MÚSICA CATALÃ – La Dansa de la Mort – por Josep Anton Vidal

Els sacerdots de l’antic Egipte acompanyaven en processó la barca d’Ammó. Les parets dels temples que avui ens donen encara testimoni de la fugacitat de totes les grandeses. A la vall del Nil va créixer i es desenvolupà una de les més transcendentals civilitzacions que hi hagut mai. Els occidentals babaus que visiten les ruïnes d’aquella esplendor resten admirats i corpresos, malgrat que la majoria no tenen ni idea de les fites que la civilització egípcia va assolir ni de l’empremta que aquella civilització ha deixat en nosaltres. Àdhuc els savis sembla ser que no s’adonen, perquè els manuals d’història s’obstinen a fer procedir la civilització occidental de l’antiga Grècia, pel que fa al pensament, l’art i l’organització social, i del món judaic d’arrel mesopotàmica  pel que fa a la moral, passant per alt l’Antic Egipte.

Sempre em sorprèn que Egipte sigui, en els manuals escolars, un capítol prescindible, que en cap cas sembla vinculat a la història occidental, ni a la nostra cultura, ni al nostre pensament, ni al nostre sistema de creences. I en canvi, només cal donar una ullada al món egipci per reconèixer-hi bona part de nosaltres mateixos. En part perquè els grecs, que eren, pel que fa a civilització uns marrecs barbamecs que s’endinsaven en el neolític quan els egipcis eren ja una civilització mil·lennària, van aprendre molt dels egipcis. Només cal que mirem les figures hieràtiques de l’escultura arcaica grega, l’estructura dels temples grecs, per adonar-nos de quins models els inspiren. I igualment només cal donar una ullada a la mitologia judaica, als fonaments de la religió monoteista i, especialment, a l’estructura jeràrquica eclesiàstica –tan calcada del món romà– per adonar-nos de l’empremta que hi ha deixat l’antic Egipte. (Perdoneu-me la paradoxa, però estic convençut l’Església cristiana és precristiana en totes les seves formes i estructures.)

L’esplendent cultura egípcia va desaparèixer sota la sorra del desert. Engolida per la pols, pel temps, per l’oblit… Aquesta obvietat ens convida a reflexionar sobre coses òbvies, però no pas poc importants.

He començat parlant-vos de processons i he acabat la introducció amb una obvietat: el temps passa, de tot el que ha estat i de tot el que és, per molt permanent i sòlid que ens sembli, no en quedarà res. El temps fuig…

Les desfilades processionals que aquests dies pul·lulen per la geografia humana de la pell de brau em reprodueixen les veig em reprodueixen en imaginació les desfilades processionals de la barca d’Ammó en l’anunci de la primavera, amb l’arribada de les crescudes vivificants del Nil. Tinc el convenciment que les processons cristianes amb què es commemora la passió, mort i resurrecció de Crist, coincidint amb l’entrada de la primavera, són tradicions precristianes, que arrenquen de les antigues cultures agràries de les civilitzacions neolítiques, com aquelles processons egípcies que commemoraven el cicle solar com a energia perpetuadora de la vida i la resurrecció de la vida als camps després de la crescuda de les aigües. El temps passa, però la vida es renova.

Avui us convido a conèixer, si no la coneixeu ja, la processó de Verges, un poblet del Baix Empordà, una extensa plana que uneix les estribacions pirinenques amb els perfils abruptes dels penya-segats i les platges dela Costa Brava gironina. La processó de Verges inclou la representació teatral dela Passiói s’hi escenifiquen diversos passatges evangèlics. Malgrat que la versió actual és del segle XVIII, l’origen s’inscriu plenament en el marc del teatre medieval. N’hi ha per parlar-ne més extensament, i podríem també recordar les processons de l’antiguitat i, concretament, del món egipci, en què es marcaven amb música i representacions cerimonials diferents moments de l’itinerari… Però no és aquest el tema que ens ocupa i aquesta introducció ja dura massa, amb el perill que tants circumloquis n’esbravin l’interès.

El fet més singular de la processó de Verges és que inclou la representació de la Dansa de la Mort, que és el tema que avui us proposo conèixer i… escoltar, perquè en definitiva és de música del que ens toca parlar.

La Dansa de la Mort és executada, durant la processó nocturna, per cinc esquelets. El seguici exhibeix la dalla, instrument de la mort com a segadora de la vida, el rètol admonitori amb la frase llatina NEMINI PARCO i una bandera negra amb una calavera i la inscripció LO TEMPS ÉS BREU. Dos dels esquelets són infants i mostren al públic que segueix la processó uns plats amb cendra i un rellotge. La Dansas’acompanya només amb el so d’un tabal, que indica el pas dels esquelets dansaires. Els cops de tabal remarquen el silenci del seguici lúgubre i el converteixen en música. Una música sincopada, solemne, que impressiona:

Les danses de la Mort, associades històricament a les grans epidèmies de pesta que van assolar Europa enla Baixa Edat Mitjana (un moment que Ingmar Bergman recrea de manera impressionant en “El setè segell”) també s’han perdut en el temps i en queden escasses mostres. Per això la Dansa de la Mortde Verges és un prodigi de pervivència, gairebé com un forat obert en el temps.

Per acabar, us convido a veure una altra dansa dela Mort: la de la població valenciana d’Ontinyent. En aquest cas, la dansa, executada a l’interior de l’Església, té un caràcter diferent, però un mateix sentit.La Dansa de la Mort d’Ontinyent té lloc al desembre, en el cicle litúrgic de Nadal, acompanyant el Cant dela Sibil·la.