Hem estat i som encara, i qui sap per quant de temps, víctimes segrestades del progrés d’aquesta pandèmia que ens ha recordat, per si calia, la nostra vulnerabilitat. L’hem vista néixer, primer com una realitat distant, exòtica, que, en el nostre imaginari prepotent d’occidentals, vam atribuir a una pretesa vulnerabilitat pròpia només d’aquells territoris que, de manera irreflexiva i poc informada, considerem àrees de subdesenvolupament. Això ens va fer adoptar la posició d’espectadors indemnes a l’amenaça d’allò que passava davant els nostres ulls clavats a l’escenari o a la pantalla. Però no era una ficció, sinó la realitat, i ens vam equivocar col·lectivament. Ens vam dedicar a contemplar el que passava durant setmanes o mesos, sense sentir-nos implicats en res del que estaven veient els nostres ulls. La cosa més fotuda d’aquests imaginaris col·lectius que ens fan contemplar la realitat com si nosaltres visquéssim en una altra dimensió, més segura, més neta, més higiènica, més profilàctica, més sòlida i més dotada de recursos cientificotècnics i socials, és que ens fan perdre les capacitats de reacció i d’implicació. I quan ens adonem que hem fet tard, que la realitat ens ha sobrepassat i ha fet saltar pels aires el nostre món il·lusori, aleshores busquem culpables. I és que no ens ho acabem de creure, que som fràgils, vulnerables i que el nostre sistema de seguretats és molt més limitat del que ens caldria fins i tot per a la supervivència.
Les nostres societats desenvolupades –que, en el nostre imaginari, són totes occidentals– tenen un munt de coses a les quals atribuïm un gran valor, coses d’aquelles que acrediten aquella situació de privilegi que hem anomentat qualitat de vida i que ha esdevingut el referent i el model de les aspiracions col·lectives de les nostres societats consumistes i domesticades. En l’imaginari d’aquestes nostres societats de claudicants l’objectiu és el luxe, l’abundància, un munt de coses valuoses…, que, mirades de prop, són, al capdavall, supèrflues. Veiem i valorem com a riquesa allò superflu i no ens adonem que, en canvi, ens falten algunes coses essencials, de les quals depèn, en moments crítics, la nostra supervivència.
Faria riure, si no fos tan lamentablement ridícul, veure el desconcert i la insolvència dels lideratges polítics en les grans crisis. “Som un gran país“, “tenim la millor xarxa hospitalària del continent“, “al llarg de la història hem demostrat que si estem units podem superar totes les dificultats“, són algunes de les carallotades com hem sentit aquests dies de boca dels responsables de la gestió pública, frases buides i estúpides que ens demostren fins a quin punt la política actual, i no em refereixo només a l’espanyola o l’Europea, sinó a la política en sentit global, està ancorada en un paradigma arcaic, preocupat per la supremacia de l’Estat, del Regne o de l’Imperi, o del Mercat, o de la Ideologia, o de la Religió, o del Capital o de totes les ximpleries que han significat al llarg de la història el sacrifici dels pobles i de tantes generacions per servir els interessos dels poderosos. Ens cal un paradigma nou per a la política –i això implica polítics i ciutadans–, centrat en la procuració i la gestió del benestar global, és a dir, de l’economia, de la supervivència i la salut, de l’harmonia amb la natura, de la cultura –en totes les dimensions –, de l’ensenyament, de la convivència, dels drets i les llibertats, de la igualtat, i tot això coordinat de manera coherent des de l’àmbit particular o local a l’àmbit global, des de la singularitat a la generalitat. Aquesta és l’única funció vàlida de la política.
Però, això, ja ho sé, no ha estat encara inventat. És més fàcil alimentar i proveir exèrcits per ocupar-los en la defensa de primacies, privilegis i interessos oligopòlics, i de provocar oportunament les hostilitats adients per a la justificació de la despesa militar, que atendre les necessitats bàsiques del cent per cent de la població. Per això és ridícul i anacrònic que, quan ens trobem amb una crisi sanitària com l’actual, surti a donar explicacions un cap militar que comença el seu informe dient “sin novedad en el frente” o que en la conjuntura actual “todos somos soldados” i que “el Rei és el primer soldado de España“.
Aquest comportament, però, i d’altres que en lloc de ser anacrònics o estúpids són a més irresponsables, criminals, sanguinaris…, ens demostra que aquest nou paradigma per a la política no està encara inventat; però, tanmateix és el que ens cal. És utòpic, ho sé; però en aquest món distòpic en què ens hem anat tancat d’ençà de la Guerra Freda, que es congrià arran de l’amenaça nuclear i que ha anat obrint pas a amenaces encara més apocalíptiques, necessitem alguna dosi d’utopia, una utopia que sigui molt més sòlida que la fugida il·lusòria i el somni opiaci i vaporós dels diferents moviments alternatius que han esponjat i decorat d’ençà dels anys seixanta l’opacitat i la grisor opressora del poder en aquest escenari de desigualtat i abús supremacista a què ens hem autocondemnat o, en el millor dels casos, resignat.
Davant la crisi causada per la pandèmia vírica hem ressuscitat molts discursos distòpics dels que ens ha anat proveint la literatura i la cinematografia al llarg dels darrers vuitanta anys, totes les diferents formes de les tesis catastrofistes que ens han ensenyat a viure constantment amenaçats per l’apocal·lipsi bèl·lic, l’apocal·lipsi nuclear, el col·lapse mediambiental, l’ocupació alienígena, l’exterminació per pandèmies víriques diverses o la destrucció de l’espècie humana per éssers mutants, replicants, zombis o màquines humanoides.
Tots aquests diversos relats distòpics són el reremirall del discurs antropocèntric de les cosmogonies que hem col·locat en la base de les diferents formes de civilització en què s’arrela el món desenvolupat. Aquest error de perspectiva, que ens ha dut a considerar l’ésser humà com a centre de la “creació”, ens ha fet creure amb una naturalitat incomprensible que l’exterminació de l’ésser humà comporta la fi del món, alhora que n’acompleix la finalitat de la seva existència. La vanitat és un mal congènit de l’espècie humana. Si es fes realitat qualsevol d’aquests relats distòpics que presagien la desaparició del gènere humà, aleshores el món biològic, la vida a la Terra renaixeria amb una força nova, lliure finalment de l’opressió i l’abús a què la sotmetem els humans.
El confinament a què ens hem vist forçats aquests dies ha comportat un renaixement de la vida natural al nostre voltant. L’aire és més net i hem recuperat sensacions oblidades, si més no aquells que en algun moment les hem conegudes: el silenci i els sons de la natura fins i tot al bell mig de les ciutats i de les megalòpolis. Jo, de petit, en les nits d’estiu, m’adormia sentint el raucar de les granotes que tenien el seu hàbitat al fontanal del passeig proper; i no vivia al bosc ni en un medi rural, sinó a Barcelona, a tocar d’un boulevard molt concorregut i a menys de cent metres de la Diagonal, i tampoc no tenia el llit a tocar d’un balcó, sinó en un sòtan… I m’adormia amb el concert de les granotes i la remor del fontanal, on creixien nimfees i mates de joncs.
Dissortadament, és de preveure que si l’espècie humana desapareixia hi hauria un renaixement de la natura, amb una força i una vitalitat que ja tenim oblidada en la nostra cultura del predomini, de l’abús, de l’ambició, de la vanitat. La dinàmica a què ens aboquen aquests mals atàvics no és inevitable; com a espècie i com a civilització, hem de ser capaços de gestionar les nostres societats d’una altra manera, amb una humilitat que ens faci savis, amb una generositat que ens faci bons, amb un equilibri i una capacitat d’harmonia que ens permeti viure en equilibri amb la natura, no com a espècie dominant, sinó com a espècie responsable.
Josep A. Vidal