per abonyegar la carrosseria. D’altres el van imitar en el “ball”, però no vaig veure en ningú la mateixa intensitat lesiva. Poc abans de mig matí, quan ja la gent acumulada als vehicles era tanta com hi cabia, i mentre l’atenció es concentrava en una dona d’una certa edat, tirant a “gran”, abillada amb la bandera independentista, i guarnida amb un barret d’estil britànic i de color vermell, com els habituals en les revetlles de cap d’any i festes de xerinol•la, i altres elements d’atrezzo, el jove que, a parer meu, havia iniciat i encoratjat la vandalització dels vehicles, va fer-se fonedís, és a dir, si he de dir-ho planerament, sense cap matís de sospita, va marxar discretament: tot d’una, després d’una hora llarga de ballaruca solitària, ja no hi era. No el vaig veure marxar.
Quan, molt més tard, es va dir als capdavanters de la concentració que als vehicles hi havia armes, van ser els mateixos concentrats els qui les van protegir. També van ser els qui havien actuat com a interlocutors amb la policia, els presidents de l’ANC i d’Omnium Cultural, membres, per tant, de la societat civil, els qui, ja de nit, es van adreçar als ciutadans perquè es dissolgués la concentració. Ho van fer —segons van manifestar, amb autorització policial— enfilats dalt d’un dels vehicles per tal de ser vistos i identificats clarament pels concentrats.
Era el 20 de setembre del 2017, faltaven deu dies per a la celebració del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre… Cuixart i Sánchez, els líders, respectivament, d’Òmnium i de l’ANC, van ser cridats a declarar, imputats per “sedició” i obligats a presó preventiva sense fiança el 16 d’octubre. Al cap de poques setmanes, de resultes de la celebració del referèndum, que va ser durament reprimit per la policia i la Guardia Civil —aquest, un cos militar—, una part dels membres del govern de la Generalitat van ser empresonats, d’altres van marxar a l’exili, i la Generalitat de Catalunya va ser intervinguda en aplicació de l’article 155 de la Constitució, que va ser definit ad hoc perquè culminés els propòsits repressius de l’Estat. En el macrojudici contra els líders independentistes, que fou de totes totes una causa política, hi van ser inclosos també Cuixart i Sánchez com a “sediciosos”, i, amb informes, testimonis i argumentacions elaborats i preparats ad hoc, van ser condemnats a penes altíssimes i per delictes inversemblants —és a dir, no només falsos, sinó inversemblants, perquè, de la legalitat, no en tenien ni la versemblança—. La sentència fou una exhibició de força de l’Estat, una demostració de l’abast de la “venjança” dels tenidors del poder. I en general, vist que el resultat del judici fou coherent amb la veritat oficial construïda amb mitjans legals i il·legals —sobretot il·legals— des de molt abans dels fets, va ser assumida amb satisfacció pel nacionalisme espanyol, que, enganyat de grat, la va assumir des de la solidaritat amb “la justícia”.
Allò, però, no fou justícia, perquè ni els fets que es jutjaven eren els fets reals, ni les lleis que s’hi aplicaven servien per a allò que es pretenia, ni la veritat que s’hi argumentava era veritable. No soc jurista i, per tant, callo; però sé el que va passar i conec la manca de coincidència entre “els fets” i “la narració dels fets” feta a mida dels interessos, en aquest cas espuris, de la justícia. No fou justícia, per tant, sinó venjança, una venjança en la qual van participar els membres del tribunal, els redactors dels informes per a l’acusació, els testimonis de la fiscalia, les forces repressives de l’Estat i l’Estat mateix. Per molts defectes o, si voleu, “delictes” reals que s’hi jutgessin, cap d’ells no passava de la consideració d’irregularitat administrativa i en cap cas podia servir per justificar la magnitud de les condemnes. En va seguir una protesta popular amb un alt grau d’indignació, però en cap cas susceptible de ser considerada “terrorisme”, però va ser reprimida amb la desmesurada violència policial i jurídica habituals. Hom va artibar a afirmar, des de la judicatura i la política i des dels mitjans de comunicació i fins des de l’estament policial i militar, que el “terrorisme” català —del tot inexistent— era pitjor que el que s’havia produït al País Basc. Centenars, milers de persones han estat —i ho estan encara— investigades, detingudes, processades i represaliades, i els independentistes i molts altres ciutadans de Catalunya i del món, i potser també d’Espanya, hem contemplat el despropòsit de la venjança amb estupor.
Ara, quan l’aritmètica electoral ha forçat la redacció i aprovació d’una llei d’Amnistia, el reaccionarisme espanyol —sempre anticatalanista per naturalesa— ha convocat protestes i manifestacions en contra de la llei, i s’hi han sumat institucions, polítics i fins òrgans de govern. Quan ha arribat el moment de l’aplicació, ha esclatat la lluita entre els fiscals que, tot i ser la Fiscalia de l’Estat un òrgan jeràrquic, desafien al Fiscal General i es neguen a l’aplicació honesta de la llei interpretada des de la voluntat del legislador. Arreu treuen fum les tertúlies polítiques, les argumentacions jurídiques, les prèdiques constitucionals i tota la parafernàlia essencialista del patriotisme patològic heretat del XIX i sacralitzat per la doctrina política del franquisme… Però tota la polèmica és prescindible, perquè el motiu veritable de l’animadversió que provoca l’Amnistia no és de naturalesa legal. Perquè seria “normal” que un acte jurídic, com és la sentència d’un judici, fos amnistiat, com hauria de ser “normal” l’aplicació d’una llei d’amnistia per a l’estament judicial. No hauria de provocar ni indignació ni polèmiques. Els juristes ho saben i són prou professionals per entendre i respectar quina és la seva funció en un Estat de Dret. Però el problema no és, no ho ha estat mai, una qüestió de justícia, sinó una qüestió de venjança. I els qui pensaven que havien consumat la venjança, i que ho havien fet interpretant la voluntat de tots els seus compatriotes de pro —els biennacidos, com els agrada de dir-ne als nacionalistes espanyols hiperventilats— i se’n sentien orgullosos i poderosos pel que havien fet, ara no poden suportar que els desmuntin la venjança, perquè això dinamita el reducte de les seves superioritats, de les seves grandeses, del seu patriotisme i d’allò de què se senten orgullosos. Una amnistia pot deixar sense efecte una condemna, i això és normal i assumible sense conseqüències, perquè és un acte administratiu com ho ha estat la condemna; però quan la condemna, vestida d’acte administratiu, ha estat, en allò profund, una venjança, cap acte administratiu reparador, com ho és l’Amnistia, no sembla aplicable. La venjança es considera ella mateixa prevalent sobre la justícia. De fet, els venjadors no fan cabal de la justícia: la utilitzen com a tapadora de la seva venjança, però només els en preocupa l’aparença de legalitat; mai la substància. No cal que us en posi exemples. Per això, el jutge que obra en justícia, creu en la justícia reparadora i aplica l’amnistia si el poder legislatiu la formula ajustada a dret; el venjador, en canvi, veu en l’amnistia una desautorització de la sentència i l’anul·lació, la reducció a la inoperància, de la seva venjança, i la viu com una humiliació.
Els condemnats pel procés independentista a Catalunya, víctimes d’un judici fet amb jocs malabars, seran amnistiats d’uns delictes inexistents, que no van cometre, i els centenars, milers de processats, encausats o investigats podran reprendre les seves vides. Ara però, els qui van emprar la justícia com a instrument per canalitzar les seves fòbies i la seva venjança, els qui van inventar proves, els qui van falsejar el seu testimoni, els qui van contribuir d’una manera o altra a la perversió de la realitat i a la finalitat de la venjança, els manipuladors i els prevaricadors…, seran “condemnats” o si més no jutjats algun dia? Crec que seria bo que arribés aquest moment, perquè seria un bon exercici de psicoanàlisi de la democràcia espanyola, i no caldrien per dictar sentència ni proves falses, ni guerra bruta, ni clavegueres, ni tergiversacions espúries en l’argumentació. Tinc el convenciment que, en recta justícia, no sortirien indemnes, però tampoc serien castigats amb penes de tanta magnitud com les que es van aplicar contra un procès d’exercici democràtic de la voluntat política de l’independentisme català. De tota manera, fossin quines fossin les penes, jo ja em proposo, produïda la sentència, de demanar per a ells la reparació de l’indult o l’amnistia. Al capdavall, potser, en certa manera, van actuar com pensaven que calia actuar. I aquest és precisament el mal, un dels grans mals que ofeguen la política i la democràcia en aquesta rocambolesca Espanya del “todo por la patria”. I, com no s’estan de repetir com a emblema de fermesa patriòtica, “todo es todo”.
Josep A. Vidal