LA POLÍTICA EN L’ATZUCAC DE LA LEGALITAT – Josep A. Vidal

Quatre Barres

 

A POLÍTICA NO IMPASSE DA LEGALIDADE

No passado domingo, 11 de Setembro, publicámos um texto de Josep A. Vidal  – Porque querem os catalães a independência – que mostra sem margem para dúvidas a importância que a proibição doutras línguas e a imposição do espanhol teve, e tem, para o domínio de Castela sobre as outras nações do reino e estado espanhol, onde a língua não é, politicamente, uma questão menor, antes parte do direito à autodeterminação.

Em epílogo àquele texto JAV escrevia que (versão livre em português):

Seguindo a doutrina do Tribunal Superior de Justiça espanhol, o Tribunal Superior de Justiça da Catalunha instou o Governo da Generalitat a introduzir o castelhano como língua veicular, juntamente com o catalão, nas escolas da Catalunha. O cumprimento desta sentença, se levada a cabo, significará o estabelecimento de duas linhas de aprendizagem em função da língua e porá fim a quase trinta anos duma política educativa de imersão linguística que, com o catalão como única língua veicular, teve uma grande eficácia educativa, aplaudida internacionalmente e reiteradamente comprovada, que cumpriu dois objectivos: conseguir que os alunos dominem as duas línguas oficiais (catalão e castelhano) e a integração dos alunos e da sociedade catalã, evitando a discriminação social que pressuporia o estabelecimento de duas linhas separadas em função da língua.

Hoje publicamos outro texto de Josep Anton Vidal – A política no impasse da legalidade -, escrito na sequência daquela decisão judicial sobre democracia, tribunais e acção política.

 

 

 

 

LA POLÍTICA EN L’ATZUCAC DE LA LEGALITAT

   por Josep Anton Vidal

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dóna dos mesos al Govern de la Generalitat perquè compleixi la sentència del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística, després de 30 anys d’aplicació amb èxit d’aquest model a l’escola catalana.

La política és, essencialment, competència dels ciutadans i té com a finalitat procurar i garantir la gestió ordenada de la convivència i del benestar de la població en el context que els escau. Les persones i les institucions que reben dels ciutadans la designació de l’acció política assumeixen, juntament amb la responsabilitat de l’encàrrec, l’espai i els àmbits que han de gestionar, allò que podríem anomenar “el patrimoni polític”. D’aquest patrimoni en són part tant els condicionants, les normes reguladores, el llegat historic i cultural de la societat que, en virtut de la seva voluntat de gestionar-se, els ha designat, com les necessitats i les mancances de la col•lectivitat; i, de la mateixa manera, són també part inseparable del patrimoni la identitat d’aquesta societat i les seves aspiracions col•lectives.

Una part de l’acció política consisteix en la gestió – amb la càrrega burocràtica que comporta, tant necessària per a l’eficàcia de l’acció institucional –, però la funció gestora no és pas l’únic component de l’acció política. La política ha de ser molt més que una Administració; ha de ser una acció creativa i creadora, generadora de canvis. La política ha de crear, i això vol dir modificar, canviar, transformar tot allò que calgui per obrir camí i espai a les aspiracions i la voluntat política dels ciutadans i donar-los existència real, perquè només així acompleix fidelment i responsable l’encàrrec que ha rebut democràticament.

Una part substancial de l’acció política es fa per superar i, si cal, arraconar o destruir allò que existeix i que suposa un obstacle per a les aspiracions polítiques col•lectives. Per aquesta raó la política no pot estar supeditada a la legalitat, perquè ha de treballar necessàriament per una “nova legalitat”, i, encara que ha de fer-ho des de la legalitat, no pot fer-ho si aquesta “legalitat” impedeix coercitivament que l’acció política pugui assumir les aspiracions del poble al qual serveix.

En una societat democràtica és necessari que els tribunals, i un Tribunal superior, dictamini sobre la legalitat de l’acció de govern; però no és democràtic – o si més no no m’ho sembla – que siguin els jutges, els qui, amb la llei a la mà, posin límits o impedeixin l’acció política. Quan passa això, la política – encara que respongui a demandes ciutadanes de llibertat, justícia o identitat – esdevé impossible per il•legal. Els jutges, i, per tant, també els tribunals, estan obligats a servir la legalitat (que no és necessàriament el mateix que la justícia), estan obligats a subordinar l’ordre a la llei (un principi que sovint entra en conflicte amb les aspiracions de la ciutadania democràticament expressades).

Amb això no qüestiono que la defensa de la legalitat és consubstancial a l’Estat de dret, i que és competència del poder jurídic procurar-la; però la societat democràtica es construeix en el diàleg entre els poders. I quan un d’ells s’expressa per mitjà de “sentències” d’obligat compliment contra la voluntat democràtica, contra les aspiracions, la identitat i els drets d’un poble, la política – i amb ella la democràcia – és un cadàver.

Què queda aleshores als ciutadans? La renúncia a les seves legítimes aspiracions democràtiques, al seu desig d’afermar la pròpia identitat col•lectiva en la construcció d’una societat singular enmig les altres, al dret a la llibertat i la justícia? Els queda la insubmissió, la revolta? O només el dret a lamentar-se i fer perennement cara d’emprenyats? O, per dir-ho amb la música del dia, obrir un altre acantonament vindicatiu en la vastitud de la indignació, al marge dels camins de la política?

Josep A. Vidal
5 de setembre, 2011

 

 


 

 

 

 

 

Mais sobre o modelo de ensino na língua catalã, a decisão do tribunal da Catalunha e o movimento cívico que a contesta  – Jo no acato la sentència contra el català (Eu não acato a sentença contra o catalão) em http://www.somescola.cat ou em http://www.facebook.com/pages/Jo-no-acato-la-sentència-contra-el-català/254402281261173.


Leave a Reply