CARTA DE BARCELONA – Vol Espanya ser una democràcia creïble? – por JOSEP A. VIDAL

 

 

Una de les herències que el govern de coalició PSOE/PODEMOS presidit per Pedro Sánchez ha rebut del seu predecessor, el govern del PP presidit per Mariano Rajoy, ha estat la confrontació de Catalunya amb l’Estat espanyol. Aquest conflicte polític ha posat a prova la maduresa i l’arrelament de les conviccions democràtiques aconseguits en la societat espanyola durant els quaranta anys de postfranquisme, i el resultat de la prova ha estat l’evidència de les profundes esquerdes d’aquell miratge de consens, aquella mena de miracle, que el nacionalisme espanyol, des de la dreta i des de l’esquerra i amb la connivència del nacionalisme conservador català i basc, va presentar al món com a pedra de toc de la fermesa d’una Transició que l’escenari polític internacional es va apressar a donar per bona.

L’independentisme català ha fet evidents la insuficiència i les mancances democràtiques del règim del 78, que s’ha fet fort en la defensa d’una lectura de la Constitució restrictiva des del punt de vista dels drets i les llibertats, socialment involutiva i ideològicament dogmàtica. D’aquesta prova d’esforç, també la monarquia espanyola n’ha sortit clarament perjudicada, fins a l’extrem de no poder evitar l’exposició pública dels seus tripijocs (comissions, negocis tèrbols, evasió d’impostos, paradissos fiscals, empreses fantasma…), de la seva impudícia (escàndols, clavagueres, manipulacions i falsedats…), i de la seva decantació ideològica (connivència del monarca i de la institució amb els partits dretans i amb la defensa restrictiva i involutiva de la Constitució i de la realitat política espanyola.

Val a dir que, si l’alternança política habitual hagués estat a la inversa i l’enfrontament amb Catalunya s’hagués produït durant un govern socialista, les coses, en allò essencial, no haurien estat gaire diferents de com són ara, tot i que potser haurien maquillat una mica més les formes. El cas, però, és que el govern de Pedro Sánchez ha de gestionar un conflicte enquistat i enverinat, que, havent estat posat pel govern anterior en mans de les forces militars i policials i de la judicatura, que van córrer a erigir-se en paladins de la defensa de la unitat d’Espanya assumida com a deure màxim, per damunt de qualsevol altre valor, ja fossin la democràcia, els drets humans, les llibertats, l’honestedat o fins i tot la vida. Els constitucionalistes partidaris de la restricció, de la involució, de la recentralització o del jacobinisme van aplaudir amb les orelles aquesta judicialització del conflicte polític, que els ha permès que la feina bruta la fessin els tribunals i els comandaments de les forces militars i policials sense esquitxar-los a ells, còmodament instal·lats a l’espai dels espectadors en un afer en què, per responsabilitat política, havien d’ocupar l’escenari. En el judici contra els líders independentistes, els membres del govern espanyol que van ser cridats a declarar se’n van rentar les mans, i també els militars que comandaven l’operatiu repressiu.

Tres anys després del referèndum d’autodeterminació de Catalunya celebrat l’1 d’octubre de 2017, la causa oberta contra l’independentisme català –una opció política que s’ha expressat sempre democràticament i pacífica, i que ha estat liderada en bona part per la societat civil– continua imparable, amb prop de tres mil represaliats, una nòmina que continua enruixint-se perquè les maquinàries judicial i policial no tenen aturador. Els poders executiu i legislatiu, que no van dubtar alhora d’encoratjar la repressió contra l’independentisme per tots els mitjans, lícits i il·lícits, ara, amb el focus posat damunt un govern que s’autoproclama “el més progressista de la democràcia espanyola”, es fan els primmirats i procuren que no se’ls noti massa la manera com manipulen el poder judicial o hi interfereixen (controlant-lo “per la porta del darrere”, com pretenia i pretén el Partido Popular segons paraules del qui en va ser portaveu al Senat, Ignacio Cosidó). Ara, després de l’escàndol que han suposat la repressió policial, la persecució judicial, les condemnes, els presos polítics, els exiliats, les presons provisionals de mesos i anys, la falsificació de proves…, ara han de teatralitzar la “separació de poders”, i han de mostrar-se escrupolosos davant Europa i el món i fins i tot davant els sectors “progressistes” de la societat espanyola. Per això, es fan un tip de repetir allò que “el que toca és deixar treballar la justícia i respectar les decisions judicials, perquè, com a demòcrates –diuen ells sense cap rubor–, no podem fer altrament”.

He de dir, és clar, que hi estic d’acord en l’essencial d’aquestes afirmacions. Però això s’havia d’haver respectat sempre; no només ara i per oportunisme polític, quan el mal ja està fet i ja s’ha consolidat una disfunció que hauria de ser intolerable en un Estat de dret. Un cop empresonats els polítics o empesos a l’exili, un cop encausats centenars i milers de ciutadans, un cop fet el mal i consumada la venjança, ara ens tornem primmirats i diem que “com a Estat de dret, l’executiu i el legislatiu no poden interferir en l’acció judicial”. I fan veure que s’ho creuen, com si ells i nosaltres no sabéssim com han anat les coses. L’Estat de dret el que hauria de fer en primer lloc és assumir els principis de coherència amb la llibertat d’opinió i d’expressió, amb el dret de defensa democràtica d’una idea política, amb la legislació internacional que el mateix Estat ha signat i que, per tant, forma part del seu ordenament jurídic i n’és norma superior. No es pot implantar el rigor en la separació de poders sense esmenar el mal que s’ha fet amb la inobservança d’aquest principi elemental. Dit amb un exemple, no es pot desnonar tothom que tingui obert un procés de desnonament, i, un cop desnonat tothom, dir que això dels desnonaments és injustificable des del punt de vista social i incompatible amb el dret a l’habitatge.

Un Estat de dret, si vol ser-ho efectivament, no pot tolerar les mancances democràtiques que exhibeix en aquest moment l’Estat espanyol. Perquè una cosa és la defensa democràtica dels valors, els drets i les llibertats, i una altra de ben diferent són la propaganda política, la xerrameca demagògica i la politiqueria del bla, bla, bla. Si l’Estat espanyol vol ser un Estat de dret homologable amb les democràcies consolidades i creïbles (el constitucionalisme identitari espanyol sempre repeteix que Espanya és “una de les democracias más avanzadas del mundo“), ha de complir, crec jo, tres requisits: a) posar immediatament els mitjans per fer efectiva l’amnistia de tots els represaliats, amb les consegüents reparacions o restitucions, la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats; b) ha de convocar la ciutadania espanyola a manifestar-se mitjançant referèndum sobre aquelles qüestions que li van ser escamotejades en la fase preconstitucional del prostfranquisme, és a dir –a tall d’exemple essencial–, sobre monarquia o república, i, conseqüentment, iniciar el procés d’elaboració d’una nova constitució; c) i, pel que fa a Catalunya, ha d’enfrontar el conflicte polític, acceptant íntegrament el valor del vot expressat a les urnes, i, en coherència amb això, acordar amb els representants de la ciutadania la celebració d’un referèndum pactat d’autodeterminació.

Josep A. Vidal

Leave a Reply