CARTA DE BARCELONA – Rigoletto i la defecció de la política- por Josep A. Vidal

Del duca un protetto
nessun toccherà.

M. Piave: Rigoletto
(llibret per a l’òpera de G. Verdi)

Deixo enrere Ginebra. El matí, tot i el temps primaveral, és fred i boirós. Les pluges darreres han deixat neu als vessants de les muntanyes, i als cims la neu recent s’ha afegit a la neu hivernal, que es resisteix a fondre’s. A les vinyes, que, nues i ossoses, s’enfilen pels vessants, i a les branques dels faigs i els avets de les zones boscoses s’hi esfilagarsen bromes persistents, fantasmals.

Tampoc jo aconsegueixo dissipar la meva depressiva malenconia de viatger solitari.

En sortir de Neuchâtel, he engegat la ràdio. Deixo enrere Annecy. Manipulo el dial fins a trobar un canal de notícies francès. Les últimes hores de campanya per a les presidencials ocupen gairebé tot l’espai dels informatius. Lluny d’asserenar-me, veure Marine Le Pen en la segona volta em neguiteja fins a la ràbia. Em provoca tot de sentiments primaris, impulsius, i em pregunto com poden ser tan fràgils i vulnerables les nostres conviccions democràtiques… I sento que voldria bufetejar algú. La perspectiva d’una victòria d’Emmanuel Macron obtinguda no pel vot dels qui hi confien, sinó propiciada pel vot dels qui volen impedir la victòria del Front National i votaran Macron com qui es pren un purgant o s’agafa a un ferro roent, no em tranquil·litza, ans al contrari, augmenta el meu neguit.

Deixo a la dreta el trencant de l’autopista que va cap a Lió. Potser fa més de dues hores que escolto les notícies. He hagut de canviar d’emissora un parell de vegades, quan he perdut el senyal, però és el darrer dia de campanya i els locutors segueixen pas a pas la jornada dels dos candidats. Ara m’adono que mentalment he desconnectat fa estona de les paraules concretes dels locutors, que han esdevingut una banda sonora monòtona i reiterativa. El cap se me n’ha anat per altres camins. És possible una victòria de Le Pen? No fa gaire del fracàs estrepitós dels qui, a pocs dies de les presidencials estatunidenques, auguraven que els americans acabarien donant el vot a Hillary Clinton per aixecar un cordó sanitari que evités l’accés de Donald Trump a la presidència… I aquí el teniu, prepotent, masclista, ignorant, dèspota, fanfarró, insolent, perdonavides, amb interessos espuris i potser inconfessables i sense cap acreditació social, ètica ni política…, però president dels Estats Units, autoritzat a prémer un botó vermell que ens pot fer saltar pels aires.

Un repàs dels líders de bona part de les potències del món no ajuda a tranquil·litzar-me. Putin, un narcissista fascinat per la imatge que el seu cos musculat reflecteix en els miralls imperials del Kremlin, individu fatxenda, amb pretensions de tsar estalinista, més amatent al poder i als beneficis que en treu –ell i el lacai que li guarda la cadira en els períodes d’interregne– que no pas al servei del poble, més propens a promoure la submissió forçosa que no pas els drets i les llibertats del poble que –manipulacions electorals a part– l’ha elegit.

I Erdogan, amb pretensions de nou Atatürk, no pas per adhesió, sinó per imposició, megalòman incògnit que ha liquidat les expectatives d’una Turquia democràtica i laica i ha empès el seu país cap a una dictadura impúdica. I Baixar al-Àssad, que, amb l’aquiescència o la indiferència de les nacions, ha massacrat el seu poble. I la descerebrada i envanida fins a l’autodivinització tercera generació de la monarquia comunista de Corea del Nord. I tots els noms de governants corruptes, dictadors i oportunistes que es poden inscriure en aquest mateix paradigma, que no són pocs…

En deixar enrere Valence, manipulo una vegada més el dial. Tot passant d’emissora en emissora, reconec de sobte la música de Verdi, i m’hi aturo. Rigoletto, final del primer acte: Monterone, pare ultratjat que demana venjança i que és objecte de les burles del Rigoletto, maleeix el duc de Màntua i el seu bufó:

Oh siati entrambi voi maledetti.
Slanciare il cane al leon morente
è vile, o duca.
E tu, serpente,
tu che d’un padre ridi al dolore,
sii maledetto!

Rigoletto és un drama truculent i fatalista, en el qual la maledicció de Monterone en el primer acte actua com a desencadenant de la tragèdia última. Mentre vaig seguint la peripècia del pobre Rigoletto, personatge mesquí i envilit en la vida cortesana i alhora pare gelós i sofrent en la intimitat de la vida privada, penso que la maledicció, des del punt de vista dramàtic, té una innegable eficàcia escènica. Tanmateix, els mals que s’abaten damunt el bufó geperut no vénen pas de la maledicció, sinó del mateix Rigoletto, de la seva incoherència acomodatícia. Sabent que el seu benestar depèn de la magnanimitat del duc de Màntua, no dubta a entrar en el joc de submissions, servituds i claudicacions que li proposa la vida cortesana. Amb la seva claudicació personal vol mantenir el favor del duc que li garanteix un cert nivell de privilegi, i preservar la seva filla Gilda de l’instint depredador del duc i dels cortesans. Rigoletto renuncia al rigor moral, a la coherència personal: vol nedar i guardar la roba. I amb aquest interès, es desentén de l’interès dels altres, sense adonar-se que la renúncia a la defensa dels drets dels altres comporta, indefectiblement, posar en risc els seus propis drets. Quan transigeix i fins encoratja la conducta libidinosa del duc de Màntua i l’anima a raptar i violar les dones i les filles dels altres, està alimentant el mateix monstre que el destruirà a ell i a allò que estima i que volia preservar. Al final de l’òpera, Rigoletto estrenyerà entre els seus braços el cadàver de Gilda (Strappandosi i capelli cade sul cadavere della figlia, diu l’acotació escènica del libretto):

Gilda! mia Gilda! È morta!
Ah la maledizione!

En la seva desgràcia, continua atribuint els seus mals a la maledicció. No s’ha adonat de quin és realment l’arrel i l’origen del seu mal, no ha comprès l’abast de la seva responsabilitat en la pròpia dissort; no és conscient de la pròpia culpa.

Quan ja fa estona que he deixat enrere Nîmes, penso que sí, que dissortadament és possible que Marine Le Pen guanyi les presidencials a França, si no ara més endavant, i si no ella, algú altre del mateix perfil; i no només a França… Les nostres democràcies han tocat fons i veiem com s’estavellen contra la pròpia fragilitat i es desnaturalitzen davant la impotència, la claudicació, la resignació o la indiferència de molts.

En un context de manca de recursos, en un règim obrerista amb tots els mals de l’esclavisme, es van forjar les revolucions socials i democràtiques dels segles XIX i XX. Malgrat que una cultura dels valors aristocràtica i burgesa ensenyava que la llibertat de l’individu acaba allà on comença la llibertat dels altres, els oprimits, els marginats, els explotats van saber o van intuir que la llibertat de cadascú començava allà on comença la dels altres –i no només la llibertat, sinó els drets fonamentals, tots els drets. I la lluita solidària pels drets de tots va dur a la conquesta de drets fonamentals de cadascú.

Avui, però, en el context autosatisfet d’aquesta societat postmoderna, consumista i subsidiada, desarmada moralment i econòmicament hipotecada, malaltissament hedonista i individualista; en aquesta societat, on són molts els qui malden per preservar el seu petit reducte de benestar –per misèrrim que sigui– i veuen els drets dels altres com una amenaça a la pròpia seguretat, a la pròpia estabilitat, s’estén com una plaga la nafra purulenta de la insolidaritat, i amb ella, la deserció de les conviccions democràtiques i del compromís en la defensa dels drets. I aquesta tebior o aquesta indiferència moral ens fa fràgils, inermes. Som incapaços de defensar allò que creiem, perquè no volem perdre allò poc que tenim.

Ja a Catalunya, arribant a la Jonquera, penso que en el nostre món occidental, el sentiment de decepció s’escampa, que cada vegada són més els qui “malviuen del treball”, que cada vegada és més escandalosa la desigualtat en la distribució de la riquesa, en l’exercici i el gaudi dels drets i de les llibertats. I que, en aquest context, són també molts els qui veuen les necessitats dels altres com una amenaça a les pròpies seguretats. I que probablement aquesta percepció redunda en benefici dels interessos, si més no a curt termini, de les elits i dels qui detenen el poder i la riquesa.

El pes del jou, però, arriba un moment que ja no s’aguantarà. Vindrà la insubmissió, la dels que no tindran por de perdre res perquè no tenen res, i assolirà un abast com no s’ha vist mai. I de la insubmissió, potser sorgirà una nova revolució, que haurà de ser democràtica, social i solidària –o fraterna. Això, però, serà si hem estat capaços d’adonar-nos que la seguretat no consisteix a posar-se sota l’empara del duc de Màntua, sinó ben al contrari; que la convicció de Rigoletto que “ningú no farà mal a un protegit del duc” és falsa, perquè el duc és precisament el mal que ens amenaça. Si ens adonem, en definitiva, que la defensa de la pròpia llibertat, dels drets de cadascú, comença amb el compromís ferm amb la defensa de les llibertats i dels drets dels altres, de tots els altres, sense distinció. I al preu que sigui, encara que ens costi el sacrifici generós de les propìes seguretats.

La música de Verdi fa hores que ha deixat de sonar i han retornat les veus monòtones del noticiari. La política francesa ha cedit lloc a la política espanyola. El portaveu del consell de ministres, Íñigo Méndez de Vigo, recorda que “la garantia de inversión en España, respetando siempre la solidaridad territorial fijada por la Constitución, la da el Gobierno” i que “pactar, acordar y poner en común objetivos generales es bueno“, tot fent referència als beneficis obtinguts pel Partit Nacionalista Basc, que, amb l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat, ha acceptat ser la crossa necessària en la legislatura de Mariano Rajoy. L’advertiment del ministre té com a destinatari in mente l’independentisme català. Méndez de Vigo, IX baró de Claret, és -Wikipedia dixit– fill d’un militar molt proper a Francisco Franco i de la II comtessa d’Areny, i descendent d’una llarga nissaga aristocràtica que l’emparenta amb el marquès de Cubas, amb el duc de Riánsares, segon marit de la reina Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, i amb el marquès d’Esquilache, que fou ministre del rei Carles III. I em torna al cap el pobre i mesquí Rigoletto i el parany de la seva falsa seguretat: “ningú no farà mal a un protegit del duc”…

Arribo a Barcelona, solitari, cansat i abatut.

Josep A. Vidal

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão / Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão / Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão / Alterar )

Google+ photo

Está a comentar usando a sua conta Google+ Terminar Sessão / Alterar )

Connecting to %s

%d bloggers like this: