UN FET: Campanya “pretesament” constitucionalista contra la llibertat
Hi ha una vella dita castellana que diu: “Dime de qué presumes y te diré de qué careces”. En aquesta Espanya desorientada i erràtica, s’ha anat configurant un bloc que s’autoanomena “constitucionalista”, és a dir respectuós amb la Constitució, en el qual s’han agrupat i s’han erigit com a capdavanters els partits que es van configurar precisament per anar-hi en contra. El primer i principal és el Partido Popular, hereu d’aquella Alianza Popular que, fidel a les essències del Movimiento, l’aparell ideològic i polític del franquisme, va frenar tant com va poder l’anhel de consolidar la democràcia i les llibertats durant l’etapa de redacció del text constitucional, en els primers anys del postfranquisme i que, quan va ser el moment, hi va votar en contra. L’essència ì la naturalesa del PP és, des del primer moment, contrària a la Constitució, especialment al règim de llibertats i de progrés democràtic, si entenem, és clar, que ser demòcrata no consisteix només a concórrer a les eleccions i mirar d’aconseguir-hi tanta participació en el poder com sigui possible. També és cert que, si bé en un primer moment, aquell en què era encara Alianza Popular, el vestit constitucional li produïa urticària, aviat va aprendre que s’hi hauria d’acostumar i adaptar si volia continuar traient profit del negoci de la política, que, malgrat la pretesa transició a la democràcia, no havia canviat de mans; i va ser aleshores que es va reinventar com a Partido Popular. Un dels prohoms del PP, el que fou president de la Generalitat Valenciana i després ministre del govern d’Aznar, ho va expressar amb una claredat contundent: “Yo estoy en política para forrarme”, va dir. I no era l’únic que pretenia un objectiu tan lucratiu com indecent. I així s’ha configurat la fe constitucionalista del PP, al servei de les seves trifulgues, trampes, componendes, comissions, prevaricacions i corrupcions diverses. I van aprendre a utilitzar l’ambigüitat del text constitucional a favor dels propis interessos, tot magnificant les lectures restrictives que els convenien i negligint el desenvolupament de les llibertats i del desenvolupament de les conviccions democràtiques que els anaven en contra.
Si el Partido Popular és el primer anticonstitucionalista del bloc que es proclama defensor de la Constitució, el segon és Ciudadanos, un partit que té els orígens a Catalunya, on va néixer amb la pretensió de fragmentar la societat catalana mitjançant una defensa d’uns valors –llengua, cultura, símbols, història, etc.– que eren bandera d’un nacionalisme espanyol excloent, supremacista i arnat. Aquesta estratègia de “defensa” feia necessari construir “l’enemic”, perquè sense enemic no hi ha defensa que no sigui absurda. I és això el que van fer, construir la imatge política d’una Catalunya oposada a tot el que fos espanyol. El primer pas fou: Catalunya és l’antiespanya; i el segon pas havia de ser, i així ho han plasmat en els seus símbols corporatius: ser català és “una manera” de ser espanyol. Aquest enunciat, és clar, va acompanyat d’una lectura determinada, segons la qual els catalans han de saber-se espanyols i actuar com a tals, mentre que als espanyols –malgrat que visquin a Catalunya o siguin catalans de primera, segona o tercera generació– no cal demanar-los cap plus d’afinitat amb Catalunya, perquè pertanyen a una categoria o jerarquia superior. Els catalans, per tant, han d’incorporar-se a l’espanyolitat, l’han d’assumir, l’han de fer seva; però, en el sentit invers, no es demana cap esforç. En resum i simplificant-ho: els catalans, a Espanya, han de ser espanyols; els espanyols, encara que estiguin arrelats a Catalunya, atès que Catalunya és Espanya, no necessiten ser res més que espanyols. Així, si el PP ha corrumput allò de bo que pot tenir el text constitucional, Ciudadanos ha corrumput la convivència, ha traït la pluralitat que reconeix la mateixa Constitució…, i uns i altres han provocat un moviment involucionista i recentralitzador, que s’emmiralla en models d’exaltació nacionalista que la transició, si s’hagués produït com calia, hauria d’haver enterrat per sempre.
La revifada i l’onada del nacionalisme espanyol menys digne de justificació i de defensa, per excloent i supremacista, ha arrossegat el socialisme espanyol, malalt des de sempre de jacobinisme i per tant procliu a deixar-se seduir per models estatalistes i centralitzadors, que, obligat repetidament pels interessos partidistes en les successives pugnes electorals, ha hagut de fer seves les consignes nacionalistes dels altres. I bona part de la societat espanyola ha caigut en el parany de demanar als partits polítics –com en l’Espanya de la llegenda negra– una prova de “puresa de sang”, una mena de jurament que seran fidels als principis del nacionalisme espanyol, que mai no pactaran amb els “enemics d’Espanya”, uns enemics que, en l’imaginari nacionalista espanyol, són, sobretot, els catalans, i també els bascos. I aquest jurament, que es formalitza en mítings, proclames, arengues, manifestacions, amb una especial virulència en campanya electoral, és també irrenunciable en el debat polític parlamentari i en l’acció de govern.
Mala peça al teler! Espanya no se’n sortirà mai per aquest camí, ni a curt, ni a mitjà ni a llarg termini. Li cal un canvi de paradigma mental que comporti un aprofundiment de la cultura política democràtica, un canvi que hauria de ser atiat per dinàmiques europeistes i globalitzadores, però no sembla que, ni a la UE ni al món en la seva conjuntura actual, els vents siguin gaire favorables per propiciar-ho. I tanmateix, i a Catalunya ho sabem prou bé perquè ens afecta molt directament, el canvi és irrenunciable.
La reflexió, però, com anticipa el títol de l’article, va lligada a un fet. Anecdòtic, és clar, però simptomàtic de les patologies que afecten la política espanyola. En campanya electoral, han aconseguit que la Junta Electoral Central, urgida per la denúncia dels partits “constitucionalistes”, prohibeixi als mitjans públics catalans –ràdio i televisió– l’ús de les paraules “presos polítics” i “exiliats”, amb l’argument que comporten una “valoració” favorable als partits independentistes i republicans –els “anticonstitucionalistes”, per exclusió–. No s’ha prohibit, en canvi, referir-se als exiliats com a “prófugos de la justicia”, “huídos de la justicia”, ni als polítics empresonats com a “sediciosos”, “golpistas” i altres atribucions de criminalitat que els polítics i els mitjans públics espanyols utilitzen amb una freqüència imprudent a més de manipuladora de l’opinió pública. La Junta Electoral Central ja ho sap que aquestes expressions són de la mateixa naturalesa que les que ha prohibit; però aquestes són convenients als interessos “constitucionalistes”, i sobretot fidels al jurament implícit –i a la conjuració– contra els enemics d’Espanya. I una vegada més la Junta Electoral Central, davant un silenci encara massa compacte de la societat espanyola, fa bo allò tan vell que “contra Catalunya, tot s’hi val”.
UNA CITA: Vuillard, Éric: L’ordre du jour. Actes Sud, 2017, pàg. 133
Dans ce grand bric-à-brac de misère, oú se préparent déjà les pires événements, un respect mystérieux pour le mensonge domine. Les manœuvres terrassent les faits ; et les déclarations de nos chefs d’État vont être bientôt emportées comme un toit de tôle par un orage de printemps.
[En aquest gran terrabastall de misèria, en el qual es preparen ja els pitjors esdeveniments, un respecte misteriós per la mentida hi domina. Les manipulacions arrasen els fets; i les declaracions dels nostres caps d’Estat aviat seran endutes com un sostre de llauna per una tempesta de primavera.]
UN POETA: Loures, Carlos. “Trago uma voz encarcerada”, dins O cárcere e o prado luminoso, Edições Salamandra, 1990
TRAGO UMA VOZ ENCARCERADA
(A Marcos Ana)
Trazer a voz encarcerada, Irmão,
é levar o Sol a arder dentro da boca,
um Sol de palavras resplandecentes
com algemadas sílabas, regulamentos
carcerários sufocando as letras,
espingardas entre as vírgulas, muros
de silêncio rodeando os sons.
As nossa palavras caem
entre os apodrecidos frutos do olvido
como sementes abandonadas
entre as estéreis ervas de um baldio.
A voz que nos encarceram, Irmão,
é aquela que trazíamos dentro de nós
para povoarmos de palavras o silêncio,
palavras necessárias, a voz
dos nossos povos emudecidos
por séculos de opressão e crueldade.
Não é a nossa canção de amores frustrados,
não canta o rocio beijando a flor
ne chora a dor do ciúme ou da saudade.
Voz dos nossos companheiros humilhados,
bandeira de revolta e indignação,
a palavra liberdade nos nossos lábios,
é Sol estoirando o peito,
meu Irmão. (*)
Josep A. Vidal
(*) D’aquest poema, en vaig fer una traducció que ofereixo al lector a continuació, alhora com a testimoni d’afecte i admiració a l’amic Carlos Loures:
PORTO UNA VEU EMPRESONADA
(A Marcos Ana)
Tenir, germà, la veu empresonada
és tenir el Sol cremant a dins la boca,
un Sol de mots lluents, d’emmanillades
síl·labes, de lletres ofegades
amb reglaments i normes carceràries,
fusells entre les comes, i parets
de silenci emmurallant els sons.
Cauen els nostres mots
entre els fruits putrefactes de l’oblit
com llavors oblidades,
entre els herbots estèrils d’un ermot.
La veu que ens empresonen és, germà,
aquella que guardàvem més endins
per omplir de paraules el silenci,
paraules necessàries,
la veu dels nostres pobles muts per segles
d’opressió tenaç i crueltat.
El nostre cant no canta amors frustrats,
ni tremolors de flors al bes de la rosada,
ni és plany de gelosies, enyors i solituds.
És la veu dels companys humiliats,
bandera furient d’ira i revolta,
és el mot llibertat clavat als llavis,
és Sol que esclata al pit,
company, germà.
Carlos Loures [traducció: Josep A. Vidal]