Amb el traspàs de l’any hem clos la celebració del centenari del naixement del poeta Salvador Espriu. En els anys foscos de la postguerra, Espriu va anar construint un dels edificis literaris més sòlids del nostre temps. La seva obra, madurada en el silenci asfixiant imposat pels botxins, es consagrà a la salvació dels mots, i amb els mots i els accents propis d’aquest petit tros de terra de muntanyes i planes excessives, obert a la crida del mar, salvava una part essencial d’una, per a nosaltres i la nostra cultura, irrenunciable vocació europea i universal.
Gràcies a aquest treball silenciós i obstinat en què Espriu hi excel·lí, quan va arribar el moment, per les primeres esquerdes de la dictadura va sorgir, com la lava d’un volcà persistent, el mineral roent de la nostra ànima col·lectiva, i el foc que va encendre s’escampà amb una força inusitada.
D’arreu van sorgir veus que, com Espriu i des de la singularitat de la pròpia peripècia vital, van relligar ràpidament la consciència col·lectiva, amb tanta força d’atracció, amb una joventut tan sàvia i alhora tan agosarada i amb una tal capacitat de seducció, que van captivar les generacions nascudes després de la desfeta.
Enmig d’aquella eclosió de vida prodigiosa que sorgia de l’ermot, de la desolació i la grisor de la postguerra i retornava la dignitat a un poble vençut i el coratge per redreçar-se davant l’obscurantisme, la ignorància, el pensament únic i l’opressió, la veu poètica de Salvador Espriu –que fou també un excel·lent poeta-narrador i un penetrant poeta-dramaturg– assolí, amb naturalitat, la condició de veu col·lectiva. Espriu adquirí la condició de “poeta nacional”, un concepte d’arrel romàntica que acomplí la funció cohesiva d’una societat que es redescobria i reclamava en plenitud la seva identitat. I el seu nom donà continuïtat a la dimensió civilitzadora de la poesia, una dimensió que no va associada necessàriament a la qualitat literària de l’obra poètica, sinó que es produeix en la confluència de la poesia i de la història, en la identificació de la poesia amb les forces mestres que, en un temps i un espai precís, actuen sobre la identitat dels pobles. Jacint Verdaguer gaudí d’aquest privilegi, i Joan Maragall… I Salvador Espriu.
Els actes d’homenatge que s’han fet al llarg del 2013 han obert un espai ampli per a la trobada de la poesia d’Espriu amb la música. Els apropaments musicals a l’obra d’Espriu han estat nombrosos i diversos. D’aquesta riquesa n’ha quedat com a testimoni un disc recopilatori: “ESPRIU: Amb música ho escoltaries potser millor“, produït per Toni Xuclà, autor també de la música i els arranjaments. N’és una mostra excel·lent la cançó “Aquesta pau és meva“, inspirada en El cementiri de Sinera, que canta Gemma Humet:
http://www.youtube.com/watch?v=oW9VEDT6JWo
Toni Xuclà ha tingut l’encert d’integrar en el disc la veu del mateix Espriu, tot posant música a la lectura que l’autor fa del poema “Amb música ho escoltaries potser millor” (de l’obra “El caminant i el mur“, part III: El Minotaure i Teseu):
http://www.youtube.com/watch?v=f9QdhDXgrsk
Et diré sempre la veritat.
I si et parlo tan sovint de la meva
quotidiana, solitària mort,
i amb cruel accent carrego
aquesta única síl·laba
del meu petit saber,
és sols perquè m’agradaria que sentissis
dintre teu, ben endins, on acaba
el fred camí al teu darrer sepulcre,
com humilment, silenciós,
t’estimo.
Veus? El suau vent a l’herba,
i tu i jo, una dona i un home,
i tots els noms de tan fràgil bellesa,
i aquesta tarda per a nosaltres
potser immortal.
Però no vols endevinar mai als meus ulls
qui sóc jo, com sóc jo, i ara m’omples
de buida, densa, sorollosa
argila de paraules,
fins a fer-ne un insalvable mur,
aquest curt pas
que ja del tot em separa
de tu.
* * * * *
Mentre escric aquesta breu evocació d’Espriu amb motiu de la cloenda de l’any del seu centenari, la ràdio em porta la notícia de la mort de l’editor i activista cultural Josep Ma. Castellet. Com a assagista ha estat autor d’una molt extensa producció en el camp de la crítica literària. En 1971 publicà una profunda anàlisi crítica de l’obra de Salvador Espriu (Introducció a la poesia de Salvador Espriu) que va obrir camins d’accés a una obra poètica que, malgrat la seva capacitat de seducció i una aparent naturalitat formal, és d’una enorme complexitat i, en molts sentits, críptica. Castellet ha estat, per a Catalunya i per a la cultura –i no hi poso adjectius per no reduir l’abast universal del concepte–, un home impagable, imprescindible, un autèntic privilegi. Si els catalans –de tots els territoris catalans– avui podem mirar al futur amb ambició i amb la seguretat que els nostres peus descansen damunt roca ferma, ho devem a gent com Castellet, a molta gent que com ell han treballat per fer d’aquest petit tros de terra de muntanyes i planes excessives, obert a la crida del mar, el sòl fèrtil en il·lusions on nosaltres i les generacions successives tenim i tindran l’oportunitat d’afermar la nostra identitat i la nostra vocació europea i universal. Gràcies a ell i a tants lluitadors com ell aquesta terra nostra ens enamora i ens enardeix, no pas per diferent, ni per extraordinària, ni per ser cap paradís, sinó perquè, mortals com som, som terra, i som precisament “aquesta” terra. Ella inspira el poema XXIV del Llibre de Sinera d’Espriu que us proposo escoltar, com a sentit homenatge pòstum, en la veu de Sílvia Pérez Cruz acompanyada a la guitarra per Toti Soler:
http://www.youtube.com/watch?v=6w5xFkIgye8
Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit
camp l’ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Josep A. Vidal