Felicito els amics d’A viagem dos argonautas per la jornada dedicada a la llengua mirandesa i els encoratjo a aprofundir en la diversitat lingüística d’aquest espai de llatinitat que compartim i que és també, indestriablement, un àmbit cultural, sociològic, històric i fraternal, i un repte per a la capacitat d’obertura, de trobada i d’estimació de les persones -i dels pobles- que el senten com a propi. Il·luminar totes les parcel·les d’aquest mosaic que formen l’espai i el paisatge de la nostra veu i de la nostra cultura ens instrueix sobre la riquesa de la nostra diversitat i ens permet reconèixer-hi -en la diversitat- el substrat comú de tots els nostres pobles; la vitalitat i l’abast i la capacitat de futur de tot el que compartim, de tot el que ens és patrimoni comú. L’essència de la nostra identitat.Els qui només miren les diferències des de fora, en diuem particularismes i les consideren com una anomalia, una taca congènita que enlletgeix el rostre d’un infant; una excrescència que cal extirpar. La diputada Rosa Díaz, al Parlament espanyol, deia aquesta mateixa setmana: “¿Identidad? ¿Cómo puede hablarse hoy de identidad?” i hi afegia una exclamació: “¡Qué viejo, pero qué antiguo eso de la identidad!” [Cito de memòria i, per tant, la frase no és textual; la idea sí que ho és.] I no, no és antic. El que de debò resulta antic, arnat, caspós i mesquí és la ignorància i les mentalitats colonialistes, totalitàries i prepotents dels qui consideren la diferència com una mena de tumor i, prenent-se ells mateixos com a models, s’reigeixen en inquisidors de la uniformitat.
Felicito els amics d’A viagem dos argonautas per la jornada dedicada a la llengua mirandesa i els encoratjo a aprofundir en la diversitat lingüística d’aquest espai de llatinitat que compartim i que és també, indestriablement, un àmbit cultural, sociològic, històric i fraternal, i un repte per a la capacitat d’obertura, de trobada i d’estimació de les persones -i dels pobles- que el senten com a propi. Il·luminar totes les parcel·les d’aquest mosaic que formen l’espai i el paisatge de la nostra veu i de la nostra cultura ens instrueix sobre la riquesa de la nostra diversitat i ens permet reconèixer-hi -en la diversitat- el substrat comú de tots els nostres pobles; la vitalitat i l’abast i la capacitat de futur de tot el que compartim, de tot el que ens és patrimoni comú. L’essència de la nostra identitat.Els qui només miren les diferències des de fora, en diuem particularismes i les consideren com una anomalia, una taca congènita que enlletgeix el rostre d’un infant; una excrescència que cal extirpar. La diputada Rosa Díaz, al Parlament espanyol, deia aquesta mateixa setmana: “¿Identidad? ¿Cómo puede hablarse hoy de identidad?” i hi afegia una exclamació: “¡Qué viejo, pero qué antiguo eso de la identidad!” [Cito de memòria i, per tant, la frase no és textual; la idea sí que ho és.] I no, no és antic. El que de debò resulta antic, arnat, caspós i mesquí és la ignorància i les mentalitats colonialistes, totalitàries i prepotents dels qui consideren la diferència com una mena de tumor i, prenent-se ells mateixos com a models, s’reigeixen en inquisidors de la uniformitat.