Catalunya enceta un període decisiu, no només en sentit metafòric, sinó literalment, atès que aquest divendres, després de la manifestació que es farà a Barcelona per commemorar l’Onze de Setembre, començarà la campanya electoral. Les eleccions convocades per a la constitució del Parlament de Catalunya tenen un plus afegit, atès que el resultat serà llegit, per partidaris i contraris, com un referèndum sobre la independència.
Què passarà després?… Ja es veurà. Com és natural, dependrà dels resultats que s’obtindran de les urnes el 27 de setembre.
Els partits que concorren a la contesa electoral fa temps que escalfen motors i vivim enmig d’un rugit persistent d’alta intensitat. Però el soroll veritable començarà divendres. La lògica dels partits –amb comptadíssimes excepcions, que no sé si passen d’una– s’ajusta als cànons de les eleccions tradicionals, amb mítings –que probablement tindran formats més modestos per tal d’exhibir contenció i moderació econòmica davant una ciutadania fortament castigada pels efectes d’una crisi que el govern ha gestionat sense cap pudor a favor del capital– i amb la gestualitat sobreactuada i una retòrica extremada. Els períodes electorals són, no pas per naturalesa, però sí per la cossificació d’una mala pràctica política de llarga tradició, espais oberts a la demagògia més desinhibida.1
És curiós, o a mi m’ho sembla, que els anomenats –impròpiament– “unionistes”, és a dir, els contraris a la secessió de Catalunya, han bastit el seu argumentari al servei de la demagògia més que no pas de l’anàlisi racional, el convenciment i les propostes. Aquesta, però, és una apreciació personal que, malgrat que es pot sostenir amb dades, pot semblar partidista i, per tant, no hi insistiré. Qui vulgui documentar-se’n té les dades a l’abast, i qui vulgui enganyar-se no necessita arguments. El cas és que, després d’anys de menystenir o d’ignorar, amb algunes excepcions, la informació, els arguments i les evidències del malestar de gran part de la ciutadania de Catalunya; després d’anys d’ignorar o menystenir el Govern, el Parlament i el poble de Catalunya; després d’anys de reprimir mitjançant la instrumentalització del Tribunal Constitucional, de les institucions, d’alguns mitjans i dels recursos de l’Estat…, ara s’alcen totes les veus, carregades de desqualificacions i d’exabruptes i d’acusacions d’intolerància i d’incapacitat de diàleg contra el sobiranisme, el nacionalisme o l’independentisme –o el dret a decidir, com en diuen encara alguns– a Catalunya.
L’espanyolisme ha decidit finalment que cal entrar en batalla. Però no s’han adonat encara que cal fer-ho armats amb arguments i concrecions, i que els arguments i les concrecions haurien de fonamentar-se en un coneixement precís, sense desenfocaments, de la realitat catalana. La veritat és que, malgrat que han tingut prou temps de fer-ho, no s’han molestat a conèixer-la. Han viscut i viuen de tòpics, miratges i fantasmagories. El nacionalisme espanyol –que s’autoidentifica com a constitucionalista o unionista– està tan convençut de la pròpia veritat, de la pròpia autoimatge, que no considera que la seva convicció sigui discutible, com no són discutibles ni les veritats absolutes ni les evidències, i molt menys considera la possibilitat que el seu autoengany pugui ser causa del mal. Per això han de recórrer als excessos retòrics (com el de Pedro Sánchez, líder del PSOE, cridant amb un abrandament excessiu això de “Jo també em sento catalanista”), a la ironia i el sarcasme de laboratori (com la candidata de Ciutadans, per posar un exemple, amb allò que “el manual per muntar una prestatgeria d’IKEA és més seriós que el programa de Junts pel Sí”), o promeses demagògiques (com la gratuïtat dels llibres de text, quan el que, en cas que això es produís, caldria dir que “el conjunt dels ciutadans ajudaran alguns dels seus conciutadans, per via d’impostos, a pagar els llibres de text”), o la falsedat presentada amb la contundència d’una obvietat (que, per tant, no necessita argumentació ni de les paraules ni de les dades que s’hi aporten, com això de la creació d’ocupació i el creixement econòmic que esgrimeix el govern espanyol del PP), o la conversió de conjectures interessades en veritats incontestables (com la pèrdua de la ciutadania europea, l’impagament de les pensions, la inviabilitat econòmica, que esgrimeixen tots) o directament l’amenaça repressiva i la por.
De tot això n’hi haurà, en el soroll que ens espera. I naturalment hi haurà també les reflexions i les reivindicacions –sempiternament ressuscitades cada vegada que Catalunya pretén agafar les regnes del propi govern– sobre la necessitat de refer Espanya i de refer el món: la regeneració d’Espanya i la revolució social com a passos previs i preferents… És a dir, la proposta que Catalunya passi a la sala d’espera mentre els altres fan la feina més important, i, quan serà feta –és a dir, mai– ja en tornarem a parlar, d’això de Catalunya.
Segueixo les campanyes electorals sempre una mica de lluny. He de confessar que no m’han interessat mai els mítings, i que se’m fa estrany sentir argumentacions amb un to de veu abrandat. L’abrandament del clima electoral més aviat m’és un revulsiu. Desconfio dels qui argumenten cridant, i em molesta enormement l’ús de la ironia, el sarcasme, la desqualificació o l’insult. I m’inspira una total desconfiança qualsevol polític –i qualsevol persona– que, a l’hora d’argumentar, em parla molt de pressa, sense concedir-me l’espai necessari per a la reflexió –un estil que han practicat i practiquen molts polítics del PP, i que utilitzen Pablo Iglesias i altres representants de Podem, com també l’actual alcaldessa de Barcelona, Ada Colau–, perquè sento que qui no em deixa pensar el que diu no vol que hi estigui d’acord, sinó que el segueixi a cegues.
Per això, pel que fa a mi, quan comenci la campanya tot estarà dit, i, malgrat que la seguiré amb curiositat i amb interès informatiu, així que, divendres, s’enganxi el primer cartell que desfermerà l’orgia propagandística, ja amb el vot decidit, procuraré prendre distància i preservar la meva serenitat.
Josep A. Vidal
- Utilitzo el concepte tal com el defineix el diccionari de l’IEC en la primera accepció: “Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats perquè acceptin promeses i programes d’acció impracticables“.