És difícil argumentar en contra d’una veu que clama contra la injustícia, que parla a favor dels pobres, que denuncia la incoherència i la perversió d’uns valors ètics, socials, intel•lectuals, religiosos, polítics… “essencialment” nobles. Precisament perquè és difícil ens cal ser molt racionals i metòdics en el plantejament dels problemes. Si ho barregem tot, i passem d’allò general a allò particular o a la inversa, no ens en sortirem, difícilment aconseguirem de veure-hi prou clar per enfilar coherentment els arguments.
Perquè, de què parlem, d’institucions o de persones? De l’actuació de les persones o de les intencions o els motius íntims de les persones? Parlem de les necessitats concretes de persones concretes, és a dir, de la pobresa concreta, pròxima, immediata, peremptòria, o parlem de la pobresa com a concepte?
Trobo que l’aiguabarreig en el plantejament del problema no afavoreix el debat i que, si es vol encetar una discussió, cal anar per parts. Sense ànim de polèmica ni la voluntat de prendre posició en el debat, vull fer-hi algunes aportacions que ajudin a la reflexió, tot i que em temo que, en contra del que pretenc, només aconseguiré de posar-hi una mica més de confusió:
a) No hi ha cap institució homogènia. És cert, però, que cada institució, en un moment i un espai determinats de la història es defineix ella mateixa amb uns trets específics, però aquesta definició ni és unànim ni és compartida per tots els qui en formen part, ni serveix per definir les persones individuals o els petits grups que s’acullen a la institució. Així, per exemple, de la mateixa manera que una cosa és Catalunya, una altra “els catalans” i una altra encara “cada català o cada grup de catalans”, i que el mateix podem dir d’Espanya, de Portugal o d’Europa, també, en els àmbits de les idees o de les creences, cal distingir entre la institució, l’estereotip de les persones que en formen part i cadascuna de les persones que estan en comunió amb la idea o la creença de què es tracti.
b) Les institucions que es declaren compromeses amb la justícia social, ja siguin de naturalesa política, laboral, ideològica, humanitària o religiosa, poden ser convincents i fins coherents en els seus arguments, però no aconseguiran mai de ser modèliques, llevat del fet conjuntural que ho siguin totes les persones que les integren en un moment i un espai donats. Cap institució fa bones les persones que la integren. Si de cas, les persones podrien fer bones les institucions, però, sent les persones tan diverses i la història personal tan efímera, res no garanteix la durada en el temps de la bondat o la coherència de les institucions. Per tant, aquestes qualitats –la coherència o l’exemplaritat– són sempre particulars o, si es donen en les institucions, temporals i accidentals. Això no vol dir, però, que no s’hagi de demanar coherència a les institucions, i, quan calgui, responsabilitats –ètiques i, si fa al cas, penals– en la gestió dels béns comuns i en tot allò que comprometi la vida dels altres en un sentit o un altre.
c) Moltes institucions, i també l’Església, com a ens històrics, han acumulat un abundant patrimoni. Es pot resseguir l’itinerari d’aquesta adquisició i, enmig d’accions legals i gens reprobables, hi trobarem a milers usurpacions, robatoris, trampes, suborns, assassinats, esclavisme i un extens repertori en el qual figuren totes les formes de la injustícia i l’explotación dels uns pels altres. Totes les misèries humanes estan sempre presents en les realitzacions socials, fins i tot les que volen destacar per l’excel•lència de les seves virtuts, les que volen presentar-se com a exemplars i les que sorgeixen de les més nobles intencions. Són com el llibre d’aquell editor que volia aconseguir l’obra perfecte, un llibre sense cap errada, on totes les lletres i tots els signes de puntuació estiguessin al lloc que els pertoca, sense cap distorsió… Hi va dedicar tant de temps, tants esforços, tants diners, que aconseguí realment un llibre impecable… I n’estava tan orgullós, tan satisfet, que ho va voler notificar als lectors afegint al volum una faixa informativa: “L’editor es complau a oferir als lectors una obra impecable…, etc., etc.” I a la faixa s’hi van colar tres errades ortotipogràfiques.
d) La història de les grans col•leccions museístiques, de les grans pinacoteques i dels grans fons artístics no és gens exemplar. Deixant de banda el col•leccionisme privat, allò que pertany a l’Estat, a les institucions públiques de qualsevol nivell o a l’Església, és patrimoni de tots. Prou ha passat que els bisbes i els capellans de molts pobles de la geografia peninsular i europea i d’altres llocs del món hagin venut esglésies, monestirs, retaules i pedres… Visiteu el Cloisters Museum, adscrit al Metropolitan Museum of Art de Nova York, i mireu d’on procedeixen les peces i com s’han obtingut o a quin preu s’han pagat.
e) El patrimoni de l’Església, com el dels estats i el de les institucions, és invendible. Naturalment que, amb la venda de les col•leccions del Museo del Prado es podria resoldre bona part de la pobresa concreta a Espanya, però, a més que no es resoldria en absolut la pobresa sistèmica ni significaria cap millora en justícia social, la idea és en si mateixa un disbarat. Els béns patrimonials artístics, arquitectònics, arxivístics són béns social, poden ser fonts de riquesa, com són també enormes, descomunals generadors de despeses. Hi ha obres d’art, edificis, pintures, escultures, monuments, arxius condemnats a la ruïna per la insolvència dels seus gestors. I a més, els propietaris d’obres d’art –tant si són particulars com si són institucions–, per molt que en tinguin el títol de propietat, no són propietaris realment, sinó gestors d’allò que guarden i que és, per damunt de tot, un bé col•lectiu. Potser algú pot cremar un milió d’euros, si n’és el propietari i no els deu a ningú, però de cap manera el propietari d’una obra de, posem per cas, Leonardo, no té el dret de destruir-la. Per tant, aquesta mena de riqueses, tot i ser, en teoria, béns transaccionals, no poden guarir la pobresa sistèmica. Qui comprarà els museus del Vaticà? L’Estat italià? L’Aràbia Saudita? Acceptaria l’Estat espanyol que els particulars posseïdors d’edificis històrics –incloses esglésies, monestirs, castells, palaus, etc.– li regalessin aquests béns, si amb l’acceptació contreia l’obligació de la reconstrucció, el manteniment, la rehabilitació…? Acceptaria el regal només si podia fer-ho selctivament, és a dir, si el deixaven triar allò de més interès i amb possibilitats de generar la riquesa necessària si més no per a la seva conservació.ç
f) A la ciutat de Barcelona, i no deu ser pas cap excepció, hi ha milers de persones concretes, amb nom i cognoms, que mengen, es vesteixen i dormen a cobert, pobres i marginats, drogoaddictes, prostitutes, malalts estigmatitzats socialment, que reben assistència i acollida en institucions promogudes i sostingudes per persones concretes, amb noms i cognoms, que hi dediquen temps, diners, sentiments d’una manera totalment generosa, moltes vegades a l’empara de la iniacitiva de comunitats religioses. Hi col•laboren centenars, milers de persones: els uns ho fan per altruisme, els altres per compromís social, per sentit de la justícia, per caritat, per compassió, per vocació, per fe, per humanitarisme… Potser també n’hi ha que ho fan per motius menys nobles, per interès, perquè hi poden destacar, per compensar mancances personals, per prestigi, però ni els motius dels uns ni els motius dels altres són representatius de res que es pugui generalitzar per caracteritzar els promotors de la iniciativa, perquè allò que els caracteritza és, en definitiva, allò que fan efectivament cada dia.
En definitiva, del que es tracta és que unes persones concretes fan el que poden per atendre les necessistats immediates, peremptòries, d’altres persones concretes, marginades de la vida social, expulsades de la vida laboral, privades de salut, estigmatitzades moralment, violentades, prostituïdes, esclavitzades…, mentre a un altre nivell, més conceptual, més abstracte, més polític o més ideològic es produeix el debat –necessari, imprescindible tanmateix– sobre la justícia i la coherència dels uns i dels altres i sobre la necessitat d’establir els fonaments i els valors damunt els quals edificar una societat més justa.