MÚSICA CATALÃ – “As flores de maio”, Josep Anselm Clavé. A utopia feita música – por Josep A. Vidal

Quatre Barres

 

 

 

Josep Anselm Clavé foi um revolucionário federalista, republicano e utópico, que partilhou das ideias do francês Étienne Cabet e do seu sonho de criação dum paraíso social chamado Icaria. Clavé, levado pelos seus ideais altruístas e operários propôs-se tirar os operários das tabernas onde, perdida a sua auto-estima, se envileciam no alcoolismo e na depravação que com grande intensidade retratariam, uns anos mais tarde, os escritores do Naturalismo. Com esse fim fundou grupos corais masculinos e, a partir dessa iniciativa, foi tecendo uma estrutura associativa que ia para além da actividade musical e recreativa, quer pela sua acção social e cultural quer por constituir um mecanismo de coesão e de construção de auto-estima das classes operárias, além de reforçar uma ligação aos estereótipos nacionalistas, que, bem ou mal, construia naqueles tempos a burguesia e que serviram de base ideológica ao movimento que veio a ser chamado «la Renaixença» (Renascença). “As flores de Maio” é uma bela peça coral e, ainda que não a melhor de Clavé, aquela que mais profundamente se enraizou na tradição musical catalã. 

 

 

“LES FLORS DE MAIG” DE JOSEP ANSELM CLAVÉ.

LA UTOPIA FETA MÚSICA

 

     Josep Anton Vidal

 

 

Les èpoques de crisi solen ser un espai obert als somiadors, als creadors de vides impossibles, que, malgrat tot, il·luminen l’horitzó i obren expectatives i camins que no haurien existit sense ells. El segle XIX, que s’inaugura amb la sacsejada que comporten, d’una banda, la difusió de l’ideari de la Revolució Francesa i, d’una altra, el canvi social associat al triomf de la Revolució Industrial i a la crisi dels models de societat agrarista de l’Antic Règim, és un temps convuls, en què es produeix la crisi i la fallida de sistemes, estructures i formes de vida seculars, alguns d’ells ancestrals, i potser per això és també un espai obert al somni i la utopia.

D’aquell segle convuls, em sembla, en sabem poc. Els historiadors que s’hi han acostat, que són molts, ho han fet sovint condicionats per l’afany de trobar-hi les arrels dels grans fets del segle XX, amb la intenció de descobrir-hi els fonaments de la gran història del XX. I la contaminació ideològica de les investigacions ha seleccionat i ordenat interessadament la lectura del XIX. El constitucionalisme, l’obrerisme, el socialisme, l’anarquisme, el sindicalisme, el nacionalisme, l’europeisme… Els punts de vista per contemplar la història del XIX tenen la complexitat d’un poliedre d’innombrables cares.

La vida de Josep Anselm Clavé (1824-1874) ocupa els cinquanta anys més canviants, pletòrics d’idees i convulsos del segle XIX català i espanyol, des dels darrers anys de l’absolutisme de Ferran VII fins a la restauració monàrquica després del fracàs de la Primera República.

Clavé, fill d’una família menestral, fou músic, escriptor i polític. Encara adolescent, abandonà l’ofici en què s’havia iniciat i va assajar de guanyar-se la vida cantant pels cafès i les tavernes. Aquesta activitat, amb tocs de bohèmia, va anar acompanyada d’una ferma militància republicana i de la visió utòpica icariana que compartia, entre d’altres, amb el seu amic Narcís Monturiol, pioner de la navegació submarina. Seguidors de les idees utòpiques del francès Étienne Cabet, somiaven amb un comunisme utòpic que havia de materialitzar-se en la creació d’Icària, la comunitat ideal que, a desgrat de la bondat d’intencions de l’ideari, havia de culminar, anys més tard, en successius fracassos.

Clavé, demòcrata i republicà, comunista utòpic, probablement francmaçó, fou un home d’acció, un revolucionari que s’implicà activament en la lluita política, que va ser empresonat diverses vegades i que, quan va arribar el moment de dur a la pràctica les seves idees, s’hi va comprometre políticament. L’any 1868, arran del moviment revolucionari (“La Gloriosa”) que destronà Isabel II, participà en la junta revolucionària i ocupà, a partir d’aleshores, diferents càrrecs que el portaren a ser, successivament, President de la Diputació de Barcelona, Governador Civil de Castelló i Delegat del Govern a Tarragona, ja ambla Primera República Espanyola. El cop d’Estat del general Pavia, el gener del 1874, va posar fi al somni republicà i democràtic. Clavé va morir el mes de febrer d’aquell mateix any, a Barcelona, sense haver conegut l’èxit dels somnis que tant havia cobejat. El somni utòpic d’Icària continuava aquells anys lluitant per fer-se realitat, en contra dels obstinats egoismes de la condició humana, en terres americanes. A Barcelona on, al Poblenou, davant el mar, s’havia endagat una primera Icària l’any 1846, l’experiment havia estat efímer; la idea fracassada va quedar en l’imaginari de l’obrerisme català, en el qual alimentà una idealitzada propensió àcrata. El nom d’Icària es va incorporar al pla de l’Eixample, de la nova Barcelona que dissenyà Ildefons Cerdà i avui és encara el nom de l’avinguda que travessa l’indret a ran de mar on va néixer la Icària barcelonina.

L’obra de Clavé com a músic és indestriable de la conjuntura històrica en què va viure. L’any 1843, va emprendre un projecte social i musical que va tenir un èxit ràpid, sorprenent i durador, perquè s’ha perpetuat fins avui i ha conservat viva la seva memòria com la dels grans prohoms de la nostra història. Crec que deuen ser pocs els pobles de Catalunya que no hagin donat el nom de Clavé a una plaça, un carrer o una associació cultural i popular.

El projecte de Clavé tenia com a objectiu fer sortir els obrers de les tavernes, en una època en què la pèrdua de referents, el desarrelament, la urbanització, la misèria i l’explotació que van acompanyar la revolució industrial i el maquinisme provocaven una pèrdua d’autoestima en les classes treballadores que sovint es dissolia dramàticament en l’alcoholisme i la depravació. Amb aquest objectiu va començar la formació de societats corals masculines. L’any 1845, fundà “L’Aurora”, que aviat va esdevenir “La Fraternitat”, ja convertida en quelcom més que una coral, perquè assumia funcions de socors mutus. Aquesta primera iniciativa, que aviat va prendre el nom d'”Euterpe”, es va estendre per tot el territori català i valencià, on es van formar les societats euterpenses o “cors de Clavé”. Abans de 20 anys hi havia ja prop de noranta associacions corals en territori català i valencià, i fins i tot a Cuba.

L’any 1862, al recinte dels Jardins d’Euterpe (a l’actual Passeig de Gràcia), Clavé hi va fer sonar la marxa de Tannhäuser i altres fragments instrumentals i corals d’aquesta obra wagneriana. Fou, probablement, la primera vegada que la música de Wagner sonà a la Península i inaugurà amb això un corrent wagnerià que es consolidà cap a la darreria del segle i que s’ha mantingut fins avui.

 

La formació d’un repertori coral adequat al seu propòsit fou una de les preocupacions de Clavé, que amplià la seva formació musical. El moviment de la Renaixença l’encoratjà a emprar el català i, amb això, el moviment coral es va vincular a una determinada concepció del catalanisme, una fusió que s’ha perpetuat fins avui.

La peça que us convido a escoltar és una de les més reeixides de la producció coral d’Anselm Clavé, si més no la que ha arrelat amb més força en la sensibilitat popular i en la nostra tradició musical: Les flors de maig, una peça exquisida:

 

 

 

Prop del riu hi ha una verneda,
i un saló enmig sa espesura
amb catifes de verdures i
amb sofàs de troncs de faig.

Lloc agrest a on van les nines
i on besant sa cara hermosa
les confon l’aura amorosa
amb les flors del gentil maig.
I els ocells busquen son niu
entremig de la verneda,
i el ocells busquen son niu,
entremig del bosc joliu,
entremig de la verneda,
entremig del bosc joliu.

Sota d’un salze sentada una nina
trena joiosa son ric cabell d’or. Ay si!
És son mirall fresca font cristal·lina
són sos adornos violetes del bosc.

Altra teixint matisada guirnalda
gronxa son cos que és de gràcia un tresor.

Altra amb son blanc cabridet a la falda
canta més fi que el festiu rossinyol.

Més ay de los cors que en són d’eixes noies
les més riques toies del mes de les flors,
sí, del mes de les flors,
sí, del mes de les flors.

La vesprada al camp regala
d’albes perles bona almosta,
ja el sol vell fugia a la posta
i d’estels s’omple el cel blau.

Pastoretes ans no soni
de la queda la campana
ballarem una pavana
amb vosaltres sia siusplau.

I els ocells de dins son niu
glosaran una tonada,
i els ocells de dins son niu
glosaràn un cant festiu.
I els ocells de dins son niu
glosaran una tonada
i els ocells de dins son niu
glosaran un cant festiu.

Sota de un salze sentada una nina
trena joiosa son ric cabell d’or. Ay si!
És son mirall fresca font cristal·lina
són sos adornos violetes del bosc.

Altra teixint matisada guirnalda
gronxa son cos que és de gràcia un tresor.

Altra amb son blanc cabridet a la falda
canta mes fi que el festiu
que el festiu rossinyol.

Més ay de los cors que en són d’eixes noies
les més riques toies del mes de les flors
sí, del mes de les flors,
sí, del mes de les flors.

 

Clavé, fidel al seu lema “progrés, virtut i amor”, va deixar una empremta inesborrable amb la creació d’un moviment musical coral i associatiu que continua ben viu en la Catalunya actual malgrat les enormes diferències de la societat d’avui respecte de la de mitjan segle XIX. Amb la seva iniciativa va donar eines als obrers per construir la seva autoestima, per considerar-se capaços de cultura i dignitat i per descobrir en l’associacionisme una eina fonamental de construcció social i de futur. Els ideals democràtics, republicans i utòpics de Clavé van quedar gravats en la seva biografia i en la seva música. A ell s’atribueix la música de “La campana“, himne de combat revolucionari, amb lletra d’Abdó Terrades, un altre republicà, federalitsta i utòpic, traductor de l’obra de Cabet Historia popular de la revolución francesa (1846) i a qui Clavé dedicà l’obra coral La Revolución (1868), que inclou parcialment la música de “La campana“, l’himne republicà català que us proposo escoltar:

 

 

 

Ja la campana sona,
Lo canó ja retrona…
Anem, anem, republicans, anem!
A la victòria anem!
Ja és arribat lo dia
que’l poble tant volia;
fugiu, tirans, lo poble vol ser rey.

Ja la campana sona…

La bandera adorada
que jau allí empolvada,
Correm, germans, a l’aire enarbolem!

Etc.

 

 

Tot just iniciada la Segona República Espanyola, el 18 d’abril del 1931 l’Orfeó Català va estrenar “El cant del poble”, una composició amb lletra de Josep M. de Sagarra i música d’Amadeu Vives que els havia estat encarregada amb el propòsit que substituís “Els Segadors” com a himne nacional de Catalunya. Si el propòsit era aquest, calia que la música estigués fortament arrelada en l’ànim popular, i Amadeu Vives va recórrer a la música d’una composició de Clavé, “Los xiquets de Valls“. El nou himne, però, no va arrelar en l’ànim popular. Us proposo d’escoltar-lo en la veu de Núria Feliu:

 

 

Glòria, catalans, cantem!
Cantem amb l’ànima!,
un crit i una sola veu:
Visca la pàtria!

La nostra terra és redimida!
El gran moment és arribat!
Fora els ultratges! Lluny la mentida!
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!

Joia que ha inflamat el cel,
falç i ginesta!
Voli sobre el front l’estel
de la senyera!

Tenim les venes per estimar-la,
i en la tempesta del combat,
tenim els braços per defensar-la!
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!