CARTA DE BARCELONA – Tempus fugit – por Josep A. Vidal

 barcelona (2)

Del fons d’un prestatge de la meva llibreria, on havien quedat amagades rere piles de llibres que el temps i la necessitat d’espai hi han anat acumulant fins a fer-ne gairebé la paret d’una cripta recòndita, he rescatat les capses que guarden la meva –fa temps abandonada– col·lecció de postals.

No és pas una col·lecció que respongui a cap intenció premeditada: és un producte atzarós, resultat de l’acumulació de targetes postals al llarg de tota la vida, no tant per voluntat com per la meva incapacitat per desfer-me de qualsevol producte de paper que porti imatges i lletra impresa o manuscrita. Aquesta incapacitat personal m’ha omplert la casa –com la vida– de llibres i revistes, diaris i retalls de premsa, testimonis escrits de fets i de persones amb les quals, en un moment o altre, s’ha encreuat la meva existència.

He obert les caixes i he redescobert el vell “tresor”. En part classificades per temes i per llocs, en part acumulades precipitadament per a una ulterior classificació que no els ha arribat encara, hi ha targetes postals de totes les èpoques de la meva vida. Hi trobo les que, quan era infant, dedicava al pare o a la mare el dia de l’onomàstica o de l’aniversari. Les que enviava a casa des dels llocs que visitava en les primeres excursions que vaig fer i els meus primers viatges.

Paisatges naturals, flora i fauna diversa, albades boiroses i ponents ensangonats, carrers, edificis, estris i ginys, persones, tradicions… Una a una, les velles targetes postal –en blanc i negre algunes, pintades a mà d’altres, amb impressions maldestres en quatricomina en les quals els colors rebenten el registre…; ribetejades o amb les vores serrades– em van portant el testimoni d’allò que, en un moment o altre, he tingut realment davant els ulls.

Hi reconec els llocs, els edificis, les maneres i els vestits i les activitast de les persones… Els reconec, però, tan sols en el record: si miro al meu voltant, si contrasto aquestes imatges envellides amb el que tinc a prop o amb el meu record recent de llocs, paisatges i persones, m’adono que la imatge que ha guardat el paper ja no hi és. Que fa molt de temps que ja no hi és. I de cop, les velles postals m’aboquen al damunt, juntament amb la pols que han acumulat, una pluja de temps i de nostàlgia. I m’adono de sobte dels misteriosos viaranys que m’han dut fins aquí des d’aquest món recòndit d’ombres i fantasmes que va morir fa temps i al qual, malgrat tot, hi estic lligat per sempre.

En el record, els fets viscuts redibuixen una realitat feta a mida de cadascú, habitada per éssers coneguts entre els quals es mouen els innombrables “jo” que, esforçant-se a mantenir entre ells una comunió a voltes impossible, he anat acumulant dintre meu, amagats i potser també oblidats –talment com la precària i atzarosa col·lecció de postals que ara recupero: una successió imprecisa de “jo” que he guardat, sense saber per què, en algun fons d’armari de la meva existència, rere piles de pàgines viscudes que el temps i la necessitat han anat acumulant fins a fer-ne gairebé la paret d’una cripta, i amb els quals he anat construint de manera atzarosa aquesta dubtosa i trontollant arquitectura de la meva existència.

Rellegeixo els textos i hi retrobo noms, persones, esdeveniments… La cal·ligrafia de la meva mà d’infant –encara guiada per la mà d’algú altre, de la mare potser–, la meva cal·ligrafia d’escolar –amb alguna raspadura del tremp i alguna taca de tinta impossible de dissimular–, la lletra melangiosa i sofrent de la meva pubertat, la lletra ampul·losa i reptadora de l’adolescent que desafia al món… Hi trobo la cal·ligrafia, rodona i sensible, de la mare; la temperamental i enèrgica del pare, amb la seva ortografia intuïtiva, totalment desarmat i impotent davant les convencions –també en part capricioses– de l’escriptura…

Familiars, amics, companys, coneguts… Fa temps que van marxar… Viuen només en mi i en algun altre reducte personal. I moriran amb mi i amb els altres que en guarden el record.

Tota la vida he estimat profundament aquell sonet de Quevedo –poeta castellà, altiu, d’orgull punyent, abundant de retòrica i conceptes i tan sobri a l’ensems, més moralista que ètic, alguns versos del qual guardo amb una estimació que, atesa la seva animadversió manifesta envers el meu país, és gairebé evangèlica– en el qual…

                  Ensenya que totes les coses avisen de la mort 1

Vaig mirar les murades del terrer

fortes en altre temps i ara esfondrades,

de la durada de l’edat cansades,

per qui sa virior ja decandeix.

 

Vaig sortir al camp. Vegí que el sol bevia

els rieranys que del glaç s’escapaven,

i del cimal queixoses les ramades

que amb ses ombres furtà la llum al dia.

 

Vaig entrar a casa. Vegí que miserable

de l’estança d’antany era despulls,

el meu bastó més corbat i menys fort.

 

Vençuda per l’edat sentí l’espasa,

i enlloc no vaig poder posar-hi els ulls

que no em fes recordança de la mort.

 

És estranya aquesta obstinació que ens imposa l’existència i que ens obliga a la pretensió –absurda o impossible– de perpetuar en nosaltres allò que ja no és. Paisatges, fets, persones… Les mans dels amics, la mirada dels pares, l’escalfor de la pell al frec de les carícies, el calfred i l’emoció d’un bes… I els objectes volguts, els vells carrers que ens van ser habituals, una porta, aquell replà d’escala. I la llum d’un capvespre precís, en una tarda fugaç que hauríem volgut eterna…

 Tempus fugit.Som temps. Som temps que fuig. I, tot fugint, vivim d’eternitats.

 Josep A. Vidal

 

 

  1. Traducció de Josep A. Vidal

 

Enseña como todas las cosas avisan de la muerte

 

Miré los muros de la patria mía,

si un tiempo fuertes ya desmoronados

de la carrera de la edad cansados

por quien caduca ya su valentía.

 

Salime al campo: vi que el sol bebía

los arroyos del hielo desatados,

y del monte quejosos los ganados

que con sombras hurtó su luz al día.

 

Entré en mi casa: vi que amancillada

de anciana habitación era despojos,

mi báculo más corvo y menos fuerte.

 

Vencida de la edad sentí mi espada,

y no hallé cosa en que poner los ojos

que no fuese recuerdo de la muerte.

                                                               Francisco de Quevedo

Leave a Reply