CARTA DE BARCELONA – Què és millor, ignorar els problemes o resoldre’ls? – Josep A. Vidal

barcelona (2)

Un dels retrets que els qui volem una Catalunya independent i republicana hem de sentir molt sovint fa referència a les fronteres. Sovint, amb actitud de progressistes petulants, ens recorden que això d’aixecar fronteres en un món que avança cap a la globalització està antiquat, és “anar contra la història i contra la modernitat”. I això ens ho repeteixen des de la dreta, des de l’esquerra, des d’aquí i des del planeta Mart. I de seguida ens parlen de separació, d’enfrontament, de “balcanització”.

No s’adonen de dues coses tan evidents que si no les veuen és perquè són cecs o tenen visió selectiva i només veuen el que volen veure.

La primera, és que fins ara ells són els únics que parlen de fronteres, i que igual com s’obstinen en aquesta qüestió tan antiga i arnada, amenacen constantment amb aixecar murs i fronteres de negació, de no reconeixement, d’animadversió, de boicot… Les fronteres les tenen ells al cap, juntament amb moltes altres idees arnades i revellides que els impedeixen comprendre i explicar el món sense recórrer als vells esquemes dels estats nació, de la salvaguarda territorial i del poder sobirà. El tema és llarg, però probablement no és només polític sinó un terreny procliu a la psicoanàlisi de les idees.

La segona cosa que s’obstinen a no veure és que la crisi dels Balcans –tant si la consideren ben resolta, mal resolta o irresolta– no sorgeix amb un procés secessionista, sinó de la desintegració d’una “unió” mal feta, una unió que no era ni va ser mai “unitat” malgrat que al món, de fronteres enfora, ja li estava bé creure’s que Iugoslàvia era una realitat uniforme i homogènia. Com més simplifiquem la realitat, més fàcil és explicar-la i assimilar-la. El simplisme és un exercici de cofoisme intel·lectual, en el qual els més simples (o ximples), els més mal informats, poden sentir-se a gust i fins i tot passar per savis; però el simplisme s’adiu malament amb el rigor i l’anàlisi de realitats complexes. Caldria que es preguntessin què és la balcanització, és a dir, “el mal dels Balcans”. On és el mal, en la guerra que esclatà arran de la desintegració d’aquell invent anomenat Iugoslàvia o bé l’invent mateix, que encotillà en un model uniformista, fet a mida d’interessos determinats, una realitat plural i complexa? I doncs, després podríem preguntar-nos què és “balcanitzar” –com a sinònim de fer les coses malament: és disgregar, separar…, o bé és uniformar –ignorant, fins i tot despreciant– la realitat i sotmetent-la a voluntats, concepcions ideològiques o estructures autoritàries o de força? Els episodis més recents del conflicte dels Balcans no són per si mateixos “el problema dels Balcans”, que té una llarguíssima història de conflictes en una realitat humana, cultural i social molt complexa i sempre mal compresa i mal tractatada políticament.

En un article recent en aquest espai, Carlos de Matos Gomes *–els articles del qual segueixo amb interès– deia: “julgo que não é do interesse de Portugal um conflito do tipo dos Balcãs em casa do nosso vizinho”. Es referia, naturalment, als episodis lamentables succeïts darrerament als Balcans, però el conflicte del Balcans és anterior a la última guerra, ja existia, i no havia estat resolt (i potser no ho ha estat tampoc ara)…

Així doncs, és preferible la convivència amb uns veïns que perpetuen els propis problemes que amb uns veïns que els han solucionat correctament? I per què ha de ser més avantatjós per a algú que s’ignorin els problemes en lloc de solucionar-los? És més còmode ignorar els problemes, fer com si no hi fossin –mentre es pugui.

Estan equivocats: mai la perpetuació d’un problema pot ser superior a la seva solució.

*

Leave a Reply