20h05 – É lida, através dos emissores do RCP, a Proclamação do Movimento das Forças Armadas.
c. 20h30– Na Rua António Maria Cardoso, onde se situa a sede da PIDE/DGS, agentes desta polícia política abrem fogo sobre a multidão que se aglomera na referida artéria, causando 4 mortos e dezenas de feridos.
Anoitece. Foi um dia de emoções fortes, para muitos o dia mais emocionante das suas vidas. Há quem não acredite – Foi fácil demais – dizem. Eles vão retaliar. As sombras do crepúsculo caem sobre um país diferente. Anoitece? – Não. Está a amanhecer. Como nos diz de Barcelona o nosso argonauta Josep Anton Vidal. aquele foi “El dia que el sol va sortir per ponent” (O dia em que o sol nasceu do poente)
En la meva memòria del 25 d’Abril portuguès hi ha tres records inesborrables: la lletra i la música d’una cançó que ens descobria una “terra da fraternidade” a l’altre extrem de la península, en el que havia estat fins aleshores l’espai hermètic d’una dictadura fèrria, que semblava inexpugnable. El segon record és una imatge, la d’uns militars amb clavells a la boca dels fusells i somrient a la població, una imatge que als qui havíem viscut sota la dictadura militar franquista ens resultava inversemblant, perquè de cap manera imaginàvem que l’exèrcit pogués ser altra cosa que l’enemic del poble, el defensor del reaccionarisme i el braç armat contra les llibertats. Per a mi, que encara tenia molt fresc el record del temps del servei militar, que m’havia semblat un temps humiliant, fastigós, embrutidor…, aquella imatge em semblava “impossible”. I el tercer record és una barreja de sentiments: excitació (era possible que Portugal, a un pas de l’Estat espanyol, amb la dictadura més vella d’Europa, aconseguís de desfer-se’n, i que ho fes gràcies a un cop d’Estat militar?); inquietud e incertesa (no desembocaria el cop en la substitució d’una dictadura per una altra?, podia realment l’exèrcit instaurar un règim democràtic?); i esperança, una gran, enorme, irreprimible esperança, perquè, de cop i volta, posar fi a la dictadura que suportàvem ens va semblar possible. Seria realment possible acabar amb el franquisme sense vessament de sang?
La dictadura franquista no havia resolt cap dels problemes i de les convulsions que havien sacsejat la realitat espanyola des del segle XIX. Havia massacrat, depurat, exiliat, empresonat, terroritzat, apallissat, prohibit, reprimit, perseguit, corromput, emmetzinat consciències, pactat amb els poders econòmics i religiosos, i s’havia obert un espai en l’esfera internacional gràcies a l’amistat interessada dels Estats Units… Però els vells problemes persistien… Era freqüent sentir “Quan mori Franco hi haurà un bany de sang…” Moltes frustracions i el desinterès de les democràcies europees i occidentals per acabar realment amb el franquisme, un règim amb el qual confraternitzaven relativament, amb comptades i nobles excepcions, ens havia avessat a fer el paper del qui espera la mort indefugible d’un malalt terminal. “Quan mori Franco…” I ja tots estàvem certs que moriria al llit.
La dictadura havia rebut un cop molt fort el desembre anterior, amb l’atemptat d’ETA contra Carrero Blanco. Carrero era la continuïtat del règim, un element inquietant, amb el qual la dictadura, que havia previst de perpetuar-se emparant-se en la institució monàrquica, pretenia instaurar una monarquia compromesa amb els principis ideològics del feixisme (el “Movimiento Nacional”), subordinada a l’aparell i la burocràcia del Règim franquista i tutelada per aquell militar, addicte i insubornable, per tal que conservés l’autoritat sobre l’exèrcit. Per això, la mort de Carrero Blanco, que fou planejada i executada per ETA però suscrita moralment o celebrada per molts altres, va obrir portes a l’aire lliure i va infondre excitació i energia a les forces i els moviments contra la dictadura.
El nomenament de Carlos Arias Navarro, home de la vella guàrdia del règim, còmplice des dels anys de la guerra de la sagnant repressió de les llibertats que havia executat el franquisme mitjançant judicis sumaríssims, amb aplicació del codi militar i amb la celebració de judicis en què no existia cap possibilitat de defensa ni recurs, va ressuscitar moltes pors.
Carlos Arias s’havia presentat davant el poble espanyol amb un programa reformista que contemplava la creació d’associacions polítiques. Aquesta declaració d’intencions fou batejada per la premsa i pels polítics oficialistes com a “espíritu del 12 de febrero”. Però en realitat va generar poques expectatives o cap, perquè el règim continuava perseguint i matant. Aquell mateix mes de febrer, el bisbe de Bilbao, Antonio Añoveros, en una carta pastoral, reivindicava els drets del poble basc i demanava la llibertat per a la llengua i la cultura d’Euskadi. Aquest conflicte va desemmascarar ràpidament las intencions reals del programa polític d’Arias, perquè el prelat fou arrestat al seu domicili i el govern intentà expulsar-lo d’Espanya.
Però, el fet més evident del rearmament de la dictadura, en un moment en què el dictador, vell i malalt, podia fer evident la feblesa del règim, fou l’execució, el dia 2 de març, de Salvador Puig Antic, al qual s’aplicà el garrot vil. Aquell nou crim del franquisme havia commocionat la societat catalana, espanyola i internacional, particularment els qui esperàvem la fi de la dictadura.
D’aquell dia en servo un record inesborrable. Teníem encara una petita esperança que les pressions internacionals aconseguissin en l’últim moment la commutació de la condemna. La nit anterior a l’execució, quan encara ens esforçàvem a mantenir un bri d’esperança, jo assistia a la representació d’un espectacle teatral, “Tiempo del 98“. Érem pocs a la sala. El públic seguia l’espectacle, però l’interès i el pensament de la majoria estava dominat per un sentiment humiliant i dolorós d’impotència… En un moment de l’espectacle es va recitar un poema de Valle Inclàn: “Garrote vil” i us puc assegurar que mai no he tornat a sentir i compartir una angoixa tan intensa…
¡Tan! ¡Tan! ¡Tan! Canta el martillo,
el garrote alzando están,
[…]
El patíbulo destaca
trágico, nocturno y gris,
[…]
El reo espera en capilla,
reza un clérigo en latín,
llora una vela amarilla,
[…]
Canta en la plaza el martillo,
el verdugo gana el pan,
un paño enluta el banquillo.
Como el paño es catalán,
se está volviendo amarillo
al son que canta el martillo.
¡Tan! ¡Tan! ¡Tan!
Per si algú havia covat alguna esperança amb aquell esperpèntic “espíritu del 12 de febrero“, l’evidència que Franco moriria matant i que Arias s’avenia a ser el braç executor no va deixar lloc a dubtes.
La confirmació, per si calia, va arribar amb el 25 d’abril. Arran d’aquell dia es van disparar totes les alarmes del règim. De seguida van ressorgir amb nou braó les veus de la vella guàrdia falangista i ultramontana: Girón de Velasco, Blas Piñar… El “búnker”.
Aquest és el context en què vam viure l’esclat revolucionari portuguès.
Ni que fos per una vegada –una vegada extraordinària i esplendorosa– el sol havia sortit per ponent.
Però encara ens quedava l’última fase de la dictadura…
L’intent d’un grup de militars, que, encoratjats per l’exemple portuguès, van fundar el setembre d’aquell any, a Barcelona,la UnióMilitarDemocràtica (UMD), havent mantingut prèviament contactes amb Portugal, va ser meritori, però fou esclafat ràpidament i abans d’un any, l’estiu del 1975, els principals capdavanters foren detinguts i empresonats.
Franco va morir el novembre d’aquell any.