Ni càncer ni pneumònia, Sr. Ministro; és bona salut democràtica
Bé, som ja en aquell moment postelectoral que permet contrastar amb la realitat les conjectures i hipòtesis que havíem fet sobre la possibilitat que Catalunya esdevingués un nou Estat d’Europa. Si més no aquesta vegada, els resultats electorals han fet saltar pels aires les prediccions de totes les enquestes. No és gens estrany, perquè els ciutadans, malgrat que se’ls demanava de decidir quin havia de ser el repartiment d’escons del Parlament per a la pròxima legislatura, han sabut en tot moment que ara el vot tenia un valor afegit, que el seu vot significava també l’adhesió o el rebuig al sobiranisme.
Els resultats electorals han configurat un Parlament de majoria sobiranista aplastant. Estic parlant de sobiranisme, que no vol dir independentisme. Segons els resultats, el poble català es considera sobirà per decidir sobre la seva independència, i s’hi considera per una majoria indiscutible: sobre 135 escons, n’hi ha 87 que proclamen sense embuts la sobirania del poble català (50 de CiU, 21 d’ERC, 13 d’ICV i 3 de les CUP). Per tant, 87 escons sobiranistes enfront dels 48 restants que, basant-se en la Constitució espanyola, consideren que la sobirania és exclusiva del poble espanyol i que el poble català no té existència jurídica sobirana. Així doncs, malgrat que entre els 48 escons antisobiranistes n’hi ha que acceptarien la celebració d’un referèndum sobre l’Estat propi –com, per exemple, el PSC–, no n’hi ha cap entre ells que reconegui a Catalunya la capacitat de decidir, i, en el cas que se celebrés la consulta sobre la independència, consideren que haurien de participar-hi tots els espanyols. Sigui com sigui, doncs, la primera conclusió és aquesta: “els resultats electorals manifesten de manera inequívoca la voluntat del poble català, amb un 65% d’escons sobiranistes i un 80% d’escons favorables al referèndum (si fan bo el que diuen els respectius programes electorals)”.
Si abans de les eleccions CiU estava a 6 punts de distància de la majoria absoluta, ara la separen 18 escons d’aquella majoria; és a dir que, malgrat tenir el govern i una majoria àmplia i malgrat haver convocat les eleccions, ha perdut 12 escons. Ha sofert, per tant, un retrocés considerable. Atès que el president de la coalició, Artur Mas, ha assumit el risc polític de posar-se al capdavant de la iniciativa popular per l’Estat propi, el fracàs de CiU ha estat anunciat amb traca i platerets pels detractors del sobiranisme, que l’han presentat com el fracàs rotund de l’independentisme.
És lamentable que aquells que, gràcies al vot dels ciutadans, han estat investits de la responsabilitat de governar demostrin una incapacitat tan gran per llegir i interpretar la realitat social del país que se’ls ha encomanat de governar. És lamentable, però no és sorprenent; els nacionalistes espanyols ens tenen acostumats a les lectures desenfocades i esbiaixades. I així ens van les coses, a tots, als catalans i als espanyols, o, com li agrada ara de dir al president del govern espanyol i als seus ministres, a “los españoles que viven en Cataluña” –un eufemisme per no dir-ne catalans– i al “conjunto de los españoles”.
És cert que CiU ha perdut força parlamentària; perdre 12 escons és ben bé una patacada electoral… Però ha obtingut 50 escons sobre 135; molt més del doble de la que és la segona força parlamentària, que és ERC amb 21. Amb aquest resultat, es pot parlar realment de “derrota” electoral? I si es parla de derrota, a quin dels components de la campanya cal atribuir-la? Es pot concloure sense més que la voluntat –que no és “aventura”– sobiranista o d’independència ha sortit derrotada?
En les eleccions catalanes del 25 de novembre hi havia en joc dues coses: el govern del país, “el dia a dia” de què parlaven els polítics en campanya, i el sobiranisme, expressat en la possibilitat de convocar un referèndum per l’Estat propi o per la independència. Pot algú oblidar que CiU concorria a les eleccions amb dos anys de govern i de retallades a l’esquena? La política social i econòmica de CiU durant aquests dos anys ha rebut crítiques de tots els sectors i ha suscitat el mateix rebuig que les polítiques d’austeritat a d’altres llocs de l’Estat i a d’altres Estats de la Unió Europea… Un càlcul polític molt simple permetia augurar per a CiU un desgast polític enorme si completava la legislatura, que hauria d’haver acabat el 2014. Sabent que durant els anys 2013-2014 seran, pel que fa a ajustos econòmics i austeritat pressupostària, encara més durs que els dos anys anteriors, CiU hauria arribat a la fi de la legislatura esgotada i desacreditada perquè hauria hagut d’enfrontar-se a una contestació social exacerbada i sense temps d’exhibir cap millora notable de l’economia que permetés albirar la sortida de la crisi i avalar mínimament la seva acció de govern. A més, els partits de l’oposició parlamentària, conscients de la gravetat i la profunditat de la crisi, haurien pogut contemplar sans i estalvis, des d’una “còmoda” distància, com CiU es cremava lluitant contra imponderables que ells tampoc no haurien pogut resoldre, malgrat que haguessin mostrat la superior sensibilitat social que s’autoatribueixen. I no les haurien pogut resoldre no per falta de voluntat política, sinó ni el Govern ni el Parlament de Catalunya no tenen la capacitat decisòria ni la potestat legislativa necessàries per fer-ho; i perquè tampoc no tenen, és clar, els diners ni la clau de la caixa. Així doncs, amb l’oportunitat de lideratge que li oferia la reclamació sobiranista, CiU tenia la possibilitat, si avançava les eleccions, d’allargar la legislatura fins al 2016, quan potser podria presentar un balanç més positiu de la seva acció de govern, i d’aconseguir una majoria molt folgada, potser fins i tot una majoria absoluta, per poder aplicar les polítiques d’austeritat sense dependre dels vots de l’oposició.
CiU no ha aconseguit la majoria absoluta; al contrari, ha reculat. Però, malgrat ser candidata al càstig per haver liderat des del govern l’aplicació de les retallades, ha renovat la majoria, i de manera molt notable. Hi ha molts ciutadans que, davant l’alternativa de castigar les polítiques socials de CiU i premiar la seva proposta sobiranista, han decidit donar-li el vot. D’altres, en canvi, desconcertats pel fet que CiU no hagi parlat mai d’independència sinó d’Estat propi, i tement que incomplís el compromís amb l’opció independentista, han donat el vot a opcions més clarament favorables a la independència, principalment a ERC. Cal no oblidar que CiU és una coalició en la qual la C (Convergència Democràtica) i la U (Unió Democràtica) comparteixen conviccions catalanistes, posicions ideològiques afins al Partit Popular Europeu i la democràcia cristiana, però no són partits idèntics, i no ho són tampoc pel que fa a l’encaix entre Catalunya i Espanya. I l’opció sobiranista ha obert entre la C i la U esquerdes difícils de dissimular. No sabem quants vots de CiU són de l’una o de l’altra formació i, per tant, pel que fa a l’independentisme, la coalició CiU transporta un cavall de Troia la magnitud del qual és difícil de determinar.
Així doncs, la segona conclusió és que, malgrat no voler avalar amb el vot la destrucciío de l’Estat del benestar ni l’aplicació de polítiques d’austeritat que recauen sobre sectors socials molt febles i molt castigats, els votants no han volgut renunciar a la possibilitat de decidir sobre el propi futur. És a dir, que la convicció sobiranista i l’independentisme no són sentiments o conviccions d’un cert nacionalisme conservador, sinó un patrimoni programàtic transversal en la societat catalana. Si excloem els partits d’obediència estatal, és a dir el PP (19 escons) i –lamentablement i a desgrat dels seus orígens, de la seva trajectòria i de les conviccions catalanistes i independentistes de molts dels seus militants– el PSC (20 escons), l’únic partit català no sobiranista amb representació parlamentària és Ciutadans (C’s), que, amb 9 escons, s’ha beneficiat del vot espanyolista descontent amb les polítiques del PP.
Hi ha molts fronts oberts en la política catalana. Com deia en concloure un article anterior (del 25 de novembre), les cartes han estat repartides i ara comença el joc. El govern espanyol, que va voler presentar els resultats com un fracàs de l’independentisme, va voler redactar abans d’hora l’acta de defunció de la voluntat d’independència de Catalunya, una voluntat de la qual es poden dir moltes coses, menys que sigui improvisada, conjuntural, passatgera o mancada de suport social. Crec que ha estat el ministre d’exteriors espanyol, senyor García Margallo, qui ha dit: “Pensábamos que era un cáncer terminal, pero ha sido sólo una neumonía.” Tant si és ell com un altre qui ho ha dit, ha oblidat dues coses: la primera, que als metges incompetents i ignorants també se’ls moren els malalts de pneumònia; la segona, que la reclamació d’un poble que es vol ell mateix sobirà i que s’expressa democràticament en les urnes, no és una patologia, no és una malaltia ni mortal, ni greu, ni lleu…, sinó un senyal de salut democràtica. I qui sigui demòcrata se n’hauria d’alegrar.
Sobiranisme? Estat propi? Independència…? La història continua i no tinc cap dubte que en continuarem parlant.
Josep A. Vidal