“On la paraula es trenca…” (En la mort d’Andreu Alfaro)

A morte do escultor valenciano Andreu Alfaro fez com que Josep Anton Vidal alterasse a proposta musical que tinha prevista para hoje substituindo-a pela canção  “Andreu, amic” que em 1978 Raimon dedicou ao escultor.

Avui divendres, mentre preparo la proposta musical que vull fer arribar a “A viagem dos Argonautas” per al proper dilluns, m’arriba la notícia de la mort d’Andreu Alfaro, escultor de l’aire i el cel, creador d’espais, de perspectives, de fondàries, treballador de la fusta i el metall, del marbre, de la pedra i d’altres materials que, productes industrials i prosaics, han conquerit en les seves mans la noblesa de l’art.

Alfaro ha mort a València, on havia nascut l’any 1929, on ha viscut i des d’on ha donat dimensió universal a la seva obra. Artista universal, Alfaro ha estat un home fortament arrelat en la terra on va néixer, amb un sentiment de pàtria pregó i essencial.

D’ell va escriure Manuel Vicent:

“M’imagine l’adolescent Andreu Alfaro imbuït encara d’idees blasquistes i anticlericals que havia heretat del seu entorn familiar portant en secret, ple de confusió per aquella València repressiva de la postguerra, un radicalisme al qual no sabia donar nom, una rebel·lia que no trobava eixida sinó en l’esport de la natació i del submarinisme davant l’oposició de son pare que no tenia una altra moral que el treball honrat. La inseguretat naix de l’opressió, però Andreu Alfaro era amo d’un territori on se sentia lliure. Li agradava dibuixar. Hi estava molt dotat. Vici solitari i després com un exercici d’alliberament. (…) En l’ambient on va créixer artísticament Alfaro sempre va ser un solitari encara que estiguera integrat en el grup Parpalló o haguera descobert la llum en el viatge a l’Exposició Universal de Brussel·les l’any 1958 o en alguna excursió a Itàlia.”

L’amistat amb Joan Fuster, l’autor de “Nosaltres, els valencians”, va obrir els ulls d’Alfaro a una dimensió més essencialista i més compromesa de la seva valencianitat.

Sobre això, diu també Manuel Vicent:

“La construcció abstracta no tenia sentit si no servia per a representar una moral col·lectiva, el treball individual d’un artista no era res si no tenia una funció col·lectiva, la millor forma d’expressar-se era a través del treball en si mateix convertint el quefer estètic en una producció industrial, posant el disseny al servici de l’art com una de tantes formes de l’esperit. En política Joan Fuster el va fer tocar terra. La seua pròpia. Aquella en què havia nascut. Les seues idees blasquistes, radicals van començar a fer crisi. Després del seu encontre amb l’escriptor, Andreu Alfaro va començar la seua labor més coherent: ser universal sent valencià al màxim, descobrir les arrels comunes de la cultura catalana dins d’un mateix; trobar el Partenó o els kourói enterrats davall l’al·luvió del Túria; omplir les places d’Europa amb les seues escultures amb la naturalitat d’un europeu sense complexs. Andreu Alfaro ha unit l’ètica a la seua estètica.”

L’any 1978, Raimon va dedicar a Alfaro la cançó “Andreu amic”, que us convido a escoltar. El vídeo “Les línies d’un poble”, que utilitza com a fons la cançó de Raimon, inclou dues citacions de Manuel Vicent precedents, amb una resolució gràfica que en dificultat enormement la lectura. Podeu limitar-vos a escoltar la cançó d’en Raimon, inspiradíssima, i mireu cap al final una mostra de l’obra d’Andreu Alfaro que és testimoni del seu compromís amb la terra, amb el país, amb el paisatge humà i amb la cultura de què es nodreix:

Andreu, amic

Andreu, amic, torsimany de metalls
d’on ha vingut la força i la vida
que retrobem en la teua escultura.

Dels ponts del riu i de les pedres velles,
dels clars matins, de la llum dels baladres,
dels teus dos peus de passejades dòcils.

Carrers estrets i espais poc metafísics,
tot l’entrellat d’una ciutat difícil,
indiferent i secularment puta.

Del llom del gos la majestat domèstica,
l’angle feroç de vertical segura,
essencials virginitats remotes.

Andreu, amic, torsimany de metalls,
eròtic cast de fusta ben antiga,
arribes tu on la paraula es trenca.

De ferro vell i de mesura insigne
-germans de crit- t’he fet aquest poema,
Andreu, amic, torsimany de metalls.

De l’obra d’Alfaro, en podeu veure una mostra al web:

http://welt-der-form.net/Andreu_Alfaro/index.html

I del seu compromís amb el país, en tindreu testimoni fefaent en aquests “Ja en tenim prou!” que explica el mateix Alfaro:

“Ja en tenim prou” no és una expressió de satisfacció, sinó d’exasperació. Ja en tenim prou de camins discursius i d’evasives… És hora d’aconseguir-nos nosaltres mateixos, d’esdevenir allò que som, allò que volem ser. Per als catalans d’arreu, els valencians i els balears, ja només compten el treball i l’esforç que ens menin a la conquesta del que som. Ens cal ser fidels al que som i al que volem. L’obra d’Andreu Alfaro, amb qui som germans de crit, que dibuixa presències fermes i inèdites en l’espai, ens és referent i símbol de conquesta i llibertat, angle feroç de vertical segura. I ens cal arribar, com ell, fins a l’extrem del nostre compromís, fins aquell punt on la paraula es trenca.

          Josep A. Vidal