Canzo, de Guilherme IX da Aquitânia. Tradução em português por Graça Videira Lopes

Graças ao Josep A. Vidal, descobri a versão completa do Canzo e a tradução  portuguesa que vai abaixo, e que não resisti a trazer aqui. Espero que o Josep e quem mais o desejar nos digam mais qualquer coisa sobre esta canção, os trovadores, Guilherme IX da Aquitânia e afins. Obrigado à Graça Videira Lopes,do Departamento de Estudos Portugueses da Universidade Nova, à revista on-line Medievalista, da Universidade Nova, e, claro, ao Josep. Espero que esteja correcto traduzir “Canzo” por “Cantiga”. 

 

Canzo

 

Ab la dolçor del temps novel
folhon li bosc, e li aucel
chanton chascus en lor latí
segon lo vers del nòvel chan;
adonc està já qu’òm s’aisí
d’aissò dont òm a plus talan.

 

De lai don plus m’es já e bel
non vei messatger ni sagel,
per que mos cors non dorm ni ri,
ni no m’aus traire adenan,
tro que sacha já de la fi
s’el’ es aissí com eu deman.

 

La nostr’amor vai enaissí
com la brancha de l’albespí
qu’està sobre l’arbre en treman,
la noit, a la ploia ez al gel,
tro l’endeman, que ‘l sols s’espan
per las folhas vertz e ‘l ramel.

 

Enquer me membra d’un matí
que nos fezem de guerra fi,
e que.m donet un don tan gran:
sa drudaria e son anel:
enquer me lais Deus viure tan
qu’aja mas mans sotz son mantel!

 

Qu’eu non ai sonh d’estranh latí
que.m parta de mon Já Vezí:
qu’eu sai de paraulas com van
ab un brèu sermon que s’espel,
Que tals se van d’amor gaban,
Nos n’avem la pessa e ‘l coutel.

 

Canção

 

Com a doçura do tempo novo
florescem os bosques e as aves
cantam cada uma delas no seu latim
segundo os versos do novo canto;
convém portanto que se ocupe assim
cada um daquilo que mais anseia.

 

Dali, da melhor e mais bela morada,
não vem mensageiro nem carta selada,
pelo que o meu corpo não dorme nem ri
e nem mesmo ouso seguir adiante,
até que saiba bem desse fim,
se ele é assim como eu reclamo.

 

Com o nosso amor acontece assim
como com o ramo do branco-espinho
que está sobre a árvore tremendo
à noite, à chuva e ao gelo,
até ao novo dia,quando o sol se expande
pelas folhas verdes e o ramo.

 

Lembro-me ainda de uma manhã
em que pusemos à guerra fim
e em que me deu um dom tão grande:
o seu corpo amado e o seu anel;
que Deus me deixe viver o bastante
para ter minhas mãos sob o seu mantel!

 

E caso não farei de estranho latim
que me afaste do meu “Bom Vizinho”:
pois sei de palavras como vão
num breve discurso que se espalha…
Que alguns se vão de amor gabando
mas nós temos a carne e o cutelo.

1 Comment

  1. “Ab la dolchor del temps novel” és un dels pocs textos del més antic dels trobadors amb obra conservada: Guillem de Peitieu (1071-1127), dit “el Trobador”.Fou duc d’Aquitània i de Gascunya (Guilhem IX: 1086-1127) i comte de Poitiers (Guillem VII: 1086-1127). Com altres nobles del seu temps, anà a Terra Santa (1101-1103). I, també com altres nobles del seu temps, lluità contra els sarraïns, es casà i es descasà i tingué amor il•lícits amb les mullers dels altres, especialment amb Dangerosa, la muller del vescomte de Châtelleraut (Poitou), que li donà un fill, Ademar.Se’n conserven 11 poesies, sobre les quals reprodueixo el que en diu la GEC (Gran Enciclopèdia Catalana), d’on he tret també les dades biogràfiques precedents:”…reflecteixen les seves desvergonyides facècies, l’oposició als poders de l’Església i activitats joglaresques esporàdiques. Algunes composicions cauen dins el corrent cortès amorós, i d’altres són esplais de tipus tavernari i obscè. La seva poesia apareix perfecta en la forma i amb un contingut ple de subtileses i d’intencions.”En aquesta composició, que consta de cinc “cobles” de sis versos, hi trobem els trets característics de la lírica d’”amor cortès”, que, després de servir de model al gènere amorós trobadoresc, va esdevenir la font d’on begué la lírica “el dolce stil nuovo” de la poesia petrarquista que inspirà la lírica del Renaixement i la modernitat.El tema del poema es l’expressió amorosa envers una dama de la qual es pretén aconseguir el lliurament amorós i, dit de manera més prosaica, la relació carnal. Així, la cançó evoca inicialment la natura i en remarca la força vital, que fa brotar les fulles i anima el cant dels ocells. La natura avança cap a la seva plenitud, i no pot evitar de cercar allò que li és més adient, més “de grat”. Aquesta conclusió de la primera cobla anticipa i introdueix l’expressió del sentiment i l’afany de l’enamorat, que no pot tampoc estar-se de cercar allò que li és més “de grat”, la plenitud del seu amor, la satisfacció del seu desig.La segona cobla expressa el neguit amorós, motivat pel context característic de l’amor cortès, inspirat sempre per una dama inaccessible per la via de les convencions socials. Els amors “il•lícits” generen un joc d’equívocs, de signes –els senyal– que són penyores de fidelitat entre els amants. L’estimada esdevé senyora, l’estimat se’n fa vassall, i la relació es formalitza jeràrquicament. En aquesta segona cobla, doncs, l’enamorat expressa el neguit per la incertesa que li genera la manca de “missatger” i el fet de no rebre cap “senyal” de la dama, i alhora manifesta la fidelitat, la seva voluntat de perseverar fins a la culminació del seu propòsit amorós.En la tercera cobla, construeix un símil que integra la natura (tema de la 1a cobla) i el sentiment amorós i d’incertesa (tema de la 2a cobla), comparant l’amor a una branca que suporta el fred i la pluja durant la nit amb la confiança de rebre, quan arribi el dia, l’escalfor del sol que la revifi.La quarta cobla evoca el temps passat i la base per a la confiança i l’esperança que alimenta la fidelitat i l’espera de l’amant: el senyal d’amor d’un moment anterior (l’amor i l’anell), aconseguits després de posar fi a la guerra (la pugna dels amants). L’esquema amorós reprodueix, a una escala cortesa, l’esquema de la societat feudal: la relació feudal de vassallatge, el joc de la guerra i la pau, i la servitud de fidelitat expressada amb el “refugi” de l’amat sota el mantell de la seva dama, una imatge que conté una forta càrrega eròtica.Finalment, en la sisena cobla, que tanca la cançó, el poeta fa referència a la maledicència, les males llengües (l’estrany llatí) que poden fer córrer veus per denunciar o descobrir els amants, els enemics que volen descompartir l’amador de la seva dama, a la qual aquest es refereix amb un nom poètic (Bon Vezí) per preservar la seva identitat. El poeta escarneix aleshores els qui es vanten o presumeixen fent ostentació dels seus amors, probablement inexistents, mentre ells, els amants, protegits pel secret, gaudeixen a pleret del seu amor (“nos havem la presa i el coltell”).

Leave a Reply