Heus aquí una obvietat: la llengua pròpia de Catalunya és el català, com la d’Occitània, inclosa la Val d’Aran catalana, és l’occità. No hi calen explicacions ni argumentacions, és ben simple. Aquest fet no canvia per molt que a Catalunya hi hagi una nombrosa població que té altres llengües maternes, ni pel fet que un alt percentatge de la població catalana tingui com a llengua pròpia el castellà, ni pel fet que, segons diuen els organismes que en fan el recompte estadístic, a Catalunya s’hi parlin actualment més de dues-centes llengües diferents. Cada persona que arriba a Catalunya o que neix en una família immigrant té una llengua materna, una llengua pròpia, i ben vinguda sigui la diversitat lingüística que ens enriqueix perquè en cada llengua hi ha una visió del món, una cultura, uns referents a compartir. Ho diu ben clar el diari El Mundo: qui parla dues llengües té dues ànimes; és clar que aquest diari -integrat en el paradigma del periodisme execrable- ho diu amb l’ànim de desprestigiar els catalanoparlants tot presentant-los com a enemics del castellà, sense tenir en compte -o ignorant-ho intencionadament- que a Catalunya, si més no la circumscrita als límits de l’Estat espanyol, no hi ha cap català que no pugui utilitzar el castellà en qualsevol context i que, per tant, els monolingües, la majoria d’ells castellanoparlants, són procedents de la resta de l’Estat espanyol o d’altres països, però en cap cas són els catalanoparlants. Això, però, a la premsa espanyola acomodada en el mateix paradigma d’El Mundo o l’ABC no li importa; té altres servituds més estrictes que les del rigor crític i la fidelitat a la veritat; per a aquesta premsa obscenament manipuladora aquests valors essencials en la deontologia professional del periodisme compten menys que la subordinació i la servitud a compromisos, interessos i partidismes. No parlo pas dels professionals del periodisme, que en tot cas haurien de respondre cadascun davant de si mateix de les pròpies servituds, professionalitat i honestedat intellectual.
Deixem, però, la premsa, i especialment aquest tipus de premsa, i deixem de banda els exabruptes, la virulència i la unanimitat amb què combaten la identitat lingüística catalana. El fet que Catalunya assumeixi políticament, amb tot el que comporta d’obligació per al govern català, que la llengua pròpia és el català, dispara, en aquests mitjans, una ràbia incomprensible i no s’estan de qualificar els catalans de racistes, segregacionistes, bàrbars, fanàtics, enemics de la civilització, personalització del mal, violentadors de la justícia, defensors de la llei de la jungla, antidemòcrates i feixistes, consumadors de l’holocaust, gent dolenta, malalts d’odi… Ho diuen perquè algú s’ho cregui, tot i que els responsables dels mitjans i els professionals responsables i honestos saben perfectament, o poden comprovar-ho sense esforç, que el problema lingüístic que intenten descriure a Catalunya no existeix. O ho saben del cert o no volen saber-ho. És una rotunda perversió de la realitat. I per què ho fan? Per què enganyen els seus lectors amb descripcions que la realitat contradiu tan clarament? Per què banalitzen de manera tan barroera les polítiques legítimes d’una comunitat per preservar la pròpia llengua, la pròpia cultura amb l’objectiu, alhora, de fer-ne un factor de cohesió i d’harmonia social? Que no s’adonen que aquest és un exercici polític d’una enorme complexitat, que demana sensibilitat, prudència i equanimitat i uns equilibris pedagògics esforçats i molt meritoris? Per què s’obstinen a criminalitzar la immersió, una opció pedagògica que ha demostrat a bastament el seu encert i la seva eficàcia? Per què no són capaços de veure, en la diversitat lingüística, un valor, una font de coneixement i d’enriquiment intellectual, social, humà? Per què aquesta obstinació a comportar-se com a colonitzadors, com a supremacistes lingüístics? Per què aquesta obsessió lingüicida?… Però, deixem-ho, perquè no mereixerin l’atenció que els concedim si no fos pel mal que fan. Els qui en saben analitzaran algun dia quins interessos serveixen els qui tenen la propietat de la premsa i dels mitjans de comunicació espanyols, quines són les seves servituds.
Torno a allò més simple: independentment de les llengües que es parlin a Catalunya i de les llengües que parlin els catalans (és a dir, tothom qui viu a Catalunya, vingui d’on vingui), la llengua pròpia de Catalunya és el català. I les dades, les més objectives possibles, certifiquen allò que la realitat mostra diàriament a qualsevol que ho vulgui veure: que el català, fins i tot en el sistema d’immersió, continua mancat de polítiques adients que en procurin la normalitat en tots els àmbits i experimenta, en la Catalunya actual, una regressió alarmant. Lingüistes i sociòlegs competents parlen d’extinció i hi posen terminis a la consumació del desastre. Terminis curts. Jo, personalment, m’obstino a ser optimista: hi ha una robustesa cultural, històrica, fins i tot sociològica, que hauria de preservar-nos de l’efecte descoratjador de les visions catastrofistes. La pèrdua de la identitat lingüística seria un dany irreparable, per allò que, sense voler, diu encertadament El Mundo, que en cada llengua hi ha una ànima. I probablement aquest és el propòsit últim i mai declarat ni reconegut de l’atac contra la llengua, l’atac d’ara i els atacs que l’han precedit en el franquisme i al llarg dels segles de supremacia castellana: no es tracta de suprimir la llengua, que admetrien que fos conservada amb la mateixa cura que es conserven els fòssils i el patrimoni paleontològic; es tracta de suprimir l’ànima que alena en la llengua, la identitat d’un poble que el nacionalisme espanyol vol “assimilat”.
El mal ve de tan lluny, i hem esmerçat tants esforços, tanta resistència, tanta “pedagogia”, tants arguments en la defensa d’allò que és obvi…! Més de quaranta anys de postfranquisme i d’un sistema que s’autoproclama de “democràcia plena” (amb la mateixa contundència que el franquisme s’autoproclamava “democràcia orgànica”) no han servit de res davant una qüestió tan simple, tan òbvia que no hauria de ser ni tan sols una reclamació: la llengua de Catalunya és el català, independentment de les llengües que s’hi parlin i de quina sigui la llengua materna dels ciutadans de Catalunya o d’aquells que hi viuen com a forasters.
Els nous atacs, tan persistents, a la immersió lingüística a Catalunya són, al marge d’altres consideracions, la confirmació d’una evidència: no ens en sortirem, mentre tinguem un administrador deslleial -com ho és i ho ha estat sempre l’Estat espanyol-, en res de tot allò que és competència de Catalunya perquè pertoca a la nostra cultura, a la nostra tradició, a la nostra voluntat de ser, a la nostra identitat. El nou i persistent atac a la identitat lingüística confirma d’altra banda el fracàs de l’Espanya de les autonomies. El sistema autonòmic no ha resolt cap dels problemes essencials per al desenvolupament nacional de Catalunya i la nostra pervivència com a catalans, i, atès això, no té gaire sentit l’esforç de la política catalana, fins i tot la independentista, de sostenir un sistema autonòmic que, cada vegada més, s’obstina a sotmetre Catalunya a un règim de patró colonial.
L’objectiu estratègic de l’atac a la llengua i, en aquest cas a la immersió lingüística escolar, és dinamitar la cohesió social tot destruint-ne un dels pilars fonamentals. El consens sobre la llengua ha estat transversal i general a Catalunya, des del primer moment del postfranquisme. No ha estat mai una qüestió de partits, ni ha estat mai una reclamació exclusiva de l’independentisme. L’atac actual, però, fomenta l’assimilació de la defensa del català a l’independentisme amb el propòsit de dividir la societat catalana, de manera que els castellanoparlants, monolingües o reticents a l’ús del català, vegin la immersió i la política lingüística catalana com una agressió, com una imposició gratuïta que atempta contra els seus drets lingüístics. El supremacisme lingüístic espanyol espera dels qui, procedents de territoris castellanoparlants, són avui ciutadans catalans que no abdiquin en cap cas de la llengua d’origen i els empeny així a acomplir, conscientment o conscient, una missió colonitzadora.
El gran repte que aquesta nova i perpètua agressió planteja en general a la societat catalana i, en particular als responsables polítics, consisteix a mantenir amb fermesa la llengua i la immersió escolar al marge de les estratègies polítiques d’uns i altres, sense permetre que s’installi en la controvèrsia política. El català és la llengua pròpia de Catalunya, i ho és de manera transversal, a tots els nivells i per a tots els ciutadans, en coexistència amb una complexitat sociolingüística que demana equilibris i sensibilitat molt afinats, amb independència de qualsevol opció política. El català no va contra cap altra llengua, no vol destruir cap identitat, no és una imposició lingüicida; és, simplement, la llengua pròpia de Catalunya, pilar fonamental, malgrat les dificultats intrínseques i les provocades, de la cohesió social d’un territori cosmopolita, cada cop més divers, més complex i més heterogeni, que ofereix, des de les arrels i la voluntat de la seva identitat, una acollida fraterna i respectuosament integradora.
Josep A. Vidal