Alguns mals patològics de les nostres democràcies
por Josep A. Vidal
Els mítings i les campanyes electorals, perquè col·loquen els factors emotius per damunt dels racionals; perquè són espectacles autocomplaents, endogàmics i manipuladors; perquè obliguen a fer despeses inassumibles, que hipotequen l’honestedat i la independència de l’acció política.
Els líders, perquè se senten dipositaris d’una missió salvífica que es basa en la subordinació dels ciutadans, que esdevenen “masses” disciplinades i obedients, acrítiques i manipulables.
Les consignes, perquè volen substituir la participació democràtica per l’obediència.
La propaganda, llevat que els ciutadans puguin emprar-la per exigir als titulars responsabilitats si no compleixen el que anuncien.
El vot esclau, perquè anul·la la funció dels parlamentaris i converteix en una farsa el debat polític.
L’opinió captiva, que impedeix la discrepància i el debat i obliga a desmentiments i rectificacions que perverteixen els arguments subordinant-los als canvis d’estratègia dels partits.
El vot pactat, per raons iguals o similars, però també perquè el pacte sempre és secret i suposa una voluntat d’ocultació o d’engany als ciutadans.
Els lobbies, els poders fàctics, a més dels grimpadors, els miserables sense escrúpols, els delinqüents i les màfies, tots els oportunistes que s’aprofiten del sistema democràtic i de la seva manca de capacitat efectiva per controlar eficaçment l’acció de govern i la despesa pública.
L’herència històrica del jacobinisme, que ha imposat als sistemes democràtics un esquema de valors nascut a l’empara del Despotisme Il·lustrat.
La mentalitat dels buròcrates que accedeixen a la política en lloc de limitar-se a treballar en el seu departament i garantir l’eficiència burocrática.
La meritocràcia, perquè demostra que es compleix el principi segons el qual s’ascendeix en funció dels mèrits, fins que s’arriba a un lloc que supera les pròpies capacitats, que s’ocupa de manera vitalícia i ja no s’ascendeix més.
El personalisme, perquè és una traïció a la democràcia i perquè porta a l’acumulació de càrrecs, una pràctica que caldria prohibir rigorosament: una persona, un càrrec.
El dogmatisme, que perverteix o fa inoperants les anàlisis i substitueix la realitat per allò que diu el dogma.
La subordinació dels ciutadans a qualsevol poder, sigui o no sigui arbitrari, perquè és una perversió del sentit democràtic.
El vot ignorant, desinformat, manipulat, perquè suposa la destrucció dels principis democràtics.
La incoherència entre el programa polític i l’acció de govern i la impossibilitat de demanar responsabilitats per l’incompliment (i de fer-ho judicialment i penal en el cas que comporti perjudicis flagrants als ciutadas o malversació).
La ideologització i la manipulació política de la justícia.
La sacralització de la llei i de l’estructura de l’Estat (i la litúrgia patriòtica, naturalment).
La impunitat amb què se salda la mala administració.
La inconcreció dels programes polítics electorals: un programa polític ha de fixar objectius ideològics a llarg termini, però ha de concretar, amb un pla d’acció específic i avalat per un programa de gestió i un estudi econòmic, els objectius a curt termini.
La falta de respecte al ciutadà i a l’adversari polític.
La incapacitat per blindar durant els terminis determinats –per raons d’eficàcia- alguns sectors de l’activitat política per preservar-los de les fluctuacions dels canvis de govern: el sistema educatiu, per exemple, no pot canviar substanacialment amb cada canvi de govern; i tampoc els sistemes sanitari, de pensions, etc.
La pràctica política que posa l’oposició al servei de les estratègies dels partits i en contra de la governació de l’Estat en qüestions que afecten directament els drets bàsics dels ciutadans, pervertint així el sentit del vot, que és sempre, per naturalesa, contribuir a la governació.
La manca d’una reglamentació particular per als casos de majoria absoluta que impedeixi exercir-la des de l’arrogància i el despreci de les altres opcions que, malgrat ser minoritàries, representen sectors de la societat que no poden ser negligits sene trair els principis democràtics.
Els interessos que perverteixen la pràctica democràtica per servir altres objectius (de partit, de confessió, de privilegi, d’idees…)
La desigualtat social.
El principi segons el qual la llibertat de l’un acaba on comença de la de l’altre, perquè és una perversió congènita de la vida democràtica, per a la qual és necessari que la llibertat de l’un comenci i acabi on comença i acaba la dels altres. I igualment, que la riquesa, el benestar, les oportunitats de cadascú no s’edifiquin sobre l’explotació, les mancances i la manca d’oportunitats dels altres.