Quatre Barres
A propósito da comemoração do poeta Jacint Verdaguer, “mossèn Cinto”, que tem anualmente lugar por estas datas em Folgueroles, sua vila natal, Josep Anton Vidal propõe-nos que escutemos dois poemas musicados por Roger Mas: “Plus ultra” e “Caminant”. À margem da música, é também proposto, um documentário em três partes sobre o poeta.
Apropament a Jacint Verdaguer, acompanyats per Roger Mas
por Josep Anton Vidal
Folgueroles és un petit municipi de la comarca de l’Osona, a la plana de Vic, extens paisatge alhora amable i feréstec, de calor abrusada i de fred glaçador, de llums esplendoroses i de boires espesses i persistents, que duren fins setmanes. La comarca d’Osona, dominada per la plana, però solcada per carenes i cingles corprenedors, malgrat que ha estat tradicionalment terra de pagesos, amb la revolució industrial va obrir espai també a l’activitat industrial. Osona és terra de contrastos violents; la seva gent han estat pagesos o monjos, militars de trabuc, sobretot al servei de la causa carlina fent bandera de la defensa dels furs i de la terra, o bandolers i lladres de camí ral, burgesos benestants, emprenedors, tradicionalistes, monàrquics i conservadors, o proletaris revolucionaris, republicans abrandats, capellans o ateus menjacapellans… I alhora és el cor de Catalunya, una part del centre a partir del qual es configura històricament Catalunya per mitjà de la confluència dels territoris de la marca carolíngia, que miren cap al sud, i els territoris de nova conquesta, que miren cap al nord.
Potser no és casual que fos a Folgueroles, un poblet d’aquest centre neuràlgic que és l’Osona, d’aquesta mena de radiografia de les tensions extremes que agiten i descriuen el tarannà dels catalans, on nasqués qui ha esdevingut, per mèrits literaris però sobretot per devoció popular, el poeta nacional de Catalunya, el poeta símbol, el punt de referència: Jacint Verdaguer.
Verdaguer és avui una figura indiscutible com a referent simbòlic malgrat que, com a poeta, no el coneixem ni el servim tant com mereix. Però aquesta és una paradoxa més que hem d’afegir al cabàs de les misèries i les mancances de la nostra idiosincràsia.
Verdaguer, que havia nascut el 17 de maig del 1845, va morir el 13 de juny del 1902. Per això, l’espai ocupat per la segona quinzena de maig i la primera de juny és el moment adient per a l’evocació del poeta. A Folgueroles hi té lloc, tradicionalment, el gruix de la commemoració verdagueriana, amb tocs evocatius de la vida pagesa, amb pinzellades –sovint de traç gruixut– de reclam turístic, però sobretot amb vocació de fer homenatge al poeta i de celebrar la poesia.
És aquest el motiu pel qual em permeto suggerir-vos avui escoltar “Plus ultra”, un poema de Jacint Verdaguer (de qui vam escoltar “L’emigrant” en un post anterior), cantat per Roger Mas:
Allà d’allà de l’espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l’afrau
una efímera lluerna.
– Estrelleta – jo li he dit-,
de la mar cerúlia gemma,
de les flors de l’alt verger
series tu la darrera?
-No só la darrera, no;
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L’univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l’infinit
són los mons la polsinera
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s’hi passeja.
Roger Mas és un cantant solsonenc que s’ha fet un espai propi i molt meritori en el món musical. És un músic poc amant d’estridències i oportunismes, que ha basat la seva carrera en la coherència, el treball i el rigor personal. En parlarem un altre dia més atentament, perquè s’ho val; avui, però, tornem a Verdaguer escoltant-ne un segon poema, “Caminant“, també musicat i interpretat per Roger Mas. El poema de Verdaguer és, com el precedent, excel·lent, i sens dubte mereixen tots dos una lectura atenta:
Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?Una barca va pel riu
d’una riba a l’altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l’altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca’m tot de seguida;
lo desterro se’m fa llarg,
cuita a dur-me a l’altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m’afadiga.
La personalidad de Verdaguer és molt complexa, com és complexa també –malgrat la seva aparent simplicitat, la simplicitat que només assoleixen els grans poetes– la seva poesia. El lector que vulgui tenir una visió succinta de la seva trajectòria vital, pot dedicar uns 20 minuts a veure el documental “Jacint Verdaguer: el poeta de Catalunya“. És una síntesi de bona factura, que inclou alguns fragments de l’obra verdagueriana i un recull d’alguns dels paisatges vinculats a la seva biografia. Fou realitzat el 2008 com a part del projecte “Paisatges Escrits a la Plana de Vic: Verdaguer i Martí i Pol”, amb la col·laboració del Consell Comarcal d’Osona, els ajuntaments de Folgueroles, les Masies de Voltregà i Roda de Ter, i Osona Turisme, amb guió de Joan Vilamala, Llorenç Soldevila i Ricard Torrents. Està dividit en 3 parts d’uns 7 minuts cadascuna:
Part I: narra els orígens familiars de Verdaguer i els anys de formació al seminari de Vic –seu episcopal i capital de la comarca d’Osona–, on dedica moltes hores a la lectura i alimenta dins seu el desig d’escriure un gran poema èpic: L’Atlàntida.
http://www.youtube.com/watch?v=19-80XQXnW4&feature=related
Part II: Verdaguer es fa conèixer com a poeta i és aclamat en el marc dels Jocs Florals. La malaltia, però, el força a abandonar la seva vida com a capellà rural i s’embarca cap a Cuba. Entra en contacte amb Antoni López, marquès de Comillas, que l’acull a casa seva. La vida de Verdaguer enceta un itinerari que el durà des de la vida privilegiada com a almoiner dels Comillas, on gaudeix dels favors del seu protector, fins a la dissort de ser-ne bandejat i, en un seguit d’episodis desafortunats, de ser acusat de desequilibri mental. El rerefons és una complexa trama en la qual es combinen l’acusació d’excessiva generositat en les almoines, la pràctica d’exorcismes i els deutes personals contrets pel poeta.
http://www.youtube.com/watch?v=z05LoUPSHAU&feature=relmfu
Part III: Verdaguer, carregat de deutes i en una situació personal delicada, es refugia al Santuari de la Gleva, l’any 1983. Arran d’un dur enfrontament amb el Marquès de Comillas i, subsegüentment, amb el bisbe Morgades, es refugia a Barcelona, al si de la família Duran, una vídua i les seves filles, a la protecció de les quals se sent obligat malgrat que sovintegen les pràctiques espiritistes. Continua guanyant gruix al voltant de Verdaguer una història fosca i tèrbola, però fonamentada en la pràctica dels exorcismes, i es radicalitza el seu enfrontament amb el bisbe Morgades. El poeta, suspès a divinis, proclama s’hi enfronta obertament amb la publicació en la premsa d’una sèrie d’articles que titula “En defensa pròpia”. Finalment, passada la virulència d’aquest període tèrbol, Verdaguer recupera la serenitat, com a capellà adjunt a la parròquia de Betlem, a Barcelona. Morí l’any 1902 a Vallvidrera, on s’havia reclòs malalt, i les mostres de dol foren generals i transversals en la societat catalana, especialment sentides entre les classes populars, fins i tot en sectors clarament anticlericals.
http://www.youtube.com/watch?v=4sg7SFpn_FI&feature=endscreen&NR=1