“S’han quedat tots amb la boca oberta. Per força. Un «mico» menja plàtans i es rasca les aixelles fent Uh! Uh! Però no cargola cigarrets! És burro, un «mico»; no sap que té una ànima immortal! És veritat. Ho confesso. No sé res de la immortalitat de l’ànima. I què? Quina diferència hi ha, si observant els homes com els observo, de vegades em pregunto si ho saben gaire més que jo.”
Wajdi Mouawad: Ànima. Traducció d’Anna Casassas Figueras. Barcelona, 2014. Edicions del Periscopi. Antípoda, 6. Pàg. 117.
A Ànima, l’escriptor libanocanadenc Wajdi Mouawad cedeix la veu narrativa a un seguit d’animals que són testimonis episòdics i fortuïts de la sagnant peripècia dels homes. Ocells, mamífers, peixos i insectes van prenent el relleu en la narració d’aquest enfilall d’instants que configuren la peripècia d’uns protagonistes humans que –més enllà d’un fràgil canemàs sentimental– a penes aconsegueixen un perfil mínimament coherent amb els requisits bàsics d’aquella construcció mental de què ens hem proveït els humans per tal de fer-nos mínimament suportable la nostra inevitable animalitat.
Animalitat o bestialitat? Els escrúpols de què ens proveeix la nostra arrogància ens permeten assumir la condició animal, però ens fan rebutjar amb escarafalls totes les connotacions negatives que associem a la condición de “bèsties”. L’afinitat etimològica entre “animal” i “ànima” no és estranya a aquesta diferència en els escrúpols. L’animalitat no ens comporta cap renúncia en sentit estricte a la dimensió espiritual; la bestialitat, en canvi, ens redueix –o així ens ho sembla– a la primarietat de l’instint. Ens desposseeix, per tant, de la complexitat, que és la clau de volta de la nostra autoimatge com a espècie, allò que ens fa alguna cosa més que una “espècie”.
En la simplicitat no hi ha més que allò que és; només la complexitat comporta la possibilitat d’esdevenir “una altra cosa”, una realitat diferent. En la possibilitat d’esdevenir hi ha la clau de volta dels nostres mites essencials, aquells que ens han dut, al llarg dels milers d’anys, a explicar la nostra història com a itinerari i com a epopeia. I, si tot itinerari comporta dos extrems, origen i destinació, tota epopeia hi afegeix, en aquest esquema, un desenllaç, o, dit amb tota conseqüencia i amb precisió, hi superposa un problema, un conflicte i un desenllaç: el problema és l’origen, el conflicte és l’itinerari, i el desenllaç és la consecució del propòsit, la plenitud d’allò que calia esdevenir.
Aquest esquema ha configurat essencialment el relat en la història del pensament humà. D’on venim i on anem han estat les dues preguntes que han mogut la major part de la reflexió filosòfica sobre la condició i la societat humanes, sense que hagi calgut qüestionar-se prèviament si venim o anem enlloc, és a dir, sense qüestionar-se si realment existeix o és possible algun itinerari.
Acostumats a pensar-nos investits d’un projecte singular i superior, la possibilitat de pensar la vida humana com a accident biològic, com a fet casual, ens molesta tan profundament que fins i tot abaixem la veu a frec del silenci a l’hora d’enunciar la component atzarosa en les teories de l’evolució. No només portem escrita genèticament la convicció de la superioritat –i l’autosuficiència– de la nostra espècie, sinó que, davant la impossibilitat de negar l’evidència evolutiva –malgrat l’obstinació dels qui la interpreten com un atac frontal i mortal a les conviccions creacionistes–, hem preferit enunciar-la com a designi de justícia: la victòria dels millors, dels més dotats, dels més preparats, dels superiors –una versió científica dels “judicis de Déu”?. Perquè, si fos altrament, el possible itinerari no tindria sentit ni “recompensa”.
Damunt d’aquest esquema narratiu bàsic hi hem anat edificant pensament, filosofia, literatura, religió i hàbits i estructures socials, un munt de conviccions i una arquitectura de seguretats tan sòlida que cap cataclisme ni cap evidència no poden esfondrar-la. L’estirp humana és l’estirp superior –l’única que compta en el “pla” –tant se val si existeix realment com si no– de l’univers; i no només és superior per la seva complexitat, sinó que, a més, aspira al perfeccionament i avança cap a la perfecció, una perfecció que es defineix com la conquesta –paradoxa sublim de l’intel·lecte– de la simplicitat. Ara, però, no es tracta pas de la simplicitat dels éssers inferiors –elementals– en l’escala biològica; ara la simplicitat és la perfecció suprema, la que se li suposa a un ésser superior que hem convingut a anomenar Déu –amb un extens repertori de concrecions lèxiques i simbòliques– i en l’esperit del qual, d’una manera o una altra, l’ésser humà està cridat a fondre-s’hi.
Aquesta arrogància humana fa impossible la percepció d’una ànima universal, d’un “tot” igual –en què tot és al mateix nivell de necessitat natural–; un “tot” que és, en ell mateix –i només ell pot ser-ho–, la complexitat que realment ens singularitza i que, en definitiva, ens “humanitza”. L’arrogància humana té un potencial destructiu d’un abast immensurable. Si per un instant ens treiéssim la bena dels ulls i fóssim prou valents per mirar al nostre voltant i per mirar-nos nosaltres mateixos, trobaríem que la realitat desemmascara contínuament els nostres mites sobre el suposat itinerari, sobre el pretès progrés, sobre l’assumida –malgrat la seva inconsistència– superioritat.
La “bestialitat” humana ens condemna a la incoherència, abat el nostre model, fa a miques la nostra autoimatge i ens retorna la cara absurda de la nostra condició –al marge dels models racionals o teològics de què ens hem proveït tan indignament.
Llops entre llops, bèsties entre bèsties…, però llops arrogants, bèsties irresoltes, en conflicte permanent amb elles mateixes: probablement no res més que un accident casual –malgraat ser a voltes enlluernador– en el devenir atzarós de la matèria biològica.
Potser, si adoptàvem aquesta perspectiva d’humilitat essencial, podríem començar a aplicar algun esforç real en la conquesta d’aquella dignitat que pressuposem que ens ha estat atorgada per naturalesa, per justícia o per voluntat i designi d’un pensament ordenador.
I si no en som capaços, continuarem enfilats en la nostra torre de vori, de fum o de formigó armat, envoltada de roses, d’encens o de filferro armat de ganivetes; i continuarem esclafant –amb míssils, amb dòlars o amb accions, a cops de matxet o a cops d’humiliació–, escorxant, decapitant, crucificant… Continuarem planejant i consumant l’eliminació massiva del “diferent”, fins que quedin al món els quatre gats més forts –si és que això arriba, cosa improbable perquè, tal com anem, aquest món tan fet a imatge de les nostres misèries i vergonyes s’haurà anat al carall ja molt abans.
Però si arribés aquell moment en què haguessin de tirar endavant el món els quatre gats poderosos, res no els estalviaria, tampoc a ells, la necessitat d’aprendre la lliçó que avui tant ens costa d’acceptar: que allò que ens humanitza és només la complexitat de la vida, de tot el que existeix, a escala còsmica, i que allò que ens dignifica és només la consciència de la necessitat de l’altre, sense matisos ni distincions; en definitiva, l’assumpció plena i conscientment humil de la nostra condició com a espècie en una ànima universal.
Però, fins a la consumació d’aquest improbable final ens queden –dissortadament– molts anys i molt espai per destruir i exterminar els altres –els inferiors– i per destruir i exterminar la vida –l’ànima– del planeta.
Josep A. Vidal
Like this:
Like Loading...
