DIA DA GALIZA. “A Galiza é para mim…” – Josep Anton Vidal*

          “Amo-te          
           sobretudo
como eu te quereria
           como eu em mim te crio
                 dia após dia
como um encantamento da minha infância
                 e da minha fantasia”

E. Guerra da Cal: Pátria

Tenia 22 anys quan, des de Barcelona, vaig viatjar per primera vegada al poble natal del meu pare, que, en aquell mateix viatge, tornava amb mi a la Galícia on havia nascut, al cap de trenta anys d’absència. N’havia sortit el 1940, amb poc més de 20 anys i amb una guerra obligada i encara viva tancada a l’ànima, quatre peces de roba ficades en una bossa de lona marinera i el propòsit, probablement il·lusionant –a vint anys les il·lusions tenen la força d’un torrent desfermat–, d’arribar a Barcelona i enrolar-se en algun mercant com a mariner.

Deixava enrere el paisatge de la seva infantesa, els rostres coneguts, els germans, els pares…, i seguia el camí que tants dels seus amics i compatriotes havien fet abans, amb direccions diverses, amb el propòsit ambigu de cercar fortuna i de fugir de la misèria. Un dels seus germans, força més gran que ell –els meus avis havien tingut onze fills, sis dels quals eren vius encara–, havia emigrat anys abans a Buenos Aires, terra de promissió on va formar família i va intentar, amb poc encert i amb molt poca fortuna, obrir-se camí. Quan va tornar a Espanya, al cap de pocs anys, la voràgine de la guerra l’arrossegà al bàndol dels perdedors. Havia deixat a l’Argentina dona –a qui no tornaria a veure– i dues filles, amb les quals no es retrobaria fins al cap dels anys. El brancal argentí de la família s’ampliaria al cap de poc, quan als anys quaranta la més petita dels germans va marxar també a Buenos Aires, on va formar família i d’on no va tornar mai. També el pare –el meu avi–, fill d’una nissaga de pescadors, havia intentat provar els camins de la fortuna, de primer enrolant-se en els vaixells que pescaven en aigües de Terranova, després, a Nova York, on va treballar en la construcció i on va viure il·legalment alguns anys, fins que, assetjat per la policia d’immigració, cansat i amb la salut malmesa, va tornar a Galícia, on l’esperaven la decrepitud dels seus ascendents, una molt prolongada malaltia de la dona, la mort d’algun dels seus fills, la batalla diària per arrencar del mar el tresor de la pesca que els permetia capejar el temporal de la misèria, el clima enrarit de la vida social i la política, i finalment la guerra, i la dispersió progressiva dels fills, la diàspora familiar: l’Argentina, Catalunya, les Canàries. I la vellesa –accelerada per un deteriorament físic que la fotografia que en conservo palesa de manera innegable amb trets contundents– no va trigar a llevar-li la vida. Fou enterrat al vell cementiri on reposaven els seus, davant l’església grisa de pedra granítica, menjada pels líquens, en un espigó de terra de parets espadades contra les quals s’estavellen les ones amb la cadència d’una melodia incessant en la bonança i amb la violència salvatge de l’oceà embravit en la tempesta. Les seves restes, però, reposen al fons de l’oceà, on les va arrossegar un cop de mar furient que un dia de tempesta va arrencar de l’atri de l’església la part del cementiri on era enterrat. Havia estat tota la vida un home de mar, i el mar, gelós, en el moment postrer, va fer valdre el seu dret de ser-li també sepulcre.

El meu pare –que de camí havia fet una parada per visitar el seu germà, que, com tants altres perdedors de la guerra, estava tancat al penal d’Astorga– va arribar a Barcelona sense res: a Saragossa li havien robat el migrat equipatge que duia. Desposseït per l’atzar de tota pertinença material, va guardar amb pany i clau dintre seu tots els records, el tresor del passat. Potser fou aleshores, mentre deambulava atzarosament pels carrers d’aquesta ciutat estranya i atrafegada, que, si en seguia el pendent, el menaven indefectiblement al mar, on va començar a covar aquell punt de nostàlgia, el sentiment que al llarg del temps –del seu exili– aniria compactant els records, les vivències, la consciència de la Galícia natal fins a fer-ne un referent nostàlgic, penetrat per l’íntim regust amarg de la infantesa abandonada, amarat de la dimensió entre mítica i morrinhenta del paradís perdut, un paradís probablement que mai no va poder existir fora de l’ànima.

            “A Galiza

     é o meu amor constante

            […]

           

            Amo-a

     com o náufrago desesperado

            ama a costa longínqua e ansiada

     que nunca há-de avistar

            Amo-a

     com saudade antevista de emigrado

            que à partida se sabe já

                                   fadado

     a ser ausente morrinhento

            de nunca mais voltar

     Porque ninguém jamais regressa do desterro

            à mesma terra que deixou

     (O Espaço dissolve-se no Tempo:

     os lugares

            e as gentes que os habitam

     mudam e morrem sempre

            e nós também morremos

                                   e mudamos

     […]

 Sovint imagino que a Barcelona, el meu pare, de primer perdut i més tard més o menys situat, ja amb treball –una feina, la de conductor de tramvies, que mai, ni remotament, no havia imaginat des de la Galícia natal–, baixava sovint fins al port i s’hi passava una estona llarga arran de mar, veient el moviment incessant d’aquesta mar petita i intentant inútilment de trobar-hi el bramul profund, el color verd fosc, la mescla d’olors intenses do argazo e do peixe i la nitidesa transparent de la costa batuda per l’oceà, en lloc d’aquestes aigües mediterrànies, manses, quietes, brutes, pudentes del petroli que hi abocava el tràfec portuari i que dibuixava sobre la superfície extenses taques olioses, bellugadisses i tornassolades. Mai, però, no va passar d’aquí. La seva vocació de navegant va fer amarres per sempre al port de Barcelona. Va trigar més de vint anys a tornar a fer-se a la mar, ara com a passatger, en un vaixell mixt, de càrrega i passatge, per retrobar-se amb la seva mare i abraçar-la per última vegada, a les Canàries, on s’havia traslladat la família a ran de la mort del meu avi.

Aviat casa nostra es va convertir en un punt de referència per a tothom que, havent sortit del poble del pare, s’enrolava en algun vaixell de ruta regular o de càrrega que feia escala a Barcelona. L’adreça de casa nostra passava de boca a orella, juntament amb el consell que fos qui fos hi trobaria un refugi d’afecte i amistat gràcies a l’extremada hospitalitat dels meus pares, que, tot i la justesa de recursos amb què vivíem, acollien els visitants, els acompanyaven en la seva estada a la ciutat, els atenien si estaven malalts i els donaven, en tot cas, estimació i caliu familiar.

Les llargues converses de sobretaula, l’evocació permanent de llocs i persones, les cançons, la narració de fets, la descripció d’activitats i paisatges, dites en aquella llengua que, sense ser la meva, se’m ficava per dins fins a sentir-la íntima, van anar construint en el meu imaginari un reducte personal, una dimensió incorpòria, afectiva, que cisellava el meu món interior i el conformava talment com ho feia la realitat tangible de l’entorn.

En la veu dels navegants que ens visitaven assíduament, la meva Galícia mítica s’entremesclava amb el relat dels viatges, els mars que solcaven i les ciutats que coneixien en les seves navegacions. Jo em sentia realment privilegiat. Cap dels meus amics o companys d’escola no tenia amics que li parlessin en viu de les aigües glaçades de l’Àrtic on havien quedat atrapats pel glaç, de les mars embravides on les ones s’aixecaven com muntanyes i sepultaven el vaixell a cada moment amenaçant d’arrossegar-lo al fons de l’oceà, de la polifonia de colors i d’aromes dels ports i dels mercats orientals de la Mediterrània: del Líban, d’Israel, d’Egipte… Ningú no tenia les bales de vidre amb filigranes de colors, vingudes del Japó, amb què jo jugava, o els aneguets de plàstic, portats també d’algun port oriental, que jo feia surar al safareig de casa; ningú rebia postals de llocs tan llunyans i exòtics… I ningú no freqüentava, com jo, tants vaixells diferents, ni tenia el privilegi de poder-los recórrer de la coberta a les bodegues, els passadissos, el pont de comandament, la cuina, la sala de màquines, les cabines de la marineria.

En el meu imaginari infantil, Galícia era alhora tot això, i crec que bona part de les meves lectures d’aleshores, amb Jules Verne com a autor predilecte, prenien com a referent aquest mateix imaginari i s’hi confonien.

Però, quan, amb vint-i-dos anys, vaig viatjar per primera vegada al poble del meu pare, a la Ria de Noya, davant per davant de Muro, amb el penyal negre de Monte Louro a la mitja distància, aquell món ingenu i infantil havia agafat cos. Aleshores havia llegit tot Valle-Inclán, coneixia els textos i els dibuixos de Castelao, havia estudiat història i tenia, de la Galícia real, una opinió, un coneixement que jo creia prou objectiu i una certa perspectiva crítica… I curiositat intel·lectual. Però, a desgrat del meu bagatge, Galícia em fou sobretot una experiència emocional, que em va colpir amb una contundència aclaparadora. Des del primer moment vaig saber que em seria impossible d’apropar-m’hi amb mirada objectiva. Ho vaig saber d’un cop, quan l’endemà d’haver arribat, vaig sortir a fer un tomb, amb la càmera fotogràfica, i, des de la casa on m’estava, arran de mar, em vaig anar enfilant pels senderols empedrats que pugen cap a l’aldea.

Per la banda de mar, serpentejava, amb revolts pronunciats, un mur de pedra granítica per damunt del qual podia veure el paisatge dilatat del mar fins a l’horitzó. En l’aigua, en aquell moment quieta, les barques de pesca hi havien deixat un rastre lleument sinuós que es resistia a desaparèixer. Gavians i gavines llançaven a l’aire, espaiats, uns xiscles aguts i penetrants. La llum de migdia reberverava damunt la pedra escalfada. Les campanes, amb una cadència planyívola, tocaven a mort. Estava absort en la contemplació del paisatge, quan vaig sentir soroll de passos al revolt immediat en el camí que pujava cap a l’aldea. Em vaig girar a temps de veure passar al meu costat la figura callada, hermètica, rigorosament vestida de negre de cap a peus, d’una dona que transportava, mantenint-lo amb una naturalitat sorprenent damunt el cap, el taüt d’un difunt.

Abans que la dona desaparegués rere el revolt descendent, vaig pensar que, en aquella confluència de temps i espai concreta, la Galícia que amb els anys s’havia anat edificant dintre meu em venia a sorprendre, mentre, des de no sé quina dimensió, Castelao m’adreçava una mirada displicent d’intel·ligència i Valle-Inclán em mirava amb posat sorneguer assegut al pedrís d’un cruceiro.

Vaig saber aleshores que jo mai no seria un “observador” de Galícia, que mai no podria mirar-la fredament, analíticament. Que no en podria tenir mai una visió objectiva ni crítica. Perquè Galícia és per a mi l’espai inconcret del sentiment, de l’emoció, de l’intangible.

L’any 2000, quan, a primers de gener, va morir el meu pare, vaig sentir la necessitat de tornar-hi. No sé ben bé per què, però en la cerimònia religiosa de comiat em vaig entossudir en la idea que s’havia de cantar una cançó que evoca el passatge evangèlic de la pesca al llac de Tiberíades. En vaig cercar la lletra i la música i em vaig preocupar de donar-la als assistents. El resultat fou més aviat penós, i les veus es van anar esllanguint sense arribar a confegir-ne cap estrofa mínimament harmonitzada. En la darrera estrofa, a penes quedaven tres veus solitàries i discordants que van voler, malgrat tot, cantar-la fins al final. L’audició de la Salve marinera, una lectura de Rosalia (Airiños, airiños, aires…) que el meu pare solia recitar amb força sentiment –era un rapsoda abrandat, dels de la vella escola–, i Negra Sombra, en la veu de Luz Casal, van deixar la fracassada interpretació de la cançó en una simple anècdota.

No va ser fins a l’agost que, aprofitant les vacances, vaig poder tornar al poble del pare. Vesprejava quan hi vaig aturar el cotxe, a prop del port: davant meu, amarrades, les barques, i, seguint la línia de mar, les façanes del poble fins al cruceiro, i més enllà, la silueta de l’església amb el campanar que s’enlaira, esvelt, sobre el vèrtex de la façana. Vaig obrir la porta del cotxe i, amb el cos cruixit al cap de tants quilòmetres de carretera, vaig posar el peu a terra. De sobte, se’m va tallar l’alè: per damunt de la simfonia de les ones de l’oceà encalmat, la megafonia de l’església llançava a l’aire la cançó que jo m’havia entestat a fer cantar en el funeral del meu pare. La cançó fracassada en aquell comiat a Barcelona em donava la benvinguda i m’acollia en el meu pelegrinatge íntim. Vaig sentir un calfred, i em van venir les llàgrimes.

El sol es ponia lentament darrere Monte Louro.

Josep A. Vidal

nota:

Prenc com a títol d’aquesta evocació personal els dos primers versos del poema Pátria, d’Ernesto Guerra da Cal, al qual pertanyen també els fragments que cito i que comença així:

         “A Galiza

         é para mim

                   um mito pessoal

         maternal e nutricio

                   com longa teimosia elaborado

         de louco amor filial

                   de degredado…”

Leave a Reply