CARTA DE BARCELONA – La marea groga de la dignitat, de la democràcia i de la llibertat – por JOSEP A. VIDAL

 

Arreu de Catalunya, dies d’ara, hi trobareu llaços grocs. Els nacionalistes espanyols, constitucionalistes i uniólatres –permeteu-me aquest neologisme per referir-me a aquells que consideren sagrada la “unitat” de la pàtria i, consegüentment, un valor per damunt de tots els altres: tot s’hi val, per salvar-la–, s’entesten a dir que el llaç groc és “simbologia partidista”, que ocupa els carrers sense respecte per la neutralitat de l’espai públic i que constitueix una ofensa, una agressió, una violència contra els ciutadans que pensen diferent. A base de dir carallotades com aquestes obliguen a instal·lar un debat totalment estèril sobre la simbologia política i sobre si és tan legítim, des del punt de vista de la llibertat d’expressió, posar llaços grocs com treure’n. Anem a pams.

Primer: els llaços grocs són una denúncia de la transgressió de les llibertats i els drets democràtics que comporta el fet que, en l’Europa del segle XXI, hi hagi presos polítics –des del poder s’imposa “obligatòriament” per als mitjans públics el terme “polítics presos”– i gent que, sense haver comès cap delicte des de cap punt de vista, hagin de marxar a l’exili i buscar defensa en alguna democràcia europea perquè a Espanya són acusats de terrorisme, per delictes com haver-se encadenat en senyal de protesta, haver-se coordinat amb altres persones civils per tallar una carretera en senyal de protesta, o haver compost i cantat una cançó contra la monarquia i la corrupció, o haver portat en processó un “cony” de suro com a reivindicació feminista, o tenir a casa uns cabdells de corda que la Guardia Civil s’entesta a anomenar “mechas” és a dir, elements combustibles que podrien servir per preparar explosius. Els llaços grocs, per tant, no són un “símbol” independentista, sinó un senyal de protesta, d’indignació per uns fets concrets.

Segon: Els partits nacionalistes espanyols, que aglutinen totes les excelses virtuts dels nostàlgics del franquisme i tota la demagògia virulenta dels qui consideren una perillosa amenaça les llibertats i l’exercici dels drets, prediquen que l’espai públic –especialment el espais institucionals– han de ser neutrals i no poden expressar cap ideologia. Diuen que, encara que un ajuntament tingui majoria independentista, no pot manifestar-se ni emprar simbologia independentista perquè està obligat a representar tots els ciutadans, molts dels quals no participen de l’objectiu polític de la independència. Posats a dir carallotades, no ve d’un pam. Mireu, qualsevol força política guanyadora de les eleccions, està obligada a gestionar la política per al conjunt dels ciutadans sense excepció; però ho ha de fer des del seu posicionament polític, des del seu ideari; no des d’un ideari neutral, incolor, insípid. En qualsevol societat hi ha demòcratres convençuts, fidels a ideals de radicalitat democràtica; i hi ha demòcrates institucionals, a qui ja els està bé una democràcia formal a la manera de moltes democràcies occidentals, sense anar més enllà de la pràctica establerta; i hi ha també demòcrates tebis, que ni sí ni no, que pensen que democràcia i llibertats sí, però dins d’uns límits, que poden arribar a ser moooolt limitats; i hi ha ciutadans també que creuen que això de la democràcia és un desastre, i que tothom ha de gestionar-se per si mateix, o bé n’hi ha que pensen que “la gent” som tan carallots que necessitem mà ferma, algú que ens faci passar per l’adreçador, i que amb un règim ferm i autoritari, que estableixi clarament els límits, tot rutlla més bé. Així, si apliquéssim amb rigor aquest criteri de neutralitat, un ajuntament o una institució de govern d’un altre àmbit, que les urnes haguessin posat a mans de demòcrates radicals, dels que no en tenen prou amb la democràcia actual i la volen més representativa, estarien obligats a renunciar al seu credo i, en atenció als conformistes, els tebis, els anti i els contra, haurien de practicar una suposada neutralitat democràtica?

Au, va, que no ens mamem el dit!

Tercer: Molts nacionalistes espanyols, des de l’oposició i des del govern –aquest govern socialista que acabem d’estrenar– diuen que cal respectar la llibertat d’expressió i que tant és posar llaços grocs com treure’n… On anem a parar! És el mateix enganxar un cartell electoral que arrencar-lo? És el mateix escriure un llibre que cremar-lo? És el mateix noliejar un vaixell per rescatar migrants al mar Mediterrani que capturar el vaixell i deixar els desventurats que s’ofeguin? La llibertat d’expressió garanteix a tothom la possibilitat d’expressar el seu pensament, però no dona dret a considerar el pensament dels altres com una agressió ni a impedir la manifestació lliure dels altres fetes en el marc del reconeixement i el respecte convivencial als drets i les llibertats, ja sigui en l’espai públic o en l’espai privat.

Els llaços grocs són una denúncia i cap demòcrata no n’ha de restar al marge. Denunciem l’existència de l’anomalia democràtica de tenir empresonada gent d’ordre per les seves idees o les seves opcions polítiques, pel seu compromís polític exercit pacíficament en el marc democràtic. Denunciem l’anomalia democràtica que representa el fet que cantants, actors, ciutadans, representants de la societat civil i polítics hagin de romandre a l’exili no pas per fugir de la justícia, sinó per anar a cercar la justícia que l’Estat espanyol els nega. Exigim la llibertat del presos, l’anul·lació dels càrrecs i dels processos pendents, i el restabliment de les llibertats.

Això és el llaç groc. Va omplir els carrers i els camins i la geografia de Catalunya des del primer moment i s’ha anat estenent més enllà de les nostres fronteres, a Europa i a l’Estat Espanyol. I ha de créixer, perquè el que ha començat a Catalunya no és només un camí cap a la independència per la via democràtica, sinó un clam per les llibertats i pels drets en una Espanya que finalment pugui sortir del túnel a què l’ha condemnada immerescudament la seva dissortada història d’orgulls i prepotències, i en una Europa que pugui finalment encetar els camins de la unió i el progrés democràtic dels pobles –i no dic els Estats, tot i que tampoc no els n’excloc– que la integren.

Josep A. Vidal

One comment

  1. Ramon

    Enhorabona sr. Vidal. Un magnífic article sobre aquest tema. Potser el més entenedor i directe dels que he llegit fins ara. Salut!!

    Gostar

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão /  Alterar )

Google+ photo

Está a comentar usando a sua conta Google+ Terminar Sessão /  Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão /  Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão /  Alterar )

Connecting to %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

%d bloggers like this: