Dónde están las llaves, matarile, rile, ron, chimpón

barcelona

La campanya electoral del mes de maig ha col·locat els ajuntaments espanyols i algunes comunitats autònomes davant la necessitat de redescobrir la pràctica del pacte o, allà on no hi ha tradició pactista, de redescobrir la complicada geografia d’aquest terreny que obliga a equilibris constants per superar els obstacles d’una orografia plena d’entrebancs, afraus imprevistes i altres paranys.

La malfiança i el desencís envers la política rutinària i domèstica dels partits tradicionals, que els electors han vist mancada de vol i d’idees i excessiva d’ambició, d’inèrcies i de corrupteles, ha empès el vot cap a altres formacions que, mancades de tradició –si més no, aparentment– han anat anunciant-se a so de bombo i platerets com a redemptores, capaces de produir i d’encarnar una “nova” política. Tenim, d’una banda, la proliferació de grupúsculs sorgits de moviments populars que, tot i el caràcter divers, han fet seu el paraigües de la “democràcia participativa” com a alternativa a la “democràcia representativa”, el paradigma de la qual ha estat acaparat –no sé si amb encert, però sí amb sentit de l’oportunitat–, per l’espectre ideològic de “Podemos”, que el pretén com a propietat exclusiva; d’una altra, alguns partits polítics amb una història més o menys llarga o fins i tot recent, que, havent estat allunyats de les responsabilitats de govern, han exhibit com a mèrit la seva “virginitat”. La virginitat, però, no és mèrit i molt menys garantia d’honestedat quan els qui l’exhibeixen no han tingut mai ocasió de trencar-la; és com la innocència dels infants, que és espontània i natural, fin i tot admirable, en la infantesa, però només és meritòria quan es manifesta en l’edat adulta –cosa força improbable o excepcional, val a dir-ho.

Alguns partits “vells”, gairebé arcaics, s’han camuflat sota la pell de les formacions de nou encuny per tal de beneficiar-se de la victòria, atribuir-se el benefici de la joventut i no ser esborrats del mapa polític. Així, no tot és nou ni incontaminat en les noves formacions, que han acceptat ser les “mules” de la vella política a canvi del benefici simbiòtic d’entrar en campanya més ben calçades. Semblantment, alguna altra formació amaga en la seva modernitat i virginitat una càrrega ideològica heretada arnada, que ha tingut efectes nefastos en la història recent i que hauria de merèixer un repudi sense ambigüitats.

La càrrega “no prevista” de la “nova” política ha de sortir a la llum. Aquesta és la part positiva del nou paisatge polític. Progressivament, els interrogants s’aniran desfent i sabrem si el discurs contra “la casta”, tan present en el discurs actual dels partits alternatius d’esquerra popular participativa, tan idiosincràsic de “Podemos” i altres grups dins del mateix espectre i omnipresent en el verb abrandat dels seus líders, té alguna mena de traducció política innovadora o és l’enèsima repetició de la cantarella demagògica i efectista amb què sovint s’amanien els discursos i les proclames comunistes i àcrates en l’Espanya dels anys trenta del segle passat, on sovintejava també la referència a la “casta” per referir-se a l’enemic polític. Com sabrem també si en una formació com Ciudadanos i els moviments diversos que s’hi aixopluguen s’hi tradueix en acció política la càrrega ultranacionalista, autoritària i personalista de la seva herència genètica; i sabrem fins a quin punt el “modern” Albert Rivera ha trencat els lligams ideològics de la seva primera formació política (evidents en la fotografia que es pot veure a Internet en què, encara adolescent, exihibeix sense pudor simbologia falangista tot fent la salutació romana de identificació inequívoca) i és capaç de fer alguna cosa mínimament coherent en política, o bé se’ns mostra a pèl, tal com és i com era en la seva fase de militant de les formacions juvenils del PP (al capdavall ja té una certa experiència en això de mostrar-se a pèl, com ho va fer posant nu en la primera campanya de Ciutadans; aleshores va tenir la prudència de tapar-se les vergonyes amb posat pudorós; ara, però, quan un nombre inquietant de votants l’han entronitzat en la política efectiva, veurem si manté el candor virginal o acaba exhibint-les impúdicament). I sabrem també si els promotors de la “democràcia participativa” saben generar un sistema de representació preferible al representatiu, si saben incorporar els valors de l’assemblea al sistema parlamentari, si saben esquivar els personalismes, si saben blindar-se dels oportunistes, dels interessos particulars i partidistes i dels grups de pressió. I sabrem si la democràcia representativa té capacitat d’autocrítica i de generació d’idees, si és capaç d’elaborar alternatives en l’àmbit del parlamentarisme tot deixant enrere els vicis i les inèrcies d’una pràctica política rutinària i vulnerable a la corrupció i generant dinàmiques il·lusionants crescudes en aquesta nova geografia política, en la qual els ciutadans reclamen proximitat, eficàcia, honestedat, coherència i responsabilitat política i jurídica, i una acció de govern que prioritzi les llibertats, la igualtat d’oportunitats, el treball i la solvència econòmica, l’educació i la cultura, la justícia i la garantia inequívoca de la separació de poders.

De moment, però, tots aquests interrogants, i molts d’altres, estan oberts. I n’hi ha tants, que no se sap ben bé a quines mans hi ha les claus de la “nova” política. No se sap ni tan sols si aquesta alternativa existeix o si, emparant-se en el desencís i la frustració dels votants davant l’abús de poder, la miopía política i la misèria de la política nostra de cada día, s’inventen alternatives, es reinventen les velles polítiques o simplement canvien de vestit (“los mismos perros con distintos collares“). Els pactes de governabilitat, difícils, a voltes sorprenents, apressats i insegurs, no ens permeten a priori albirar seguretats ni certeses. Diuen alguns que “el bipartidisme” s’ha acabat (al govern espanyol, cosa que està per veure, i a les comunitats on n’hi havia). Ja es veurà; potser, després de l’impasse, reapareixerà reviscolat pels beneficis del guaret obligat. Potser l’única cosa certa és que els partits tradicionals de l’arc parlamentari i municipalista s’han adonat per primera vegada que les claus de la política no són a les seves mans, o si més no no ho són en exclusiva.

Però, on són les claus, qui ho sap?

Josep A. Vidal

Leave a Reply