Sempre Galiza!
Enquanto o português estiver vivo
o galego não pode morrer
Ernesto Guerra da Cal
Vídeo promocional da Sessão Inaugural da Academia Galega da Língua Portuguesa (AGLP), realizada no dia 6 de outubro de 2008 em Santiago de Compostela (Galiza – Europa).
obrigado; entre esses participantes na sessão inaugural, os já assíduos Evanildo Bechara e Malaca Casteleiro vêm tb ao Colóquio-Congresso Guerra da Cal, 11-12 out., SantiagoCarlos
Obrigado aos entusiastas de “A viagem dos Argonautas” (ah, Camões, o quase galego…!).Foi sessão inaugural, a da AGLP (hoje já Fundação no reino da Espanha) emotiva, emocional, histórica. Nunca pensamos (pensei!) que tanto se fizesse (fizéssemos!) em tão escasso tempo.Hoje a AGLP (Fundação já) tem publicados 4 boletins (de periodicidade anual), um anexo (e em preparação outros três: um por ano-boletim); publicadas quatro edições do Vocabulário galego (já incluído no Priberam e no Porto); editados 3 autores clássicos galegos (e até fim de ano outros 4 ou 5). A AGLP tem participado em atos institucionais com a ACL e a ABL, nos Colóquios da Lusofonia em Bragança, em Florianópolis, em Macau; tem organizado em Compostela 3 Simpósios de Lexicologia (com intervenções de académicos da ACL e da ABL, da Porto editora e da Priberam)… E ainda mais!E tudo isso foi possível pela participação dos 30 académicos e pelas atividades precedentes de associações e pessoas, como as Irmandades da Fala e a Associação de Amizade Galiza-Portugal, como os saudosos Guerra da Cal, Rodrigues Lapa, Carvalho Calero, Jenaro Marinhas del Valle, Valentim Paz-Andrade. E mais pessoas ainda, felizmente, vivas.IMPORTANTÍSSIMO foi e é o contributo de amigos portugueses, brasileiros, de entidades como o MIL e a associação Agostinho da Silva, o Instituto Cultural Brasil-Galiza… Enfim… A Lusofonia apenas pode ser verificada como Comunidade de gentes e povos, diversos e unidos. E a essa tarefa está devotada a AGLP. Obrigado, amigos de Portugal!
Quero citar os nomes de duas pessoas, entre outras muitas, que contribuíram imensamente à situação atual da AGLP: José Luís Fontenla, ativo conseguidor, junto de Guerra da Cal, do os observadores da Galiza poderem participar nos Acordos de 1986 e 1990, e Chrys Christello, alma e vida dos Colóquios da Lusofonia, que nos deu fôlegos para iniciarmos a aventura da AGLP.A que acrescento os nomes de Martinho Montero Santalha, Isaac Alonso Estraviz, Ângelo Cristóvão, Concha Rousia, Isabel Rei e João Trilho, atuais titulares da comissão executiva da Fundação AGLP.
La citació de Guerra da Cal que obre l’article és una vindicació de la fermesa d’actitud col·lectiva amb què cal assumir la defensa dels drets lingüístics. El primer pas dels qui malden per la destrucció del fet lingüístic diferencial és fragmentar. La cohesió del cos lingüístic és imprescindible per resistir la duresa amb què els ignorants instal·lats al poder esgrimeixen la llengua única, amb pretensions universalistes, en contra de les expressions pròpies dels territoris que volen sotmetre. Animo els lectors d’A Viagem dos Argonautas a llegir a contrallum i meditar el “Manifiesto por una lengua común” que un grup d’”intel·lectuals”, encapçalat per Mario Vargas Llosa, han posat en circulació per preservar la salut “institucional” de la llengua castellana a l’Estat espanyol. El manifest demostra, entre altres coses, que la “intel·ligència” i “la capacitat artística” o altres trets virtuosos no són incompatibles amb la mala bava, amb la incoherència i, paradoxalment, amb l’obnubil·lació mental que els porta a fer-se enemics de les pròpies argumentacions.El “Manifiesto por una lengua común” diu, en resum, això:1. El castellà és l’única llengua universalment oficial de l’Espanya democràtica.2. Els ciutadans tenen drets lingüístics, però no els territoris ni les llengües mateixes.3. Cap llengua no pot imposar-se en cap àmbit en detriment del castellà (i de cap manera no es pot donar a aquest atropellament el nom de “normalització lingüística”).4. Cap llengua que no sigui el castellà no pot ser vehicle exclusiu ni primordial en l’educació ni en les relacions amb l’Administració pública, ni tan sols al seu propi territori.5. El precepte constitucional de protecció i respecte de les “distintas modalides lingüísticas” ha estat “cumplido sobradamente”. Per això, pretendre l’empara constitucional davant el monolingüisme en castellà és “un frau constitucional i una autèntica canallada”.6. Per això, es demana al Parlament espanyol una normativa legal, i la modificació de la Constitució si cal, per fixar aquests punts:- El castellà és comú i oficial a tot el territori i és suficient per a qualsevol ciutadà (“siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles”).- Tots els ciutadans tenen dret a ser educats exclusivament en llengua castellana sigui quina en sigui la llengua materna. – Les altres llengües han de figurar als plans d’estudi del propi territori, amb graus d’oferta diversos, però mai com a llengua vehicular exclusiva.- Als territoris que tenen una llengua diferent del castellà, les oficines de l’Administració hi haurà sempre algunes persones capacitades per atendre els ciutadans que vulguin expressar-se en la llengua del territori distinta del castellà. Però els funcionaris no tenen obligació de conèixer cap més llengua que el castellà.- La retolació, les comunicacions administratives i la informació al ciutadà serà sempre en castellà o bilingüe. Mai no es podrà fer en una sola llengua, llevat que es faci en castellà.- Els representants polítics i de l’administració, quan actuïn com a tals, utilitzaran només el castellà dins i fora d’Espanya.- Al Parlament dels territoris que tenen llengua pròpia, tothom que ho vulgui podrà expressar-se en castellà.
En rellegir el meu comentari, m’adono d’una errada ortogràfica en la paraula obnubilació. Demano disculpes.