Entre el moment en què escric aquest article i el moment de la publicació passaran 35 hores. És molt probable que el que s’esdevingui en aquest lapse faci envellir més del compte l’interès periodístic del tema que el motiva, que no és altre que la signatura, pel president de la Generalitat de Catalunya, del Decret 129/2014, de 27 de setembre, de convocatòria de la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya.1 Tant se val; en aquest cas no volem posar l’èmfasi en la informació, sinó en el fet, que té una gran significació històrica. El mateix número d’ordre del Decret assumeix aquest valor simbòlic de transcendència històrica, que no prové del decret mateix, sinó del fet que és un pas més, i no pas menor, en la culminació d’un procés fondament i ostensiblement reclamat pel que sembla ser una gran majoria de la ciutadania catalana.
La referència del decret inclou l’any 2014, tricentenari de la pèrdua de les llibertats per la derrota davant Felip V. I inclou també el número d’ordre, el 129, que coincideix amb el nombre de presidents que ha tingut la Generalitat de Catalunya des de la seva fundació a mitjan del segle XIV, amb la qual es culminà un procés iniciat a darreries del XIII. A més, la signatura del decret s’ha fet al Palau de la Generalitat, que és la seu del govern de Catalunya. Aquest edifici gòtic, que tipifica molt bé l’arquitectura civil del gòtic tardà, a diferència de la majoria de les seus dels governs autonòmics, instal·lades en edificis singulars reconvertits per a les funcions de govern, va néixer ja com a seu del màxim òrgan de govern de Catalunya, en un moment reculat de la història, val a dir-ho, en el qual la paraula Espanya (o Hispània), quan s’emprava, tenia significacions i denotacions molt diferents a les que té actualment i, per descomptat, no designava res que pogués identificar-se amb el que avui entenem com a Estat i molt menys amb una nació.
Faig un salt en el temps i passo per alt els detalls i els fets de l’evolució històrica d’aquella primigènia institució de govern per dir que la Generalitat tingué continuïtat en la Catalunya de la Segona Republica espanyola, període durant el qual va tenir quatre presidents: Francesc Macià, Lluís Companys (afusellat pel franquisme el 15 d’octubre de 1940), Josep Irla i Josep Tarradellas. La presidència de Companys fou tumultuosa, per la crisi –o les crisis– persistents de la República i per la guerra. La victòria del feixisme va suposar l’exili del govern de la Generalitat, i fou a l’exili on foren nomenats, després de l’assassinat de Companys, els dos darrers presidents. Tarradellas, per l’obligada inoperància institucional, esdevingué president perpetu i referent simbòlic de la resistència institucional en l’exili.
Aquesta persistència va permetre un fet de gran significació històrica, que els governants espanyols actuals han procurat fer oblidar o fins i tot desacreditar: en els primers moments de la transició política espanyola després de la mort del dictador, quan encara no existia un projecte polític clarament definit, Tarradellas i l’Estat espanyol (durant la presidència d’Adolfo Suárez) negociaren la fi de l’exili i el restabliment de la Generalitat de Catalunya, sota la presidència del mateix Josep Tarradellas.
La Generalitat de Catalunya va ser, en aquell moment (octubre del 77) l’únic òrgan de govern que enllaçà la transició política espanyola amb la legalitat republicana que el cop d’Estat feixista havia trencat. I com a tal, és anterior a la Constitució espanyola, que no es va aprovar i sancionar fins quinze mesos més tard (desembre del 78), durant els quals l’únic govern a Espanya a més de l’estatal és la Generalitat de Catalunya.
La dada no és pas un detall històric intrascendent, perquè la Generalitat de Catalunya, a diferència dels altres governs autonòmics, no neix amb la Constitució ni per la Constitució. Fa pocs dies (20-9-2014), la vicepresidenta del govern espanyol, la senyora Soraya Sáenz de Santamaría, amb la vanitosa petulància que –des del meu punt de vista– la caracteritza, i amb una ignorància impròpia de les responsabilitats que exerceix –no dic pas que sigui ignorant, sinó que ignora cosas que qui pretén parlar amb autoritat i alliçonar la ciutadania honestament hauria de saber–, va increpar Artur Mas tot recordant-li que és president de la Generalitat de Catalunya només pel fet que la Constitució Espanyola “li dóna aquesta potestat“. Responent a aquesta afirmació, el president Artur Mas va voler fer valdre la prerogativa, que cap altre mandatari espanyol, ni autonòmic ni de l’Estat, pot exhibir, de ser el 129è president d’una institució, la Generalitat, que es va forjar fa set segles i que, amb peripècies i matisos que ara no fan al cas, s’ha mantingut fins avui en el govern de Catalunya.
Qui no tingui en compte la significació i la transcendència política actual d’aquest fet no entendrà l’essència del conflicte entre l’Estat espanyol i Catalunya ni l’enrocament de les posicions enfrontades. Ni el govern espanyol ni els partits amb vocació i possibilitats reals i creïbles –avui– d’assumir la responsabilitat del govern d’Espanya no acceptaran mai asseure’s a parlar dels termes per a la celebració d’un referèndum o d’una consulta als catalans sobre l’estatus i el futur polític de Catalunya. No ho faran per raons oportunistes, perquè temen que, en aquest moment, el perdrien; i no ho faran tampoc per raons de conveniència, perquè, si es consumés la desmembració, augmentaria la fragilitat de l’Estat espanyol; i no ho faran tampoc perquè no els convé electoralment, perquè mentre mantinguin la fermesa de la tesi nacionalista espanyola davant les pretensions dels catalans, encara que ho facin contra la raó i contra la jurisprudència, fins i tot encara que ho fessin de mala manera o amb violència, guanyaran vots a la resta de l’Estat –o això és el que sembla que els diuen els experts estretegs electorals que consulten.2
Però, a banda de totes aquestes raons, que són certes i, cadascuna per separat, suficients i definitives, n’hi ha una altra de prèvia que consideren innegociable i que fa impossible –si l’estratègia i les pressions polítiques no giren en una altra direcció– que ni el Govern ni el cap de l’oposició (PSOE) acceptin de fer cap mena de concessió a la demanda de la Generalitat: el reconeixement de la sobirania nacional de Catalunya.
Només el fet de seure per parlar dels termes d’una hipotètica consulta als catalans sobre el futur de Catalunya porta implícit el reconeixement de Catalunya com a Nació sobirana. I això no ho farien ni ho acceptarien, ni el PP ni el PSOE, encara que estiguessin segurs al cent per cent –i ho dic només a tall d’hipòtesi d’una possibilitat en aquest moment remota– que les tesis unionistes guanyarien per una majoria extraordinària.
Una anècdota, trivial si voleu, però plena de sentit: quan després del referèndum escocès el primer ministre britànic, el senyor Cameron, en el seu parlament al país, va celebrar que els escocesos haguessin decidit preservar la unitat de la Gran Bretanya, es va referir, literalment, a la “unitat del nostre país de quatre nacions” (“our country of four nations“, va dir). Aquest fragment del discurs, a Televisió Espanyola, va ser traduït per “la unidad de nuestra nación”.3 En el millor dels casos, el fet pot ser degut a manca de seguretat en la traducció directa de l’anglès, però, ni que fos així, constitueix una metàfora molt vàlida de la cotilla mental del nacionalisme espanyol.
La consigna d’ “España, una” és innegociable. Tan innegociable –o potser molt més– com ho és per als catalans la sobirania i el caràcter nacional de Catalunya. La tesi que difon el govern espanyol és, descaradament, que “Catalunya és una invenció del nacionalisme”, que no ha existit mai. Literalment, MAI.4 També els catalans, en la tesi del govern espanyol, són una invenció, o, dit altrament: són espanyols abans que catalans, i només el fet de ser espanyols els dóna entitat jurídica i drets de ciutadania. De la condició de catalans no se’n desprèn cap prerogativa singular, i, consegüentment, la Generalitat i les institucions de govern de Catalunya són només delegacions i representants del poder de l’Estat, simples instruments administratius que exerceixen una funció delegada i condicionada, essencialment mancada d’iniciativa política.
No ho oblideu: aquesta és la clau de volta de tot. Sense això no s’entendrà l’enrocament de les posicions. El que per a uns ens és irrenunciable, perquè suposa deixar d’existir, per als altres és inadmissible, perquè suposa deixar de ser.
De vegades, o molt sovint, la tragèdia existencial ocupa l’escenari de la política. Com potser ara.
Josep A. Vidal
—————
1. Fragment del DECRET 129/2014, de 27 de setembre, de convocatòria de la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya. Se’n pot consultar el document íntegre al web de la Generalitat de Catalunya, departament de Presidència, http://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/6715A/1373016.pdf
[…]
D’acord amb els articles 4.2 a) i 10.1 de la Llei 10/2014, del 26 de setembre, de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana,
DECRETO:
Article 1
Convocatòria
Es convoca la consulta sobre el futur polític de Catalunya que tindrà lloc el dia 9 de novembre de 2014.
Article 2
Objecte
L’objecte de la consulta és conèixer l’opinió de les persones cridades a participar sobre el futur polític de Catalunya, segons els termes de la pregunta recollida a l’article 3, amb la finalitat que la Generalitat pugui exercir amb ple coneixement de causa la iniciativa legal, política i institucional que li correspon.
Article 3
Pregunta
En la consulta es formula una primera pregunta i una segona de successiva, en els termes següents:
-
a) Vol que Catalunya esdevingui un Estat?
– Sí
– No
En cas afirmatiu:
-
b) Vol que aquest Estat sigui independent?
– Sí
– No
Únicament es pot respondre la pregunta de la lletra b) en el cas d’haver respost “Sí” a la pregunta de la lletra a).
La consulta es formula en les llengües oficials a Catalunya.
[…]
DISPOSICIÓ FINAL
Aquest Decret entra en vigor el mateix dia de la seva publicació al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.
Barcelona, 27 de setembre de 2014
Artur Mas i Gavarró
President de la Generalitat de Catalunya
-
En aquest equip sembla ser determinant la figura de Pedro Arriola, pròxim a José María Aznar, i marit de Celia Villalobos, exministra de Sanitat i pes pesant en el partit. Als càlculs electoralistes d’Arriola, i a la influència de Celia Villalobos, que havia criticat obertament la Llei de l’avortament defensada per Ruiz Gallardón, s’ha atribuït aquests dies la desautorització per Rajoy del seu ministre de Justícia i la dimissió immediata de Gallardón.
-
Si el lector ho vol, pot mirar aquesta seqüència de vídeo (http://www.rtve.es/noticias/20140920/saenz-santamaria-pide-mas-piense-antes-firmar-consulta/1015341.shtml) i observar la cura que hi posa la vicepresidenta del Govern espanyol a evitar atribuir fins i tot la condició de “catalans” als ciutadans de Catalunya. Tot parlant d’Artur Mas -amb les pauses forçades que imposa la preocupació a elegir les paraules- li recorda que “és el president de tots els qui habiten en aquesta Comunitat”. Ni la paraula Catalunya, no vol dir.