CARTA DE BARCELONA – “Cartes a Mahalta”, la nostra “Muntanya màgica” – por JOSEP A. VIDAL

barcelona
El arte tiene que pagarse, pero… - por Josep Anton Vidal

L’any 1935, Màrius Torres, un jove metge lleidatà, malalt de tuberculosi, es veu obligat a recloure’s en un sanatori. Té 25 anys i, encara en la fase inicial de l’exercici de la professió mèdica, cultiva ja una imprecisa vocació d’escriptor i de poeta. Són temps convulsos a Catalunya i a Espanya, on no trigarà a produir-se el cop d’Estat dels militars revoltats contra la República. L’objectiu principal dels colpistes, no és tan sols posar fi a la legalitat republicana i instaurar a Espanya –una Espanya única configurada per la rància mistificació de l’ànima castellana, el nacionalcatolicisme i un neoimperialisme empastat de models colonials– un règim feixista; pretén també sotmetre a obediència, una vegada més, Catalunya i els altres territoris nacionals: un sol Estat, una sola pàtria, una sola fe, una sola llengua, una sola cultura, i un ordre social sòlidament jerarquitzat

El jovent català, les diverses generacions d’homes i dones que precedeixen i segueixen de manera més immediata la de Màrius Torres seran arrossegades pel vendaval de la guerra, i en el termini de tres anys d’acarnissament les societats catalana i espanyoles seran delmades dramàticament per la mort, l’exili, la presó i els camps de concentració i el treball forçat, la persecució i la repressió.

Màrius Torres, però, roman aïllat de l’allau destructiva al sanatori de Puig d’Olena, des d’on segueix, atònit i afeblit per la malaltia, l’ensulsiada de l’entorn cultural, social, familiar… La seva condició de malalt, i els alts-i-baixos de la tuberculosi, amb progressos i recaigudes constants, el converteix en una anomalia: un espectador impotent d’una lluita, una guerra, una defensa de les llibertats i una desfeta en les quals hauria d’haver estat entre els actors. Com ho estan els amics, els germans i cosins, els veïns, els coneguts, els seus conciutadans. El sanatori esdevé refugi i galeria, un espai que mira enfora, vers un món en desfeta, i mira endins, vers un cos en fallida. Aquesta mirada divergent, endins i enfora, que avança en paral·lel i estableix un joc de reflexos que es projecten de l’un a l’altre horitzó de l’experiència vital de Màrius Torres, esdevé un espai-temps pel qual caminen les emocions i la vida del poeta. Un espai-temps pel qual, també, transita la peripècia col·lectiva des què es produeix el cop contra la legalitat republicana, l’any 36, fins a la instauració vergonyant del feixisme, en el marc d’una Europa massacrada per la guerra i incapaç de comprendre i d’explicar la barbàrie. Màrius Torres va morir a Puig d’Olena l’any 1942.

Al sanatori va conèixer Mercè Figueras, dos anys més gran que ell i també malalta, que hi havia ingressat l’any 34 havent passat prèviament per altres sanatoris on havia fet llargues estades des que va contreure la malaltia als setze anys. Puig d’Olena era una instal·lació moderna, ben condicionada, guiada per criteris terapèutics més avançats de l’època, ubicat en un espai natural al “terme municipal de Sant Quirze de Safaja, a una alçària sobre el nivell del mar de 800 metres, a cinquanta quilòmetres de Barcelona”.1

Entre els dos joves malalts, obligats l’una i l’altre a llargs confinaments a les seves cambres durant les crisis febrils o els brots de la malaltia, i obligats a les mesures d’aïllament que el criteri mèdic i les normes i convencions socials quant a la convivència entre malalts i malaltes, s’hi estableix una correspondència escrita, que circula d’una cambra a l’altra i que testimonia l’amistat, els afectes, les inquietuds, els sentiments i les preocupacions de tots dos, una amistat a la qual s’incorpora, per mediació de la Mercè, el jove escriptor i editor Joan Sales, que, anys a venir, havia de signar Incerta glòria, un dels cims de la novel·lística catalana contemporània.. I alhora ens permet ser testimonis del creixement literari del poeta. Aquesta correspondència, publicada recentment en antologia sota el títol Cartes a Mahalta, ens descobreix a més les excellències de la prosa “a raig fet” i encomanadissa de Mercè Figueras (Mahalta)… Al llarg de la lectura d’aquests escrits sense voluntat literària i tanmateix deliciosos i plens de troballes, ens és impossible de defugir el record de La muntanya màgica de Mann, però no és fins a l’epíleg, que signa la malaguanyada Montserrat Casals, que hi trobem una referència explícita, que no em puc estar de citar: Eren romàntics, seductors, desesperats i vuitcentistes tots ells. Malalts o no, tots duien la malaltia a dins. Joan Sales no era Hans Castorp ni Màrius torres era Joachim Ziemssen, i Centelles no és Davos; però, Puig d’Olena és la nostra Muntanya màgica. La durada de l’experiència de Castorp al sanatori és de set anys, els mateixos que dura l’amistat literària del nostre grup català. I així com la solitud dels personatges de la novella de Mann acaba amb la irrupció de la Primera Guerra Mundial, els nostres personatges reals de Puig d’Olena viuen ofegats, malalts, també per la desolació d’una guerra, la d’Espanya, que s’encadena immediatament amb la Segona Guerra Mundial. La malaltia, la guerra i l’exili van fer que la seva extraordinària intensitat vital es manifestés per carta, és a dir, literàriament. I literàriament els coneixem avui.

Josep A. Vidal

1 Del pròleg de Margarida Prats per al volum Cartes a Mahalta, antologia de la correspondència entre Màrius Torres i Mercè Figueras. Club Editor, 2017.

Leave a Reply