CARTA DE BARCELONA – El llarg viatge cap a enlloc de la política espanyola – por JOSEP A. VIDAL

 

En vuit mesos, els espanyols han estat convocats dues vegades a les urnes per a la constitució de les Corts, que integren el Parlament i el Senat. El passat mes d’abril, tot i haver guanyat les eleccions, el líder del partit socialista, Pedro Sánchez, no va ser capaç de formar govern. Per dues vegades ho va intentar infructuosament. Per què? En política les explicacions sempre són complexes, però molt sovint les raons són tan simples que freguen el ridícul. A parer meu, la capacitat de Sánchez per a la política és nulla; no em sembla pas capaç d’articular cap solució als problemes polítics, econòmics, socials i estructurals de l’Espanya actual. Ni ell ni el seu partit. No és pas una valoració excepcional: tot l’espectre polític espanyol és decebedor.

El partit socialista, arran dels resultats electorals de l’abril, va tenir a les mans la possibilitat de formar una majoria d’esquerres mitjançant un govern de coalició amb Unidas Podemos, la formació que lidera Pablo Iglesias. Aquesta iniciativa comptava a més amb un suport parlamentari suficient, però Sánchez la va rebutjar per tacticisme polític, per supèrbia personal i per indigència política.

Sánchez és, a parer meu –hi insisteixo– una nullitat política, malgrat que la seva incapacitat pot passar desapercebuda fàcilment a causa de la paupèrrima migradesa política, intellectual i ètica de l’ermot espanyol. I per acabar-ho d’adobar, és un mal polític mal aconsellat.

Potser m’equivoco, però el fet és que va rebutjar totes les propostes positives per a la formació de govern, i a més va aixecar barreres argumentals contra tot l’arc parlamentari. D’Unidas Podemos va arribar a dir que, des de la seva responsabilitat de governant no podria dormir tranquil si confiava algun ministeri a les mans inexpertes dels membres de la formació de Pablo Iglesias… I va portar el país a noves eleccions per un caprici que ell s’ha entestat a dissimular presentant-les com un fet inevitable, de convocatòria automàtica, com a conseqüència de l’obstinació dels altres partits a facilitar el govern en exclusiva del Partido Socialista. I així vam anar a eleccions novament, a desgrat de tots els advertiments que se li van fer des de sectors polítics, periodístics, socials.

Sánchez estava segur que amb quatre trucs, molta demagògia i algun cop de sort guanyaria una majoria parlamentària més avantatjosa, i que aconseguiria desprestigiar les altres opcions. Comptava també que els vots que perdrien els altres partits anirien a engrossir l’opció socialista. Amb aquest convenciment va mirar de desprestigiar tothom, perquè el desprestigi dels altres havia de redundar en benefici del prestigi propi. Sobretot comptava amb capitalitzar els vots fugitius de Ciudadanos, el partit liderat per Alberto Ribera, que, segons símptomes i enquestes, estava clarament en davallada. I esperava també robar vots al Partido Popular, un partit ofegat per la corrupció i en hores baixes, amb un líder, Pablo Casado, d’una pobresa intellectual que espanta, sobretot perquè va acompanyada d’una rigidesa i una rotunditat ideològica i nacionalista que anuncia més desastres. També pensava robar vots d’Unidas Podemos, un partit fragmentat, també en hores difícils. I fins pensava que aconseguiria esquerdar la fermesa dels partits catalans sobiranistes i republicans, que ell imaginava espantats davant el Tribunal Suprem i la persecució judicial i policial, i dividits després d’haver-los escapçat mitjançant la presó i l’exili dels seus líders polítics i socials. Ell pensava que havia de guanyar, perquè és literalment un fatxenda, un presumptuós

El resultat ha estat el que ja li havien anunciat veus més lúcides que la seva i que les del seus assessors. Vuit mesos després d’aquelles eleccions fracassades de l’abril, que van donar la victòria al PSOE, Pedro Sánchez ha acabat, en les eleccions de novembre, perdent representació, de 123 diputats ha passat a 120, i  amb una posició parlamentària més afeblida, comptarà amb menys suports o amb suports molt més condicionats. Ha perdut també la majoria al Senat i al seu entorn ha vist com canviava el paisatge parlamentari. Les noves eleccions han enfonsat estrepitosament Ciudadanos, que ha passat  de 57 a 10 diputats, i han enfortit el PP, que ha passat de 66 a 88. Alhora, el sobiranisme català s’ha endurit, amb la presència de la CUP, que incorpora un plus de radicalitat republicana, i ha guanyat un escó més, de 22 a 23 (Esquerra n’ha perdut 2, Junts per Catalunya n’ha guanyat 1, i la CUP ha entrat al Parlament espanyol amb 2 escons). El Parlament espanyol s’ha fraccionat més, i ha passat de 13 partits amb representació a 16, cosa que comporta una major complicació negociadora. D’altra banda, també Unidas Podemos ha perdut representació, de 42 escons a 35, tot i que l’entrada de Más País, el partit creat per Íñigo Errejón, escindit d’UP, modula aquest retrocés. I, finalment, s’ha acomplert el pitjor dels pronòstics que Sánchez no va voler escoltar: l’ascensió de VOX, el partit d’extrema dreta que propugna un anticonstitucionalisme amagat rere la defensa ultramontana de la Constitució, que ells volen depurada de velleïtats esquerranoses i retornada a les essències del nacionalisme espanyol, el neofalangisme i el nacionalcatolicisme. Els 24 escons que VOX va aconseguir a l’abril, en una irrupció que va aixecar totes les alarmes, són ara 52, després de la disparatada repetició d’eleccions provocada per Sánchez i el partit socialista.

Resultat: una calamitat, que ha costat als contribuents un munt de milions d’euros –cent quaranta en números rodons, que cal sumar a les despeses electorals de l’abril, a les europees i a les municipals que s’han celebrat aquest mateix any, fins a un total de prop de sis-cents milions–, i que ha deixat la societat espanyola xactament allà on era, però pitjor. Amb els mateixos problemes, amb posicions més radicalitzades, amb més dificultats afegides i molt més desemparats políticament i amb una ciutadania desmoralitzada.

L’eix central i gairebé absolut de la campanya ha estat Catalunya. Tots els partits que es diuen “constitucionalistes” i que són, en realitat, nacionalistes de l’espanyolisme més arnat, han competit a veure qui deia el disbarat més gran sobre Catalunya, qui dictava la sentència més potent contra el sobiranisme i l’independentisme catalans, qui propiciava el càstig més contundent… L’arrogant president del govern espanyol en funcions ha repetit, ell i el seu govern i el seu partit, que a Catalunya no hi ha un problema polític, sinó una crisi de convivència. I sembla que entre els constitucionalistes (àlies nacionalistes espanyols) aquest eufemisme, que evita parlar de problema polític, ha tingut èxit. A la resta de les Espanyes se’n deuen fer creus en imaginar com devem d’estar de dividits i enfrontats els catalans! Però ningú no ha explicat què és això de la “crisi de convivència”. Què vol dir? Que estem enfrontats ideològicament? Que hi ha uns catalans que estan a favor de la independència i uns altres que no? Això és la “crisi de convivència”? Que potser hi ha països unànims ideològicament? O potser és que els que interpreten les diferències ideològiques com a fractura tenen com a model de convivència a imitar Corea del Nord?

Si mirem els resultats electorals a Catalunya, hi trobarem la insignificança dels partits nacionalistes espanyols: 2 escons el PP, 2 ciutadans, 2 VOX… El PSC es manté en 12, En Comú Podem es manté en 7. I en l’arc sobiranista, com hem vist, es passa de 22 a 23. I si comptem l’arc republicà, on hem d’incloure En Comú Podem, el resultat passa de 29 a 30 (majoria republicana sobre els 48 escons de la representació catalana).

Sense entrar en altres valoracions, sembla més cohesionat i molt menys fluctuant el vot a Catalunya que a la resta de l’Estat, on les posicions s’han radicalitzat a favor de l’opció menys constitucional de totes, la del nacionalisme més extremat, la d’aquells que van celebrar el resultat electoral cantant “A por ellos…” (els líders de VOX van dir que no era un cant contra ningú, que no era un cant d’odi, sinó d’amor a Espanya). M’agradaria que els qui diuen que Catalunya té un problema de convivència, en primer lloc definissin en què consisteix aquest problema, i que, en segon lloc, expliquessin si el que passa a Espanya es pot definir com un problema de convivència. Si tinguessin la lucidesa que cal, o l’honestedat política que cal, declararien que això de la “convivència” és una trampa conceptual que no resisteix cap anàlisi, que no té cap solidesa argumental, que igual que no val per a Espanya no val per a Catalunya. Que el que tenim són problemes polítics, i d’un gruix molt important. Que el que tenim són problemes socials, i d’una profunditat gairebé insondable. Que el que tenim són problemes d’honestedat, d’honradesa, de justícia, de llibertat. Que el que tenim són problemes urgents d’una democràcia mal construïda –i això podria entendre-ho, perquè es va construir en un context molt difícil– i mal administrada –i això ja no admet pal·liatius. I sobretot, que tenim el problema enorme de la insolvència dels gestors de la política, des dels partits fins a bona part de la ciutadania, castigada persistentment per la desigualtat social, l’engany sistemàtic, l’ocultació d’informació, la manipulació, el negacionisme crític, i la privació de drets i llibertats que són moneda corrent en altres democràcies europees tot i no ser modèliques.

Pedro Sánchez s’ha apressat a pactar un govern de coalició amb Pablo Iglesias. Han signat un pacte amb enunciats genèrics de fortuna incerta. I han apellat al patriotisme per aconseguir suports i fer front a l’auge de l’extrema dreta donant via lliure a un govern “progressista d’esquerres”, i amaguen així la veritat flagrant que ha estat Pedro Sánchez qui, amb la seva petulància i ineptitud qui ha donat espai a VOX. Parole, parole, parole… No és fàcil fer pronòstics esperançadors. En la política espanyola “pintan bastos”. Tot està per veure. Pel que fa a Catalunya, apellen a la responsabilitat d’Estat de les formacions independentistes… Ja té nassos, la cosa! Parlen d’una mesa de diàleg, però mentrestant atien la repressió i la persecució judicial. I tornen a parlar del marc constitucional com a “limitació” del marge de diàleg… No volen resoldre res, no volen ni parlar-ne, del conflicte polític. I no és tant perquè no volen parlar del dret d’autodeterminació o de la independència com pel fet que no volen cap escenari ni posada en escena que suposi el reconeixement, ni de iure ni de facto, de la sobirania nacional de Catalunya. Això és el que no acceptaran mai. Espanya no seurà mai a parlar amb Catalunya en igualtat. A Espanya la complexitat política està supeditada, i és un tret secular, a la simplicitat de l’orgull i la supremacia.

Josep A. Vidal

 

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão /  Alterar )

Google photo

Está a comentar usando a sua conta Google Terminar Sessão /  Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão /  Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão /  Alterar )

Connecting to %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

%d bloggers like this: